L’escriptor català celebra els seus 25 anys en el món literari amb la publicació de la novel·la ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti’ (La magrana).
Sinopsis de la novel·la: En Jesús Carducci i en Miquel-Deogràcies Gambús, normalment, no s’haurien trobat mai.
En Carducci, acaba de patir la pèrdua del seu germà petit i la fi d’una relació amorosa turbulenta amb en Gerard. Té un petit gabinet d’atenció mèdica al barri del Raval de Barcelona i un cop per setmana també dóna assistència sanitària als treballadors d’una gran multinacional.
En Gambús, patriarca d’aquesta empresa, és un ancià de noranta-sis anys riquíssim, megalòman, amb un secret antic que l’ha convertit en un criminal. Quan en Carducci, és citat a una reunió amb ell aparentment és perquè els uneix una improbable fascinació pel teòric anarcocapitalista Murray N. Rothbard. Però res no és el que sembla, i aviat l’ancià li fa una insòlita proposta que en Carducci no sabrà rebutjar.
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial La Magrana us ofreix un tastet dels primers capítols.
1909-1923
Va néixer a ple sol, un migdia d’agost, amb una calor que esberlava les pedres. Xopa, esmaperduda, la dona que jeia al llit estava parint un ogre i ni se n’adonava. La protegien uns sants evangelis diminuts cosits a l’interior d’una bossa de roba que algú li havia penjat al coll. El sol entrava per la finestra i amb prou feines l’esmorteïen les cortinetes blanques fetes de punt. Fora, recremava els portals de les cases i feia refulgir i pampalluguejar les teules vermelles de la teulada.
Dintre, ho estovava tot, tant les rajoles ocres del terra com els fluïds de la partera. Quan la llevadora va arribar, es va espantar davant aquella panxa monumental. Va veure que anaven de cap a la desgràcia. Moririen tots dos. Però no, l’ogre, tot i ser tan gros, es va obrir pas cap a l’exterior. Va esqueixar els teixits de sa mare d’una manera tan horrorosa que la pobra va fer un únic xiscle i va perdre els sentits.
L’ogre va sortir lliscant com un vedell, amb els cabells empastats al cap, molls i gelatinosos. El primer que li va veure la llevadora van ser les pestanyes, llargues i clares, cargolades com una neula de Nadal. I els ulls, grossos i rodons.
No hi havia cap pare ni ningú al món esperant l’arribada de l’ogre, tret de la seva àvia Miquela. A la taula del menjador la dona, asseguda, matava el temps comprovant uns balanços. Duia un mocadoret brodat amb les seves inicials, MG,ficat a la màniga del vestit. De tant en tant se’l treia i s’eixugava la suor. De sobte, no se sap com ni per què, els porticons es van obrir de cop i la claror va entrar com una llengua de foc.
La dona, enfadada per l’acudit de la seva jove de posar-se a parir a la masieta dels masovers, que era un forn, es va aixecar, els va tancar violentament d’un cop de mà i va tornar a seure. Va pensar: «Merda, m’he descomptat». El dia del bateig, el capellà es va quedar esbalaït quan va veure el nadó. Era la criatura més llarga i grossa que mai havia batejat. Va fer la seva feina, es va persignar i se’n va anar amb discreció. No va tornar mai més per por de comprovar que havia fet cristià un monstre.
L’ogre va rebre els noms de Miquel, com el seu difunt pare, i Deogràcies, com era habitual en els mascles de la família: Miquel-Deogràcies Gambús.
Que tingués nom i llinatge no impedia que fos un ogre. La seva mare no va assistir al bateig perquè estava llanguint al llit, presa per una infecció que, de mica en mica, se li escampava pel cos. Les dones que la vigilaven volien impedir que s’adormís, perquè era creença popular que si s’adormia, es moriria.
