Un tastet de ‘Paraula de jueu’ de Martí Gironell

L’Illa dels Llibres gràcies a l’editorial Columna us ofereix les primeres pàgines de la nova novel·la de Martí Gironell que es publicarà el 26 d’agost.

El 19 de març de 2007, Martí Gironell debutava com a novel·lista amb ‘El pont dels jueus’ (Columna). Des de la seva publicació la novel·la, ‘El pont dels jueus’ s’ha convertit en un long-seller superant els 100.000 exemplars venuts i traduccions a diverses llengües.

Tretze anys després Martí Gironell, ha decidit continuar aquella història  a ‘Paraula de jueu’ una novel·la que gira en tres eixos: la reconstrucció del pont, la rivalitat entre les comunitats jueva i cristiana i la importància del llibre i la paraula en la cultura jueva.

PRIMERES PÀGINES DE ‘PARAULA DE JUEU’

Un tro eixordador va retrunyir sota les arcades del pont i al mateix temps un llamp el va il·luminar com si fos al pic del migdia. Feia l’efecte que les pedres trontollaven i s’esberlaven. Els carreus que meticulosament s’havien anat disposant als pilars i a les bases de les arcades fins a aixecar aquella estructura que semblava que res ni ningú podria tombar, cedien. El vent empenyia uns núvols grassos i foscos que amb l’estrèpit d’un segon tro es van esquinçar per desplegar una cortina d’aigua que avançava amenaçadora des del nord. Un vent calent i humit que xocava amb un corrent d’aire fred i sec que arremolinava els núvols. Era un embut d’aire que s’estirava cap avall, arribava a l’aigua i actuava com un fibló, una mànega que penjava del cel amb una altura imponent i que desfermava vents d’una força i una intensitat que sotraguejaven l’ànima del pont. Tot al seu voltant girava, s’enlairava i sortia volant pels aires. Es van desprendre les primeres pedres de les torres. L’aigua de la pluja infonia força a la del riu, de manera que avançaven juntes i eixamplaven el llit del Fluvià fins a engolir qualsevol forma de vida animal o vegetal que hi hagués a la riba. La dolçor amarga de l’aigua del riu mossegava els fonaments del pont. Un riu amb un cabal sobrenatural que empenyia fang, troncs i pedres que destruïen i arrasaven tot el que trobaven al seu pas. I impactaven contra l’estructura del pont, que grinyolava i es començava a esquerdar. L’embranzida que agafava l’aigua i la força de la mànega, que avançaven plegades destruint sense miraments a banda i banda del riu, el van esgavellar.

La natura s’havia desfermat en aquell tram de riu i s’havia desbordat. Havia acabat sent un enemic imprevist, silenciós. Les riuades són traïdores, ataquen per sorpresa, sense avisar.
Aquell any del 1315 amb prou feines havia plogut. Un hivern i una primavera amb pluges inapreciables havien donat pas a un estiu sec. Les pluges de la tardor són torrencials, diluvianes. El que cau en tot un any ho pot deixar anar en un sol instant. I les conseqüències són catastròfiques. El setembre asseca les fonts o s’emporta els ponts. El que fins llavors havia estat un anèmic corrent d’aigua, s’havia convertit en una mar d’aigua dolça amb conseqüències ben agres i funestes. El llit del riu estava desfet, desdibuixat. Esborrat. Com també s’hi havia quedat el pont que Prim Llombard havia construït. Amb la fúria de la natura, l’esforç i el sacrifici que Besalú hi havia invertit se n’havien anat aigua avall, riu avall.

Tornar-lo a construir seria un repte majúscul.

Capítol 1

Com si es tractés d’un formiguer, els obrers es repartien amunt i avall de les bastides i al llarg de la llera del riu. Tres grups de paletes, entre els quals hi havia alguns frares del monestir, preparaven morters de calç amb gran rapidesa mentre Guerau Subirós dirigia les operacions sense treure’ls els ulls de sobre. Mig encorbat per les hores que s’havia passat dret a les obres, duia un gipó de color blau fosc que li anava bogal i que es cenyia amb un cinturó per sota de la panxa. Les botes, com les cares que calçaven la majoria dels homes, estaven cobertes de la fina capa de pols blanca que es desprenia de les obres. Ara els demanava que es concentressin a reforçar l’encofrat de les arcades amb argamassa.

A peu d’obra, Pere Baró parlava amb un grup d’homes que cisellaven unes pedres.
—Perquè agafi la forma adequada i encaixi com cal a l’encofrat, heu de mirar sempre la pedra a la qual dona suport. —I el mestre d’obres acompanyava les indicacions assenyalant el carreu en qüestió—. S’ha d’ajustar al millímetre. És una feina de precisió. S’ha d’engalzar, ha d’encaixar i, si cal rebaixar la base perquè s’acobli, no tingueu por, feu-ho! Ha de casar amb la base, m’enteneu?

