L’escriptor X. R. Trigo publica la novel·la ‘L’objectiu del crim’ (Ediciones B), la primera novel·la d’una sèrie que uneix la fotografia amb la novel·la policial. 
Entrevista: Jordi Milian
Fotografies: Coia Valls
L’objectiu del crim és la primera novel·la d’una sèrie negra, “Manual lens”, on la fotografia juga un paper important.
Amb vuit o nou anys, dels primers viatges que recordo amb els meus pares, sempre portava a sobre un quadern de notes i una càmera de fotos. El quadern era negre i el pare l’havia comprat en un viatge a Portugal; la càmera era una Kodak Fiesta, bastant primitiva, però un objecte ple de màgia per a mi aleshores.
Poc després vaig començar a escriure un diari dels viatges i l’il·lustrava amb fotografies. Son els meus primers intents que, per sort, han desaparegut.
D’altra banda, el meu pare és pintor, i sempre he tingut la imatge com a referència cultural. Quan em plantejo escriure seriosament no puc prescindir de la fotografia. La faig servir com a suport, com a documentació dels escenaris on passen les meves novel·les.
La gran fotògrafa Annie Leibovitz sempre explica que les seves primeres fotografies van ser fetes sense càmera, que enquadrava el món a través de les finestres del cotxe dels seus pares. Els meus també viatjaven molt i em sento molt identificat amb aquesta idea.
Llavors la fotografia sempre l’ha acompanyat, però quan va decidir unir literatura i fotografia?
Sempre m’ha acompanyat en el meu recorregut artístic. Durant molts anys va restar en segon terme, però ja fa temps que vaig sentir la necessitat de projectar-me també en aquest àmbit que tant em completa.
Pensava sovint com reunir les dues meves passions, Literatura i Fotografia, com fer que confluïssin en una obra capaç de mostrar el que he après de cada cosa. Al principi vaig fer exposicions de fotografies basades en mons literaris, com ara “El món de Dolores Redondo”, que es pot veure en aquesta mateixa web. Més tard va tenir lloc un encontre providencial que em va marcar el camí.
Feia fotografies a Girona amb una Nikon analògica mítica, la F4, i vaig cridar l’atenció d’una dona gran que, paradoxalment, portava una càmera digital, una Fujifilm x100. Vam xerrar una estona i vam acabar en un cafè parlant de l’època daurada de la fotografia per a tots dos, els anys 60.
Aquesta fotògrafa alemanya que viu a Barcelona des de fa molts anys em va explicar la seva vida com a policia i em va fascinar. Aleshores vaig veure amb claredat com podia enfrontar-me al meu desig de reunir Fotografia i Literatura en una sèrie de novel·les.
Fins ara ha publicat novel·la història però ara s’ha decidit per la novel·la negra.
Més que negra, jo la qualificaria com a policial, però ja sabem que avui en dia el terme “negra” ha començat a englobar aquest tipus de literatura. D’altra banda, he escrit molts tipus de novel·les i, malgrat que les darreres es pot dir que són històriques, mai no he pensat a dedicar-m’hi exclusivament. Potser també hi ha algun lector o lectora que recorda una novel·la policial anterior meva amb tints fantàstics que portava el títol de La mort salobre.
Sempre he estat un gran lector de novel·la negra i crec que he llegit una bona part de la literatura d’aquest gènere.
Quina relació hi ha entre la fotografia i la literatura?
Doncs una relació molt estreta, no sols amb la literatura sinó també amb el cine. Resulta fascinant com D. W. Griffith va dirigir els seus primers films no pas amb un guió a les mans sinó amb una novel·la de Dickens. Molts autors surrealistes fan servir la fotografia i la literatura per a les seves creacions, a més que les arts sempre estan relacionades entre si.
Resulta curiós, però, que hi hagi tan pocs llibres de ficció que prenguin la fotografia com a tema. Va ser un dels motius pels quals em vaig proposar l’aventura de “Manual lens”, de la qual veu ara la llum el primer títol, L’objectiu del crim.
És un homenatge a la que potser és “l’edat d’or” de la fotografia, els anys seixanta. En aquell temps les càmeres encara eren un prodigi de la mecànica i van fer les seves millors imatges fotògrafs com ara Henri Cartier-Bresson, Tina Modoti, Sergio Larraín, Josef Sudek i molts altres.
La sèrie també tindrà moments d’homenatge als primers grans fotògrafs del color, com ara Saul Leiter i Ernst Hass. Però això ja passarà a la segona novel·la, amb el Nova York dels 60 com a gran escenari.
Què en destacaria de la fotografia dels anys 60?
Potser que es comença a retratar el món en la seva vessant més social. Cartier-Bresson funda l’agència Magnum i és el gran moment del fotoperiodisme. D’altra banda, càmeres com les Contax i les Leica arriben a la seva majoria d’edat –també molt aviat s’incorporen les Nikon- i esdevenen un gran instrument per mostrar el món, per incidir en l’opinió pública, per aprofundir en la fotografia com a art.
La fotografia digital ha suprimit part de l’essència de l’art fotogràfic?
Ara mateix ja no tant. Les càmeres cada dia tenen més capacitats per fer grans fotografies, però es podria dir que va passar durant un temps. Per sort, en fotografia artística, mai no va desaparèixer del tot la fotografia analògica i, de fet, encara viu en moviments com Lomography o d’altres que estan aconseguint el que semblava un miracle. Emulsions fotogràfiques que havien desaparegut de la venda es tornen a fabricar.
La fotografia digital ha arribat a un gran nivell, però la mirada analògica no desapareixerà, malgrat que hi hagi marques, com ara Fujifilm, que fan un gran treball per acostar-s’hi amb les seves simulacions digitals.
