L’escriptor i fotògraf presenta a L’Illa dels Llibres’ la novel·la ‘La noia de la resistència’.
ENTREVISTA Jordi Milian
L’autor de les novel·les ‘L’homenatge’, ‘Les veus del Liceu’, ‘El somni de Tàrraco i ‘L’objectiu del crim’ publica la novel·la ‘La noia de la resistència’ (Columna).
Xulio Ricardo Trigo assegura que la novel·la ha consolidat la seva manera de documentarse, amb viatges fotogràfics, llibres, revistes i testimonis personals. Una història ambientada en dues èpoques com el París ocupat pels nazis l’any 1944 i la Barcelona de l’any 1990.
Amb aquesta novel·la ret un homenatge a Montserrat Roig a qui va conèixer i va establir una amistat.
Als anys noranta, la Meritxell és una escriptora d’èxit. Tot just acaba de saber que està molt malalta. Ha escrit innombrables històries, però mai ha aconseguit treure l’entrellat de la que realment li importa, la dels seus propis orígens. Sap que la mare era parisenca i que el pare va ser un combatent de la Guerra Civil, però no el va arribar a conèixer.
Als anys quaranta, al París ocupat pels nazis, l’Anne-Marie viu al barri de Le Marais. A la petita pensió que regenten els seus pares hi arriba l’Armand; sembla que s’amaga dels invasors alemanys perquè fuig d’un camp de treball. En un París en lluita soterrada, la jove Anne-Marie coneixerà la força del primer amor i què vol dir tenir conviccions.
La noia de la Resistència és una novel·la que tenia present de fa temps.
Sí, hi ha temes com els de l’exili, la Resistència, la llibertat, que són universals i que mereixen renovar-se en el nostre imaginari segons els nous temps. Fa temps que en soc un lector entusiasta i suposo que tan sols necessitava un detonant. Quan el vaig trobar em va assaltar la sensació que la novel·la s’escrivia sola, que ja l’albergava des de feia molt de temps al meu interior.
Després de dos anys de feina de documentació què representa la novel·la respecte de les anteriors?
Tota novel·la és sempre un salt endavant. Vas acumulant experiència -vida, lectures, coneixences- i intentes superar-te, anar a més respecte el que has escrit anteriorment. Malgrat això, penso que la novel·la aprofundeix en una manera de fer que va néixer amb un llibre anterior, Les veus del Liceu (Columna, 2015), que va continuar amb L’homenatge (Columna, Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2017) i s’estén fins a La noia de la Resistència (Columna, 2020).
D’altra banda, aquesta novel·la ha consolidat la meva manera de documentar-me, amb viatges fotogràfics, llibres, revistes, testimonis personals, però també, és clar, cinema i fotografia.
Una novel·la dedicada a Montserrat Roig. Per què?
Ens vam trobar per primera vegada als Premis Literaris de Gandia a finals dels 80. Després ens van veure a Barcelona per dinar o fer un cafè. Jo ja havia llegit les seves novel·les, però la seva amistat em va portar a llegir també aquest monument de la recerca, de l’assaig històric, que és Els catalans als camps nazis (Edicions 62). Em va marcar molt! Durant els anys següents em vaig sentir atret per la literatura testimonial, però no sols pels llibres. De vegades en qualsevol bar del sud de França et podies trobar amb una revista o un full parroquial amb testimonis de gent que havia viscut als camps.
Suposo que aquestes lectures i algunes converses van anar creant un pòsit que s’ha manifestat molts anys després amb La noia de la Resistència.
Quina va ser la seva experiència amb l’escriptora i periodista Montserrat Roig?
Crec que, tot i l’amistat que vam desenvolupar, la vaig veure, potser de manera inconscient, com una mestra. Jo havia publicat poesia, però tot just començava a sentir la necessitat de publicar narrativa i ella havia fet molt de camí. Em va cridar l’atenció tota la seva recerca sobre la creativitat, la seva curiositat vers la història de la Literatura. També la seva faceta humana; adonar-me’n que, malgrat la figura pública d’èxit, al darrere hi havia una dona de carn i ossos que dubtava de moltes coses, fins i tot de la seva imatge pública, del paper que s’havia vist obligada a jugar.
Al marge de les seves novel·les, Els catalans als camps nazis segueix sent la gran obra de Montserrat Roig?
Potser sí, però jo, a l’hora de dur-me’ls a una illa deserta -que no fos “L’illa dels llibres”!- dubtaria entre aquest i Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. (Edicions 62, 1991), on hi ha gairebé tot el que ha de saber una persona que vulgui gaudir de la cultura literària.