Quan no supervisava les obres als mateixos fonaments o dalt d’una bastida, Baró seguia les feines dels operaris des de sota un tendal, un tros de tela instal·lat a uns metres de l’aigua on s’alçava el pont. Des d’allà tenia la perspectiva necessària de l’obra mentre l’anava contrastant amb els plànols, desplegats damunt d’una taula, que no deixava de consultar en cap moment. El capatàs, Guerau Subirós, repartia la seva atenció entre les línies projectades i traçades amb precisió damunt del paper i l’atenta mirada que dispensava sobre els soferts obrers. El capatàs de l’obra es va acostar fins a aquella mena de porxo improvisat a la mateixa riba del riu per fer un trago d’aigua fresca d’un dels càntirs.

Les obres havien començat després de les festes de Nadal, durant la primera setmana del nou any del Senyor del 1337. Hi havia molt poc personal especialitzat, i el nombre de bracers i jornalers era més aviat pobre. La mà d’obra qualificada era escassa: mitja dotzena de picapedrers a la pedrera de Juïnyà, no gaire lluny de Besalú, i uns oficials amb gavetes i paletí dalt de la bastida que havien erigit sobre el vell pont de Besalú, que l’última vinguda del Fluvià s’havia endut i que ara no només reconstruirien, sinó que, a les ordres de Pere Baró, farien més gran, més alt i més fort. Besalú s’ho mereixia.

Malgrat la poca professionalitat d’aquells homes, eren tots molt receptius a les ordres del mestre Pere Baró i estaven prou ben organitzats. Al cap d’uns dies enfilats a les bastides ja es veien uns forats a les parets, les opes, que servien per posar-hi els taulons que aguantaven la bastida. La pujaven a mesura que el pilar creixia. Quan ja el tenien aixecat, li donaven forma de fals arc, muntaven el cindri de fusta i l’omplien d’argamassa. Es construïa sobre els mateixos pilars del riu, una tècnica que, segons va sentir que explicava un dels oficials, buscava garantir l’estabilitat de l’obra. Aquella era la consigna que Baró els havia inculcat. I tot i les condicions més aviat precàries, tant de material com de personal, les obres seguien el curs a bon ritme.

A cada una de les bastides dels pilars del pont hi havia una vintena d’homes que treballaven a les ordres de quatre oficials supervisats per Guerau Subirós, el capatàs. Els repartia per tota l’obra. Uns se situaven damunt de la bastida i reforçaven la part inferior de les arcades amb argamassa, i d’altres traginaven els blocs de travertí que s’havien de col·locar. Encara no es veien les primeres arcades que, segons la idea original, havia de tenir la primera part del pont abans de dibuixar un angle i fer un gir cap a la dreta per no trencar el corrent de l’aigua, tal com les havia pensat i dissenyat Prim Llombard. Tanmateix, ja s’hi començava a intuir aquesta forma tan característica. Entre els treballadors hi havia monjos, homes i nois del poble, tant jueus com cristians, que complien les ordres i preparaven l’argamassa, i traginaven els carreus i les dovelles en un carretó o a pes de braços.

En Kim feinejava damunt d’una bastida al costat d’altres operaris, un dels quals era Abraham Jucef, fill de l’argenter Aaró Jucef, que també trastejava per les bastides entre paletes i oficials. Com tots els homes de Besalú de més de setze anys, a excepció feta dels malalts i els impedits, Abraham Jucef havia de contribuir a les feines de construcció d’aquell pont nou que, eixamplant i consolidant la primitiva estructura projectada per Llombard i construïda feia més de dos-cents anys, havia de servir de gran porta d’entrada a la vila de Besalú, i permetre que la creixent afluència de mercaderies, homes i animals que hi arribaven els dies de mercat circulés de manera més ordenada i còmoda. El pont seria un gran avenç per a la ciutat, a més d’un símbol del poder econòmic i social que tenia, d’altra banda no sempre ben valorat per les comunitats veïnes, que veien amb enveja com Besalú s’imposava com a nucli cada cop més poderós a la comarca.

Besalú creixia. Les dues comunitats que convivien a la vila compartien el mateix objectiu: la prosperitat de la ciutat seria també la de tots els habitants, i cristians i jueus treballaven junts per aconseguir-ho. Per això junts havien emprès l’obra del pont, primer posant diners a les arques comunes, després buscant el millor mestre d’obres que pogués projectar i dirigir les obres del pont que la ciutat es mereixia i, ara, col·laborant en les feines de construcció.

