Gràcies a l’editorial Mai Més, L’Illa dels Llibres us ofereix un tastet de la nova història de Marc Pastor i Víctor Negro.
En Rèquiem, un tècnic d’autòpsies sense gaire aspiracions a la vida, troba un anell misteriós dins el cos d’una noia que ha aparegut surant al port de Barcelona.
Marc Pastor debuta al segell Mai Més amb ‘L’horror del Rèquiem’ que l’editorial ha definit com una novel·la que hibrida el terror lovecraftià i l’humor. En Rèquiem, un auxiliar de forense troba un misteriós anell a l’estómac d’una noia difunta, un seguit de malsons el portarà a investigar una societat secreta amb resultats tan terrorífics com absurds. Com a curiositat podem trobar dues edicions de la novel·la, una signada per Marc Pastor i l’altre per Víctor Negro el protagonista de ‘L’any de la plaga’.
CAPÍTOL 1
L’anell dins del cadàver
Primer de tot, hem de trobar un protagonista.
De candidats no en falten, en aquesta sala d’autòpsies pasteuritzada i liofilitzada, impol·luta com de revista d’interiorisme (sense les pàgines de publicitat entre foto i foto), il·luminada com un plató de televisió (sense les hores de publicitat entre programa i programa), atapeïda com un festival de música a l’estiu (sense l’omnipresència de la publicitat entre cançó i cançó).
Si aquesta història fos una faula moral o una pel·lícula de Disney —sovint indestriables—, començaríem introduint-nos en els ulls d’un rosegador que observa els estranys comportaments humans des del forat que hi ha en un sòcol d’aquella cantonada, ocult per un contenidor de residus orgànics. El ratolí flairaria la carn en descomposició, que li obriria la gana i l’empenyeria a arriscar-se a grimpar fins als cossos, esquivant mirades indiscretes, fins a trobar un cadàver encara no massa fred on poder aixoplugar-se i, en definitiva, fotre’s un bon tiberi.
Però, com ja hem dit, la sala està neta i no hi ha ratolins. Ni tan sols paneroles. Cap rastre de comensals post mortem, ni de les larves de Sarcophagidae que ahir van saltar acrispetades de dins de la bossa d’un podrit quan en van obrir la cremallera, com reus alliberats després que un terratrèmol esquerdés els murs de la presó.
Descartat la ratatouille d’ultratomba, l’altra opció són els cadàvers, que sempre fan patxoca. Tenir una història explicada per un finat vesteix molt i li dona un aire de transcendència impostada, de relativitzar-ho tot, de riure’s del mort i el qui el vetlla i tota la pesca (literalment, en aquest cas). També et permet fer alguns tripijocs a l’hora de dosificar la informació perquè representa que, collons, algú que ha traspassat hauria de tenir màniga ampla. Un mort és, per naturalesa, un narrador no fiable. Desconfia de qualsevol difunt que t’intenti explicar una història: o et vol vendre la moto o et vol fotre la xapa. Els morts passen massa hores sols i, quan enganxen algú que els escolta, no el deixen de cap de les maneres. Un pòltergeist no és més que una rebequeria ultraterrenal per necessitat d’atenció que se’n va de la mà. Per això no convé tampoc que el protagonista sigui un traspassat. Són egocèntrics i tenen poca capacitat de concentració. Acaben parlant d’ells, de la seva vida, de com van morir i de com de dur és el més enllà, i s’obliden de la història principal. Són contacontes postmoderns, incapaços d’explicar res amb el clàssic inici, nus i desenllaç[1], i es desvien i troben la manera de plorar-te les seves desgràcies, de farcir-te la història a peus de pàgina que es converteixen en autèntics purgatoris.
No vols que un mort t’expliqui res.
Coneixes cap mèdium que no faci cara d’amargat? Ara ja en saps el motiu.
Ens queden els humans vius, que tenen una llarga tradició en això de ser els protagonistes de les novel·les. Aquí també n’hi ha de tota mena, és clar. Cal triar-ne un d’interessant. Algú amb qui tu, lector, sentis una certa familiaritat. Algú que t’acabi important tant que vulguis continuar llegint. Algú que et desperti empatia. Algú que sàpiga conduir bé la història, no com aquell oncle que sempre la començava pel final, reia sacsejant la papadota i després la reprenia des d’un inici incert, bullit, sense gràcia ni tensió. Algú que tingui alguna cosa a dir, i això no és fàcil, tampoc. No són poques les novel·les que han acabat estripades a la paperera d’un editor perquè el protagonista era un sonso, algú sense cap mena d’interès, normalment el reflex fidel de l’escriptor, un autor tan desnerit que és incapaç d’imaginar res més enllà de la pròpia monotonia existencial.
La mala sort fa que en aquest mateix moment, a la sala, només hi hagi en Rèquiem.
