Un tastet del llibre de la Marató de TV3 2011
Joan Barril, Flàvia Company, Albert Espinosa, Eduard Márquez, Joan Margarit, Sergi Pàmies, Jordi Puntí, Care Santos i Teresa Solana participen en el llibre de la Marató de TV3.
Aquest any la Marató es centra en la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits. El llibre de la Marató de TV3 ha estat publicat per l’editorial Edicions 62 i per aquesta edició hi participen onze escriptors.
El llibre comença amb el testimoni real de Joana Martos amb el relat Cinc vides, on narra les experiències viscudes arran de l’accident de moto del seu fill Sergio i la donació d’òrgans.
A més dels relats que tracten temes sobre la regeneració i el trasplantament d’òrgans i teixits, també inclou el poema Cançó del donant, de Joan Margarit Joan Margarit i il•lustracions d’en Juanjo Sáez (Arròs covat)
L’illa dels llibres gràcies Edicions 62 i a la Marató de Tv3 us ofereix un tastet del llibre d’aquest any.
‘Un donant pot donar cinquanta-set anys de vida a un transplantat. Si cinquanta-set anys els multiplico per cinc vides, imagineu-vos els anys que ha regalat el meu fill. I aquelles dues persones que no s’hi veien, ara poden veure els seus, el sol, el blau del cel, tot. El meu fill el va plorar una multitud de persones però ell ha donat cinc multituds de felicitat i d’esperança.’
Joana Martos ‘Cinc vides’
“En llegir els noms i cognoms de l’Anna, va saber que la coneixia d’alguna cosa. Va tancar els ulls –la seva millor manera de concentrar-se i recordar, d’alguna cosa li havia de servir haver viscut cec des de la infantesa fins feia pocs anys- i començà a fer una revisió exhaustiva d’una desordenada llista de noms’
El dia de l’operació, en Bernat es trobava asserenat de cos i d’ànima i això va sorprendre la seva dona i els metges. Podia perdre-ho tot, però la llibreta el salvava. Quan sortís de la taula d’operacions no hi hauria el cervell que havia preparat el doctor Frankenstein, sinó la constància real d’allò que havia viscut. No era un trasplantament el que l’esperava, sinó simplement una nova oportunitat per començar una vida diferent sense nostàlgia.”
Joan Barril ‘La vida en una llibreta’
“Entrem en una habitació d’un nen de 6 anys. El nen es diu Ian. Està al llit, sembla que estigui adormit. L’Ian és ros i té unes orelles molt grans. La càmera lentament passa per la lleixa on té les joguines, veiem que té 5 dofins. Estan molt gastats, són de diferents mides. Cadascun d’ells està molt jugat. Delfino, has tornat!! T’estimo!! Saps, Delfino, tant de bo pogués trasplantar també la meva família… Aquesta nit he descobert que ja no tinc pressa per ser gran. Ja no vull ser gran. Et queda genial, l’aleta, et dona pedigrí…” Albert Espinosa ‘Delfino’
“Mentre l’agulla surt del braç, la pell s’estira un instant. Després torna al seu lloc i apareix un punt vermell. Minúscul. Ja no em fa res mirar-ho. Tapo la punxada amb un tros de cotó i m’aixeco de la cadira. L’home de la bata blanca buida la xeringa en un tub de plàstic i hi enganxa una etiqueta amb el meu nom. ?Ja pots anar-te’n. Digues-li al següent que passi. Surto de la infermeria i, sota l’atenta mirada dels guàrdies que vigilen el tancat dels presoners, enfilo cap al barracó”
Hagman potser no hauria escrit les seves memòries si no li haguessin trasplantat el fetge. La cirrosi l’hauria consumit i probablement hauria acabat com un esperit zombi, compartint aurèoles de cowboy i ressaques amb altres socis del Club dels Petroliers de Dallas (amb diferència, un dels antres més fascinants de l’alcoholisme organitzat). Al llibre, Hagman comparteix els dubtes sobre quina mena de persona deu ser el donant del fetge que el va salvar”
Sergi Pàmies ‘Fetge amb ronyons’
“Amb desgana, com si no s’ho acabés de creure, va obrir el sobre, en va treure un paper doblegat pel mig i va llegir-lo. Era la mateixa lletra impertinent del seu germà. La carta no duia data, ni estava firmada, i només hi havia una frase escrita: ‘Necessitaré un ronyó’.” Jordi Puntí ‘Ronyó’ “Avui t’he canviat la llosa, la culpa, la desfeta, els vint-i-cinc anys, la bomba de dispersió, tot el mal i tot el dolor per un tros de víscera. El doctor diu que aviat podré fer vida normal. Potser ara que la llosa és més lleugera ja no escriuré mai més.”
’Tot va succeir en un obrir i tancar d’ulls. Un cotxe —el meu— avançant el conductor tortuga que tenia al davant per una carretera estreta i sinuosa. A l’esquerra, la muntanya de pins negres. A la dreta, l’esmolat penya-segat. A sota, a una distància de vertigen, els esculls coberts d’escuma contra els quals picaven amb suavitat les onades d’un mar tranquil i blau. A l’horitzó, la llum tèbia d’un capvespre d’estiu. I la lluna. Una lluna en quart minvant que dibuixava contra el cel foscant una fina dalla de plata.”
Teresa Solana ‘Lliçó d’anatomia’