En Kim i l’Abraham es van saludar, però aquest últim ho va fer amb una certa desgana, sense gaire efusió.

—Noi! Em pensava que estaries més content! Casar-se és una bona notícia!

La brama que el fill de l’argenter es casava amb la Regina, la filla dels Maimó de la carnisseria, s’havia escampat per tots els racons del Call. Quan hi havia un casori a la vista, tothom en parlava, però d’aquest, encara en parlaven més. Era un enllaç que havia necessitat el concurs d’un matrimonier, d’un chadchen, perquè la parella no se n’acabava de sortir, així que els pares van decidir intervenir-hi.

—Sí que ho estic, de content! —va fer l’Abraham arquejant la boca per mirar de somriure. El que passa és que estic neguitós. No sé si sabré… —I va acotar el cap, avergonyit. —

No pateixis, Abraham —el va animar en Kim—. Això és com aquestes obres, que amb quatre instruccions la resta es fa tota sola. Escolta el que et digui el cor, els consells que et doni el teu pare i el chadchen, i ja està. No cal que t’amoïnis per res. —I li va clavar un cop a l’espatlla per animar-lo.

—Gràcies, Kim! —va respondre agraït el futur nuvi—. Vindràs a la cerimònia?
—Si m’hi convides no us faré pas un lleig!
—Ja hi pots comptar, doncs!
—I quan serà, el dia?
—El dimecres de la primera setmana de tornejos —va acotar l’Abraham—. Saps que s’aturen les obres del pont pels tornejos en honor al rei?
En Kim va assentir. La presència del monarca a Besalú es festejava de diverses maneres. A banda d’àpats a palau, entre les celebracions populars hi havia tornejos i altres demostracions d’habilitats. S’organitzaven justes, partides entre escuders, llançament de javelina, de tir amb arc, curses de cavalls i de carros. Activitats molt concorregudes perquè s’hi permetia la participació tant dels soldats com dels cavallers errants, que miraven de lluir-se per si els sortia cap feina. En total, quatre setmanes que la vila reial aturava el seu batec habitual i es veia sotmesa a un ritme diferent.

—I per cert, li podries dir a la teva besàvia si ens voldria venir a llegir l’anyell? —li va demanar l’Abraham.
—Fet! Avui mateix l’hi diré —li va confirmar en Kim.
—Nois!!
El crit del cap de l’obra va interrompre la conversa.
—Prou xerrameca! —els va esperonar Subirós—.
Baixeu de la bastida, que necessitem mans aquí a peu d’obra! Arriba un carregament de la pedrera! —va afegir mentre ells es deixaven lliscar lleugers per l’empostissat.

Mentrestant, els oficials cisellaven les pedres i els donaven forma perquè cadascuna pogués formar part de l’encofrat i els pilars quedessin ben compactes, sense cap forat ni fissura. Era molt important que es respectés la uniformitat de la construcció perquè una riuada no pogués desestabilitzar l’estructura del pont, com ja havia passat feia uns quants anys. Si una cosa havia après Pere Baró del mestre de la Llombardia era que no repetiria els errors que temps enrere havien fet trontollar l’estabilitat d’aquest i altres ponts.

La seva vida estava lligada als ponts. Després de tants anys, no s’estava de mantenir una tradició que l’havia acompanyat en totes les seves obres: marcava les pedres amb uns símbols i entre els carreus hi col·locava unes pedretes. Era com una superstició que sempre li havia funcionat.

Els paletes treballaven a diversos punts de la construcció. A dalt, tres grups es repartien la feina. Uns donaven forma a la calçada, el camí o la via que havia de travessar el pont i que s’havia d’endinsar cap a Besalú. Uns altres s’encarregaven de fer l’apartador, un espai ample als costats de l’estreta calçada on es podrien apartar les cavalleries i les persones per deixar el pas lliure. Aquí, quan acabessin la seva feina, s’hi hauria d’instal·lar el primer punt de vigilància, just on es començava a aixecar la torre fortificada amb la porta caladissa.

I encara un altre grup d’homes feien una barana de pedra situada als costats del pont perquè els vianants s’hi poguessin agafar. Arrengleraven uns petits carreus, collocats correctament els uns darrere dels altres, segons els havia ensenyat el mestre d’obres. Eren pedres petites, que un sol operari podia treballar, i que havien estat esberlades amb un punxó i escairades però encara no estaven polides. Era una feina minuciosa i precisa que demanava posar-hi els cinc sentits, la màxima atenció.