Sense ànim d’ofendre, en Rèquiem no és precisament en qui havíem pensat com a protagonista.
Hi esperàvem el doctor Broch, el metge de llarguíssima trajectòria, l’últim d’un llinatge de forenses que remenen vísceres com qui barreja les fitxes del dòmino, caliquenyo als llavis i cigaló sobre la taula. Amb la seva experiència, la seva visió freda i professional, el seu cartesianisme científic, tota narració queda ben endreçada, neta, de traç nítid, d’ordre impecablement maoista. Col·leccionista de càmeres fotogràfiques, el doctor Broch pot passar-se hores corregint els nivells i la saturació de les fotografies, etiquetant-les, omplint-ne manualment les metadades (és una de les tres-centes vint-i-sis persones arreu del món que ho fa), comparant-les per trobar patrons i unint-les en mosaics per crear composicions artístiques (com aquell retrat de la Mare dels Dracs fet a partir d’instantànies de ronyons, la joia de la corona de la seva col·lecció).
L’August Broch ha sortit un moment a buscar una bateria de recanvi de la Leica.
La Sara és una de les tècniques. Ulls de princesa àrab i veu de pilot d’helicòpters canadenc. És intuïtiva, desperta, mordaç, astuta i carismàtica. Ho té tot per capitanejar la història amb mà ferma i una veu molt personal. A més, viu sola, la qual cosa ens estalvia tot de subtrames dramàtiques sobre desenganys amorosos o pares malalts. La Sara està lliure de compromisos i no té intencions d’adquirir-ne cap en les properes pàgines. Tret del compromís urinari que ha de complir ara mateix amb la seva bufeta, i que la té apartada d’aquesta escena.
Amb en Julio no hi compteu, que ha sortit a fumar.
Hauríeu d’haver començat a llegir una estona abans: d’aquesta manera no us trobaríeu ara a soles amb en Rèquiem, pesant l’estómac de la noia ofegada quan hi troba l’anell.
CAPÍTOL 2
La misteriosa mort de la Lynette Santes Creus
Hi ha clients d’en Rèquiem que semblen més vius que ell.
Cabells tallats amb desbrossadora rovellada, bosses sota els ulls com saquets de te negre, la pell citrina de patiment hepàtic constant —un fetge enutjat, definitivament desentès del cos que habita. En Rèquiem és tot un model de la temporada primavera-estiu de 1945 a Polònia.
Arrossega els peus en caminar i té una canya de pescar per columna.
Podries arribar a pensar que un home així (AIXÍ) ha de tenir una personalitat magnètica per compensar tanta desgràcia leptosomàtica, una col·lecció d’atributs irresistibles que el colguin de carisma, un exemple a seguir, algú a qui admirar, el mirall d’una generació. En canvi, en Rèquiem no és res de tot això: la manca d’astúcia en la mirada és un reflex fidel d’un intel·lecte justet, el processador necessari per fer sostenir un món interior tan atractiu com el solar d’un campament de toxicòmans.
No l’atrau res prou per dedicar-hi el mínim esforç.
Una vegada, va posar un anunci a la secció de contactes del diari: «Noi romàntic de dinou anys a qui li agrada llegir, el cinema, la música i passejar a la llum de la lluna busca noia amb interessos similars per amistat i el que sorgeixi.» L’únic que era cert era l’edat, la resta l’havia copiat d’un altre candidat a buscar parella a través de les pàgines dominicals, entre dones solitàries, homes desesperats i amors a primera vista en vagons de metro. En Rèquiem sempre s’excusa que no té temps de llegir, que no va al cinema perquè és molt car, que no entén de música i que l’últim cop que va passejar a la llum de la lluna va ser tornant a casa durant una vaga de taxis. Ara bé, l’interès per mantenir certa relació amb el sexe femení es manté hormonalment intacte des de l’adolescència, massa sovint no correspost pel seu aspecte de retrat de Dorian Gray taciturn. Des que té la millor fibra òptica del mercat, a més, ja no li cal amuntegar columnes senceres de cederroms i devedés torrats de pel·lícules pornogràfiques que coneix de memòria.
Abans del cliffhanger, ens havíem quedat amb en Rèquiem pesant l’estómac de la noia. Centrem-nos en aquest cadàver un moment, perquè tindrà una importància de pes més enllà del de l’estómac en l’esdevenir de la història que estem arrencant.
Fins i tot morta, la Lynette té un aspecte saludable. Potser ara està una mica inflada i cianòtica, la pell esquinçada i els pulmons negats d’aigua; però exceptuant aquests detalls, sembla una noia sana i acabada d’esmorzar. Amb ressaca. I sense funcions motores. Podries dir que ha menjat el bol de cereals i se n’ha tornat a dormir. A la taula d’autòpsies. Amb el tors obert en forma d’i grega.