La noia de la resistència també està dedicada a tots aquells que han lluitat pels seus ideals i contra el feixisme.
Sí, el segle XX va ser extraordinàriament difícil, canviant, per a les persones amb un pensament crític. Les grans guerres van retallar llibertats i van abocar a la pobresa o l’exclusió social els perdedors. De tota manera, cada cop crec amb més fermesa que la història és cíclica, que la memòria -i potser em passo d’optimista- dura al voltant de mig segle. Després tornem a començar, a admetre com a possibilitat el que ni tan sols s’avé amb la condició humana.
Encara es lluita per ideals o la societat d’avui en dia ha canviat?
No sé si els ideals passen ara a una velocitat imposada que t’impedeix concentrar-te per arribar a la meta o, si més no, a les portes. Penso, però, que una nova actitud és possible, que algun dia tornarem a reflexionar sobre les coses a un ritme diferent del que ens marquen les notícies on line. No es tracta de tornar al passat sinó de repensar-lo, de rellegir-lo. Aquesta crisi que vivim potser hauria de provocar una reacció. Si oblidem, si anem passant, estem perduts. I deixar petjada podria ser tan sols prendre consciència dels altres, del que ens envolta, de la nostra història. Amb això n’hi hauria prou, per a no repetir tantes errades.
La novel·la està ambientada en dues èpoques la Barcelona de 1990 i el París de 1944, ocupat pels nazis.
És pràcticament aquest mig segle de diferència que en parlàvem. Volia escriure sobre la Barcelona de la Montserrat Roig, sobre com la vivia una escriptora, i vaig relacionar de cop aquesta època amb el París ocupat. En aquest canvi de dècada 80/90 hi havia moltes esperances de futur a Catalunya i l’alliberament de la capital francesa el 1944 també va crear una gran confiança, però potser no se’n van treure conclusions. Ara penso que La noia de la Resistència vol transmetre esperança, fins i tot amb el dolor, amb la pèrdua, amb la incertesa trepitjant-nos els talons.
També dues dones protagonitzen la novel·la. L’Anne-Marie Solange, als anys 40, i la Meritxell Solé, als anys 90.
Realment són mare i filla. Dues dones que, malgrat tenir una relació difícil amb el passat, hi troben el seu únic punt d’encontre. Tant l’Anne-Marie com la Meritxell viuen en un món de misteris no explicats que les seves tragèdies personals fan esclatar. Necessiten entendre’s i es capbussen en la seva intimitat sense entendre que és un camí molt costerut sense els altres. Els temps canvien, però les pulsions vitals que ens mouen, contaminades o no pel nostre moment, són en essència les mateixes.
Lluita i amor són dos dels ingredients que mouen la trama de La noia de la resistència.
L’amor és una lluita constant que ens porta a ser millors, però jo no el reduiria a una simple relació. L’amor suposa avançar en el nostre propi coneixement i en el dels altres, creure en la capacitat de canviar i fer canviar el món, si més no el més proper. Els personatges de La noia de la Resistència lluiten per trobar sortides a situacions injustes radicalment diferents. Anar més enllà en aquesta explicació seria desvelar massa els mesenteris de la novel·la.
Meritxell és escriptora i periodista; busca els seus orígens i esbrinar qui era el seu pare, un combatent de la Guerra Civil que no va conèixer.
La Meritxell és una escriptora d’èxit al començament dels anys 90 quan tot just li comuniquen que té una malaltia terminal. Ha escrit moltes històries, ha investigat molt sobre la vida dels altres, però, paradoxalment, no coneix prou la seva pròpia història. Aquesta serà la seva tasca principal al llarg de la novel·la, intentar entendre’s ha través del seu passat. I això passa per recuperar la memòria del seu pare desaparegut.
Bona part de l’acció del París ocupat de 1944 té lloc a l’hotel Du Nord i al cafè que també regenten, Chez Solange.
Be, a la novel·la hi ha moltes referències cinematogràfiques. Algunes són més evidents, d’altres no tant. Per exemple, l’hotel du Nord, on té lloc part de l’acció, ha estat pres d’un film de Marcel Carné de l’any 38; el cognom del protagonista, l’Armand Juvé, recorda un altre cognom d’un actor de l’època, Louis Jouvet. Són petites picades d’ull, hi ha moltes, per als que vulguin aprofundir-hi i que, en el fons, aspiren a crear un ambient.
També s’ha de dir que a La noia de la Resistència, tal com apuntava abans continuo amb una manera d’escriure en la que em trobo còmode. Espais reduïts, personatges que, en principi, no tenen res d’extraordinari, jocs de llums i ombres, una barreja de tragèdia i felicitat que, al capdavall, és la vida mateixa.