L’Erika Ernemann és una fotògrafa alemanya que va treballar com a policia als anys 60 i 70. Penso que es una gran fotògrafa, però sempre s’ha mantingut en l’anonimat. Em va costar convèncer-la que em deixés fer servir la seva història perquè la seva il·lusió a hores d’ara és aprofitar que gaudeix d’una salut excel·lent per continuar fent fotografies.
També m’ha permès crear-li un compte d’Instagram i un Flickr, on vaig col·locant les fotografies que em dóna per aquest fi.
Podeu veure obra seva a les pàgines… https://www.instagram.com/erikaernemann/ i https://www.flickr.com/photos/144102978@N03/
Un dels episodis que es descriu a la novel·la és el trasllat després de la segona guerra mundial de la fabrica alemanya de càmeres Contax.
Quan els russos entren a Berlin el 1945 posen la mirada en algunes fàbriques com a botí de guerra. Una d’elles és la fàbrica de càmeres Contax, de la que s’emporten la maquinària. La Contax era la principal industria fotogràfica d’aleshores, amb la Leica, i se l’emporten a Kiev per tal d’iniciar la fabricació a gran escala. Però un cop tenen tots els elements se n’adonen que no hi ha ningú amb els coneixements necessaris per a posar en marxa la producció. Decideixen raptar prop de dos-cents operaris de la Contax i portar-los a Kiev. L’Erika, que ja hi treballava, es raptada conjuntament amb la seva mare i la seva germana.
Ara ens pot resultar més propi del gènere fantàstic, aquest rapte, però figura en la Història i hi ha fins i tot fotografies que ho documenten.
Es tracta d’un episodi poc conegut a la història.
Bé, potser és un d’aquests episodis massa petits, aparentment, per figurar als llibres principals que tracten aquells moments històrics, però no resulta difícil trobar-ne informació, principalment si fas una recerca en la història de les càmeres Contax/Zeiss-Ikon. Els russos, amb tot el material i els operaris alemanys, posen al mercat les càmeres Kiev, una còpia exacta de les Contax en un primer moment, tot i que més tard la seva fabricació es va anar degradant.
Durant la guerra aquestes fàbriques es van dedicar a fabricar material bèl·lic.
Sí, i en molts casos van quedar inutilitzables després de la guerra, però part de la seva maquinària es va poder recuperar. Sens dubte les màquines eren una cosa molt diferent en aquella època. Això va permetre els russos començar la producció, malgrat que els bombardejos havien afectat les instal·lacions.
En la primera novel·la, L’objectiu del crim, l’Erika s’enfronta als fantasmes del seu passat i viatja a Barcelona on dues dones han estat assassinades.
Quan aconsegueix alliberar-se dels seus segrestadors, no sense pagar un preu molt alt, l’Erika Ernemann torna a Berlin i s’hi fa policia sense abandonar la fotografia. En aquell temps tenen lloc a Barcelona un estranys assassinats que, segons ella explica, van ser silenciats. És clar que Erika no és el seu nom vertader i que em va permetre escriure sobre la seva vida només si renunciava als noms originals dels protagonistes.
Al capdavall em va semblar bé. Com a escriptor aspiro a entretenir els lectors i lectores, a construir històries que tinguin un significat literari. Em va fascinar el personatge i la seva peripècia i he volgut crear un món on la vida de l’Erika fos possible. Sé que per alguns pot resultar rellevant que sigui una història real, però queda fora de les meves intencions. Les novel·les són una ficció i el més important és que el món creat per l’escriptor funcioni literàriament.
L’Erika al costat de l’inspector Casajoana i l’agent Tomeu s’encarregaran de la investigació.
Sí, l’Erika es troba una mica sola a la Barcelona de començaments dels 60, molt de postguerra encara, lluny dels efectes que es produiran a finals de la dècada. Però hi troba dos éssers complexos que han aconseguit sobreviure dins la policia franquista, malgrat que tenen moltes coses a amagar.
A la protagonista li costa acostumar-se a un tracte diferent al que rep entre els seus superiors a Alemanya, a més que des de les altures han decidit que aquesta investigació no interessa en absolut, que només ho fan per fer-ne contents els alemanys.
He volgut escriure una història atractiva per a tot tipus de lectors. Si, a més a més, els agrada la fotografia em penso que la gaudiran molt. Sempre m’han interessat els anys 60, potser també perquè són els anys de la meva infantesa, però mirant-los a través de la fotografia en tenim una perspectiva molt especial que ens ajuda a interpretar els orígens del gran canvi social que s’ha produït aquests darrers cinquanta anys.
Però també està escrita amb l’ànim de transmetre al món la gran aventura vital d’aquesta fotògrafa que, anticipant l’exemple de Josef Sudek, un dia va haver de fixar en imatges el seu entorn més immediat per sobreviure.
La sèrie farà viatjar la protagonista a Nova York, París o Buenos Aires.
En les novel·les hi haurà sempre diversos fronts oberts. Els que acaben amb la lectura d’un sol llibre de la sèrie i un altre que és el fil intern, la investigació més directament relacionada amb l’Erika, que s’anirà resolent al llarg del temps. Aquesta aventura és la que portarà la protagonista per diverses ciutats de l’època.
La fotografia i els fotògrafs tindran un paper predominant en aquestes trames, i també les ciutats de Barcelona i Berlín, que serviran d’epicentre de la història.
M’ha costat molt acomodar la història personal de l’Erika dins d’una trama tan complexa, però crec que lectors i lectores hi trobaran no sols l’entreteniment que mereixen quan s’enfronten a una novel·la, també ampliaran els seus coneixements sobre fotografia i sobre els anys seixanta.
Així ho espero perquè aquesta ha estat la meva intenció.