La novel·la ha obtingut el Premi Sant Jordi 2011.
Crim de sang (Proa) arrenca d’un fet real, la matança de religiosos maristes a mans d’un grup d’anarcosindicalista de Barcelona l’any 1936, però Alzamora va molt més enllà i ens oferix una novel·la que es mou entre el thriller, la novel·la negra amb elements fantàstics. De fet, no és la primera vegada que Alzamora vesteix les seves novel·les amb alguna dosi de fantasia com ja va fer a La pell i la princesa. (Destino/Premi Josep Pla 1995)
Malgrat ambientar-se a l’any 1936, Crim de sang no és una novel·la sobre la Guera Civil espanyola.
Personatges ficticis amb d’altres de reals com els membres de la FAI, Manuel Escurza i Aureli Fernández o d’altres insipirats en el bisbe Irurita.
La Barcelona de l’any 1936 estava en peu de guerra i els religiosos eeren perseguits per part de grups anarcosindicalistes.
I encara havien de donar gràcies a la bondat de la mestressa que els acollia d’amagat a la seva dispesa. Pensió Capell, al carrer Ferran. D’ençà que els anarquistes els havien expulsat del col·legi on residien (que havia estat confiscat, com tots els altres col·legis de l’orde, o com l’editorial Luis Vives), els germans maristes havien hagut de recórrer a la caritat clandestina de les persones que encara tenien prou coratge per acceptar-los a casa seva. Això, els que, com ell, havien tingut sort i no havien estat detinguts ni executats.
Les matances de religiosos, tant sacerdots com seglars, havien començat des del primer dia de la guerra i a la data en què es trobaven, 20 de setembre de 1936, no donaven senyals d’haver d’interrompre’s. Diguessin el que diguessin els germans Gendrau i Lacunza, que fins i tot enmig del desastre s’esforçaven a mantenir la moral tan alta com els era possible, el pla dels anarquistes era, a ulls del germà Darder, perfectament clar: els volien liquidar a tots.
En aquest context un sacerdot marista i un nen petit són assassinats, i el comissari Gregori Muñoz investigarà el crim i és en aquest moment on Crim de sang es converteix en una novel·la negra.
Sobre la identitat de l’assassí en sabem poca cosa, només que s’autodefineix com a vampir.
Sovint, quan la set m’arriba, penso en l’Esperit Sant. En contra del que afirmen algunes supersticions, els vampirs no sentim disgust dins una església. La visió del símbol de la creu no m’ha causat mai cap incomoditat, excepte en una ocasió en què, en un indret de la frontera hongaresa, un pastor va usar una creu per travessar-me el tòrax, aprofitant que jo dormia al meu jaç. Amb una mà me la vaig arrencar del cos i amb l’altra li vaig arrabassar el cor al pastor, en vaig esprémer la sang amb el puny i me la vaig beure amb avidesa. Després vaig empalar el seu cadàver en una estaca que feia la partió entre dos camps: assotat per les ràfegues de vent glaçat, s’agitava com un espantaocells desmanegat, extraviat dins una nit sense conhort ni esperança. La creu la vaig deixar clavada a terra, als peus del pastor. No, no em destorben ni la creu ni els temples cristians: de fet, vaig ser-ne devot en una altra vida, ja llunyana. I, en aquesta existència d’ara, em tranquil·litza el pensament de l’Esperit Sant
El segrest del bisbe de Barcelona, les baralles internes entre membres de la FAI, per si han de matar o cobrar un rescat pels capellans maristes segrestats i l’aparició d’altres personatges com el doctor Pellicer, expert en construir autòmats amb vida propia com un cavall de mida real, formen part del còctel creat per Sebastià Alzamora.
Gràcies a la seva qualitat com a escriptor aconsegueix crear l’atmosfera adient i creïble d’aquesta història amb ingredients fantàstics i de gènere negre.
La novel·la es basa en el llibre de Miquel Mir on narra el dietari d’un membre de la FAI i El silenci de les campanes de Jordi Albertí