Tot i que la novel·la s’enquadra en un moment històric molt marcat, sobretot en la part de París, no m’interessen tant els grans esdeveniments, com l’efecte que causen entre la gent. Tampoc vull agafar com a protagonistes personatges que ja tenen la seva pròpia biografia.
No hi ha vides petites, per molt que alguns s’entestin a fer-ho creure.
Un dels escenaris de la novel·la és el camp de concentració de Vernet d’Arieja, prop de Tolosa de Llenguadoc. La visita que hi va fer el va sorprendre.
Sí, per tot el que explicava abans. Però també perquè és un camp petit on encara es pot respirar l’esperit d’aquell moment. A Vernet hi ha l’estació de tren; amb un vagó restaurat, fins i tot. Hi ha un petit museu, no molt més gran que un menjador, al poble. La clau te la donen els veïns i et diuen que ja la tornaràs quan acabis. I dins es poden veure cartes, plànols, fotografies, dibuixos dels interns. De Vernet sortien trens cap als camps de concentració alemanys i era un camp molt dur. El protagonista masculí de La noia de la Resistència surt d’aquest camp i acaba a París, lluitant contra els nazis.
La vila de Puig-reig també és un dels escenaris.
Puig-reig és una vila molt important per a mi, plena de records històrics de les colònies tèxtils. Hi fan la Fira de la Novel·la Històrica des de fa anys i sempre ens han acollit magníficament. Però a la novel·la és el lloc on anirà a raure l’Anne-Marie, a la colònia Pons, que conec bé perquè l’he fotografiat diverses vegades i paga molt la pena de visitar. També la Meritxell, quan ha de buscar el seu pare, té Puig-reig com a primera etapa.
En un moment de la novel·la un dels personatges assegura que l’única manera de sobreviure és ser optimista: “si no som així com poder suportat l’horror?”, es pregunta.
L’optimisme, en el fons, no és una altra cosa que enfrontar la vida amb força i ganes. Reconèixer que és la teva vida, el teu moment. Crec que aquesta actitud acompanya els meus personatges i que els ajuda a continuar quan tot fa pujada. En tot cas, sobreviure és important i segons la teva actitud pot ser més o menys difícil.
Combina fotografia i literatura. Aquesta unió l’ha fet canviar la manera d’escriure novel·les?
Crec que escric des de sempre, però tinc la mateixa sensació pel que fa a la fotografia. Quan era petit i viatjava, molt, amb els meus pares, hi havia dues eines imprescindibles que mai no deixava a casa, un bloc per escriure les meves notes i comentaris del viatge i una càmera de fotos Kodak. Ha plogut molt des d’aleshores, però les meves eines encara són les mateixes. La fotografia m’ajuda a escriure millor i també funciona a l’inrevés. D’una banda, fer fotos és imprescindible en el meu procés de documentació i, per aquest motiu, intento escriure sobre llocs que siguin fotografiables, visitables. D’una altra, moltes de les meves exposicions fotogràfiques tenen algun escriptor o alguna obra literària com a punt de partença. Noms com Dolores Redondo, Gerard Vergés, Coia Valls, entre molts d’altres.
Cada cop més conscient…
…que m’interessen moltes formes d’art i, sobretot, com es poden relacionar entre sí. Penso que l’ésser humà té idees creatives i que, després, el vehicle que faci servir depèn de les seves capacitats. En el meu cas, intento dominar la Literatura i la Fotografia i, segons la idea, la canalitzo per una via o per una altra. D’altra banda, la conjunció entre les arts, reunir per exemple Música i Fotografia, tal com estic fent en vídeo amb el pianista i compositor Conrad Setó al Projecte Atlàntida, que ja té dos lliuraments penjats al youtube -“The silence” i “In the north”-, és del que més em satisfà darrerament.
Si busquéssim una fotografia de la novel·la amb quina imatge es quedaria?
Crec que seria una fotografia d’en Georges Brassaï o de l’Eugène Atget, potser algun d’aquests carrers foscos del primer, amb una dona que espera en una cantonada sota la llum esmorteïda del fanal. Negres profunds, blancs amb una tirada cap a matisos infinits de gris.
Imatges: ©CoiaValls i ©xrtrigo.
Més sobre l’autor:
Instagram: https://www.instagram.com/xrtrigo/
Facebook: https://www.facebook.com/xrtrigo
Twitter: https://twitter.com/xrtrigo
Projecte Atlàntida:
– “The silence” > https://www.youtube.com/watch?v=PYb4C6dV9EM&t=2s
– “In the north” > https://www.youtube.com/watch?v=8XV2WUcUdVE&t=16s
