L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Empúries us ofereix els primers capítols del debut literari de Lluís Llach
Memòria d’uns ulls pintants narra la història de quatre amics, dos nois i dues noies nascuts el 1920 i que creixen junts al barri obrer de la Barceloneta.
L’ambient llibertari, la proclamació de la República, la Guerra Civil i la posterior repressió franquista apareixen en la novel·la. Els fets històrics marcaran el destí dels quatre amics.
Tot i que es va retirar dels escenaris l’any 2007, Llach no ha deixat l’activitat artística, tasca que ha combinat amb la feina com a viticultor al Celler Vall Llach de Porrera.
‘Memòria d’uns ulls pintats’ és el títol de la novel·la que Lluis Llach publicarà el 2 de febrer
Fragment de la novel·la.
Aquest xicot té uns llavis molsuts, plens, llàstima que els esguerri amb un somriure forçat. Deu pensar que aquesta vella marieta s’estovarà amb la melangia dels seus encants. Va amagat darrere aquestes ulleres necessàriament tan modernes, com es porten ara. Pobres joves, com han d’anar. Li minven la vivor dels ulls. Els té molt vius. Espero que sigui la vivor de la intel·ligència i no algun tic nerviós ben dissimulat. Segur que aquests marrecs d’avui no saben apreciar un cafè de veritat i voldrà amansir-lo amb sucre. Dues culleradetes? Què diu, no dues, tres! Ho sabia. El meu cafè configurat… m’agrada dir configurat, en la narració n’hi fotré uns quants, de configurats…
Doncs deia, configurat amb la selecció de les millors varietats vingudes d’arreu del món i triades pel meu mestre cafeter de Santa Maria del Mar, i a aquest gamarús només li calen tres sucres per desfigurar-ne tot el caràcter. Tant se val. Seran tres sucres. Però l’hi remenarà sa tia. En Pellicer, que va molt a l’hora del que passa en el món del cinema, m’ha dit que, de les joves fornades de directors, semblaria que aquest que tinc al davant és el que té més crèdit per tothom. Lluís Sedan, es diu. Se m’ha fet senzill recordar-lo pel nom del cotxe. Darrerament en la meva memòria es van tancant armaris i finestres, i cada dia es fa més difícil passejar pel laberint de passadissos on has anat emmagatzemant el que vols o pots recordar de la vida. Diuen que quan passa això és bo fixar referències, que així allargues l’agonia neuronal. Per això el tinc aquí. Vol que li expliqui la meva vida però en realitat la meva vida tant se li’n fot, ell el que vol és una història que li faci oblidar el seu erm vital i l’inspiri per a la propera pel·lícula. Mireu-lo, em mira emocionat i convençut que projectarà la meva persona a la posteritat i, mentre m’observa, mesura la sort que he tingut que m’hagi triat a mi. Però tant se val. Li diré que sí. Li diré que sí malgrat el somriure que li esguerra els llavis. Li regalaré la meva vida, el meu únic tresor. Vuitanta-set anys viscuts i enfilats dia a dia, entre la ira dels déus i l’escarni dels dimonis, la passió i el fàstic, l’heroïcitat d’un gest i la mediocritat de tots els altres, l’amor que no es mor i la mort del que enamora…
Avui sembla que estic fi. Li regalaré la història de la meva vida perquè tan sols llegant-la no es morirà amb mi. Només ho faré per això. I tu, jove orellut, en seràs el dipositari i, si hi ha sort, que ho dubto, l’encarregat d’explicar-la al món amb un crit més alt i fort del que jo mai podria bramar.