Després de l’èxit de la trilogia Berlin noir i publicar Si els morts no ressusciten (Premi Internacional de Novel·la Negra RBA 2009) i Gris de campanya, l’escriptor Philip Kerr recupera de nou el detectiu Bernie Gunther a Praga mortal (La magrana/RBA).
Ambientada a la Praga dels anys 40 durant l’Alemanya nazi, Kerr construeix a Praga mortal (Magrana/RBA) una novel·la negra amb aires històric que destaca per una gran ambientació i ritme narratiu.
Berlín, setembre del 1941. El detectiu Bernie Gunther ha de deixar totes les seves ocupacions a Homicidis per un assumpte de més envergadura: passar un cap de setmana a la casa de camp que té a Praga el seu antic cap a l’SD: ni més ni menys que Reinhard Heydrich, el nou Reichsprotector de Bohèmia i Moràvia. Però el que al principi es presenta com una reunió soporífera en companyia dels oficials més detestables de les SS i l’SD, es converteix de sobte en una prova de foc per a la
reputació de Gunther com a investigador quan descobreixen un cadàver en una habitació tancada per dins. I si bé el que hi ha en joc podria arribar tenir conseqüències a les més altes esferes del Reich, sense cap mena de dubte posarà en un seriós perill la vida del detectiu.
L’illa dels llibres us ofereix els primers capítols de la novel·la.
”La idea del suïcidi em reconforta. En ocasions, és l’única cosa que em permet passar les nits d’insomni. En aquestes nits —i n’hi ha hagut moltes—, em dedico a desmuntar la meva Walther automàtica i a greixar amb cura aquell trencaclosques de peces metàl·liques. He vist massa pistoles fer llufa a causa d’estar mal greixades i també massa suïcidis fallits a causa d’una bala que perfora el crani d’un home amb un angle excessivament agut.
En ocasions, fins i tot em prenia la molèstia de buidar el cartutx de les bales esglaonades de la recambra i treure llustre a cada bala, tot arrenglerant-les com una formació de soldadets de plom per triar la més galdosa i llampant, la més disposada a complaure’m, i la posava la primera del rengle.
Volia que només la millor fos l’encarregada de fer un forat als murs de la presó del meu gruixut crani i de cavar un túnel a través del garbuix d’abaltiment que era el meu cervell.
Tot això podria explicar per què tants suïcidis es notifiquen erròniament a les autoritats: «Estava netejant la pistola i es disparà», va dir la vídua del mort.
Naturalment, les pistoles es disparen contínuament i, en ocasions,fins i tot maten la persona que les empunya. Però primer cal recolzar el canó fred al cap —la nuca és millor— i prémer el puto gallet.
Vols seguir llegint? Clica en aquest enllaç
