Andreu Martín és tot un referent de la novel·la negra catalana.
Amb la novel·la Societat Negra (La magrana/RBA) ha estat guardonat amb el V Premi Crims de Tinta.
Andreu Martín ha escrit possiblement la millor novel·la fins ara amb una història sobre l’existència de tríades, organitzacions mafioses xineses, a la Barcelona actual.
L’illa dels llibres i l’editorial La Magrana us ofereixen un tastet dels primers capítols.
cap sense dona
Dimarts 22 de maig. Dos dies després del robatori
La matinada del dimarts 22 de maig, sota la pluja que persisteix des de diumenge, apareix el cap d’una dona sobre el sostre d’un vehicle Lexus aparcat al carrer Joan Güell de Sants.
És un cap gros, de carn fofa, galtes flàccides, papada inflada com un goll, llavis gruixuts i entreoberts, un ull obert i l’altra parpella caiguda, els cabells escassos i arrissats enganxats al crani, tot d’un color ceruli, irreal. Tan irreal que l’amo del cotxe, quan baixa a dos quarts de sis del matí endormiscat per anar a treballar, potser amb la vista enterbolida per les gotes de pluja dels vidres de les ulleres, creu que és un capgròs grotesc de cartó pedra, una broma de mal gust, la típica gamberrada amb què un es pot trobar a aquestes hores del matí com a conseqüència d’una nit de
gresca i alegria sense límits.
S’assembla tant a una màscara de carnestoltes que el propietari de l’automòbil, amb la mà que no subjecta el paraigua, li clava un cop per treure-la d’allà i l’envia a terra, on rebota i roda com una pilota, i només s’empipa de debò quan comprova que ha deixat una marca al sostre, un fastigós
cercle granat, gairebé negre, amb grumolls, que li fa exclamar:
«Però això què és?», i únicament després d’enllardar-se amb allò el palpís dels dits comença a pensar que és sang, sang de debò.
Quinze minuts després, arriba el cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra, i un agent truca a la base per donar compte de la troballa mentre un altre, una noia jove, roman mirant les despulles humanes com hipnotitzada, quan un vehicle pròxim, un Seat Toledo, engega per sortir de la plaça d’estacionament que ha ocupat tota la nit al costat de la vorera, davant un camió de repartiment.
A la part del darrere d’aquest Seat hi ha un ganxo per a caravanes o remolcs d’algun tipus al qual algú ha lligat una corda. Al final de la corda, sota del camió de repartiment, resulta que hi ha la resta de la senyora del cap, un cos nu i deforme, panxut i amb unes grans mamelles, descolorit i brut, que és arrossegat pel vehicle que surt sobre l’asfalt mullat i brillant durant uns cinquanta metres davant els ulls desorbitats dels curiosos i els policies que s’han anat reunint al lloc.
Criden l’atenció de l’home del Seat, «pari, pari!», i l’home obre la finestra, «què passa?», «que no veu el que porta aquí?»,
«què hi porto?», «que va arrossegant una… una cosa!».
Hi ha crits d’espant. Es pot dir que el pànic s’escampa. Als patrullers els costa molt mantenir a distància la gent, que malgrat el ruixat sembla que se sent irresistiblement atreta per l’horror.
Posen la cinta d’abalisament. Hi ha qui enregistra les imatges usant l’iPod o la Blackberry; molts telefonen als seus amics i coneguts,
«no et creuràs el que estic veient!»; el carrer queda col·lapsat.
És un carrer de dos carrils només un dels quals permet la circulació, perquè l’altre està ocupat per cotxes aparcats. El trànsit és molt intens a aquestes hores del matí i l’arribada de més cotxes patrulla i més policies amb impermeables brillants que els fan semblar monjos de pel·lícula de ciència-ficció acaba provocant un descomunal embús.
Els vehicles que es veuen aturats dues travessies més avall i no en coneixen el motiu, fan sonar les botzines amb insistència, protesten amb el vaivé impacient de l’eixugaparabrisa i els conductors criden amb irritació «Què cony està passant aquí?», i desperten amb tant d’enrenou veïns que encara podrien estar dormint i que surten als balcons en pijama, «però què està passant?». Els agents uniformats no saben què fer, a banda de mantenir els curiosos a distància. El cos de la dona escapçada continua enmig de la calçada i ningú no podrà creuar per aquesta zona fins que arribin els de la Científica, encara que la pluja, incansable i indiferent, ja s’encarrega de contaminar del tot l’escena del crim.
Les voreres, a més, són massa estretes per permetre que els cotxes d’urgència avancin arrambats a les cases. No es pot passar i no es pot passar.
Uns quants agents molt estressats han pujat unes quantes travessies per desviar els cotxes per carrers perpendiculars i fer retrocedir els que ja han avançat més del compte perquè, fent marxa enrere, puguin buscar una via de fuga i cedeixin espai als imprescindibles vehicles oficials del grup d’homicidis, de la policia científica, del servei municipals de pompes fúnebres i el que porta el senyor jutge, el doctor forense i el secretari del jutjat. Maniobren els ciutadans exasperats, destorbats per la capa d’aigua i el baf que cobreix els vidres dels cotxes. Alguns xoquen entre si, amb el consegüent aldarull afegit.