La Lynette té vint-i-set anys i unes diligències obertes per suïcidi. La van trobar ahir al vespre surant al Moll de la Fusta, entre plàstics, llaunes de cervesa i condons usats. Quan els de la subaquàtica la van enganxar a la grua per sota de les aixelles i la van alçar un metre sobre l’aigua, la capa d’oli que la recobria va reflectir les llums potents dels focus, convertint-la en una bola de discoteca punxada. El vestit se li arrapava al cos com una cortina de dutxa. Girava bressolada pel vent. Feia tan bona cara que tothom esperava que es disculpés en qualsevol moment. «Perdoneu, he caigut a l’aigua i se me n’ha anat el cap, però ja estic millor, gràcies. Algú pot despenjar-me? No voldria constipar-me.»
Una gavina li va buidar un ull i la gent va admirar el capteniment discret, gens estrident, de la noia.
El fet que la boca li regalimés encara durant una bona estona va començar a fer sospitar els policies, els bombers, els del zeroseixantaú, el centenar de persones que feia cua per entrar a la carpa del circ, el pakistanès que li oferia cervesa amigo arriscant-se a caure ell també i un repartidor a domicili que s’estava cruspint uns nigiris de l’entrega que, ja no ve d’aquí, lliuraria amb retard.
Al canell, una polsera identificadora del pavelló psiquiàtric de Can Ruti: Lynette Santes Creus. Els agents d’investigació van fer dues trucades i van esbrinar que s’havia escapat tres dies enrere. La primera trucada era al Pizza Pazzo per avisar que arribarien tard a sopar. La segona, a l’hospital, on els va atendre un infermer desganat que els va confondre amb una antiga nòvia de veu molt pregona i viril, i que encara no ha entès per què aquella noia que li havia trencat el cor enllitant-se amb el seu millor amic (un home que amb prou feines coneixia) li demanava informació sobre una pacient escapolida.
L’agent d’investigació de nom irrellevant per a la trama va acomiadar-se de l’infermer enviant-li petonets i amb el propòsit ferm de fer reviscolar la passió que alguna vegada havia existit entre tots dos, a pesar del matís que no havien mantingut mai cap mena de relació més enllà de la confusió telefònica.
Ara ja sabia tot el que necessitava de la Lynette Santes Creus: pacient amb una malaltia mental greu (indefinida, ni falta que fa), manies persecutòries, deliris apocalíptics i aficions autolítiques. La noia saníssima rescatada del port s’havia suïcidat. Cas resolt.
Calia trucar a la família?
No pas. Lynette Santes Creus l’havia perdut tota en un incendi gens sospitós a la mansió dels pares, encara no feia ni un any. Pare, mare, sis germans, dos nebots, quatre cosins, nou cunyats i excunyats, un conillet d’índies, un tucà anomenat Fèlix, les cendres de l’avi dins d’una urna de cartró biodegradable i la matriarca de la família, la gran Madame de Santes Creus, que amb noranta-nou anys va quedar atrapada al panteó privat del jardí mentre li prenien les mides per construir-li un sarcòfag a l’estil egipci.
L’agent d’investigació no tenia cap mena d’interès a seguir el rastre de l’evident maledicció familiar perquè és un home racional que no creu en la mala sort i sí en l’estadística. I l’estadística deia que aquest és un altre cas tancat brillantment per la seva unitat, ara l’arxivem en unes carpetes que s’engroguiran amb els anys i tots contents.
Més endavant retornarem a Lynette Santes Creus. Encara no sé quan. Tinguem paciència.
En Rèquiem creu que és un tumor. El seu pensament cada cop que detecta un cos estrany és el mateix: és un tumor. Com una piloteta dura embolcallada pel teixit estomacal. Com el bec amagat a la pell llefiscosa d’un pop. Agafa el bisturí i hi fa un tall precís de forma totalment innecessària, perquè, si hagués estat destraler, el resultat hauria estat idèntic: un anell d’or, juraria que és d’or, amb un segell opalí amb la lletra H en ambre.
«Un anell que sembla un heliport per a mosquits», pensa en Rèquiem.
La lletra del segell sembla que bategui, que s’arronsi i giri en una espiral que li fa aclucar els ulls amb força per assegurar-se que no al·lucina. De gairell, li sembla que la Lynette Santes Creus exhala el darrer alè, a destemps, i vibra uns segons, com si hagués esperat que algú trobés el seu petit secret gàstric abans d’anar-se’n del tot.
Passa un cop de mànega a l’anell i se l’embutxaca; no el trobarà a faltar ningú, o això creu.
En Rèquiem ni s’imagina que un gest tan ínfim, una cleptomania de pa sucat amb oli, ha lligat el seu destí al d’Aquell Qui No Pot Ser Anomenat.
[1] Aquí no garantim res.