Es va morir igualment al cap d’una setmana. L’àvia de l’ogre va llogar una dida anomenada Imma. Era una dona tan petita i l’ogre un nen tan gros que quan li donava el pit, la imatge era grotesca. Va mamar fins als tres anys, i a aquella edat gairebé ja arribava dret al pit de la dida. Ell mateix agafava un tamboret, l’hi acostava, s’hi enfilava, li treia la mamella i la hi agafava amb les mans, que ja eren més grans que les de la mateixa Imma. Després de ficarse el mugró a la boca, a part de xuclar, premia el pit d’una manera que semblava ben bé que la munyís com a una vaca.
Un dia, a set anys, l’ogre estava fent volar un estel que li havien portat de Barcelona. Corria per l’era de la casa pairal i va topar de cap amb el pal de la llum. Mig estabornit, es va trobar amb un bony de bona mida al front, dur i rodó com una piloteta i la cara tota ensangonada perquè s’havia clavat una estella al front. Quan l’ogre va tornar a casa, no tenia esma ni de plorar. L’àvia va cridar el masover i li va ordenar: «Anton, fueteja el nen al cul, tres vegades, sense por, perquè aprengui a anar pel món amb els ulls ben oberts».
Així ho va fer. Tres xurriacades de les bones, seques, coents, de les que deixen marca i es queden gravades a foc a l’ànima.
L’ogre no va deixar anar ni un gemec. L’Imma li va rentar la sang i li va posar un cataplasma de farina de llinosa al bony.
Aquell dia, el petit Miquel-Deogràcies va descobrir que no s’estimava l’àvia. I encara menys, la seva família. L’ogre acompanyava l’àvia a visitar els pobles de la comarca on la família tenia interessos. Ell es quedava a càrrec de l’Imma o del masover, mentre la mestressa Miquela es perdia en alguna de les grans mansions de la localitat. Quan hi arribaven, les criatures s’apartaven al seu pas, les dones donaven gràcies de no haver-se-la trobada a soles en un carreró i els homes la miraven de reüll amb respecte. Tothom al poble en temia la fúria, que li desencaixava el rostre i li feia treure llamps pels ulls. Ella els menyspreava i deia: «A qui mor de por, sepultura de cagallons». En una d’aquestes ocasions, el masover, que tenia l’ogre al seu càrrec, es va aturar un moment al casino. Tots els parroquians parlaven de la Gran Guerra. Les notícies dels fronts europeus eren paoroses. Milers i milers de morts. Un dels obrers de la fàbrica de maons d’aquell poble deia: «És absurd que els joves fills de la classe treballadora ens matem entre nosaltres per perpetuar els privilegis dels mateixos de sempre! La vaga general revolucionària és el camí!». El masover de can Gambús, que llegia el diari, li va fer veure que, a Alemanya, els líders socialistes havien votat a favor de l’emissió d’obligacions perquè l’Estat tingués prou diners per continuar la guerra. «Impossible! Un socialista no ho fa, això, Anton!». I es van posar a
discutir. L’ogre va repetir l’escena a la seva àvia punt per punt. La mestressa Miquela va recriminar al masover que hagués provocat aquella discussió i li va prohibir que tornés a trepitjar el casino. Ell l’hi va prometre. Actituds porugues com aquesta no deixaven de sorprendre l’ogre, que, amb nou anys, no solament confirmava dia rere dia que no s’estimava la seva àvia, sinó que s’adonava que cada vegada li tenia menys por.
Als onze anys, l’ogre es va escapar de casa per primer cop. Un impuls irrefrenable l’empenyia a abandonar la família.
Va aprofitar la fira de bestiar, l’únic moment de l’any en què el poble s’omplia de forasters. Va ficar-se d’estranquis a la caixa tancada d’un camió d’un marxant de mules que tornava a la capital. A la caixa, la ferum d’excrements i pixum de mula ho omplia tot. Quan van arribar ja era fosc i feia un fred que pelava. L’ogre va saltar del camió i va posar-se a caminar amb pas ferm, carrer Gran enllà, com si conegués on anava.