Un tastet de… L’estiu que comença de Silvia Soler

L’illa dels llibres ofereix un tastet del primer capítol del darrer Premi Ramon Llull.

La novel·la ‘L’estiu que comença’ (Planeta)  la protagonitzen Júlia Reig i l’Andreu Balart, dos joves que estan predestinats a ser amics durant tota la vida.

Les seves respectives mares són amigues i les dues families es van retrobant cada revetlla de Sant Joan. Aquesta tradició segueix anys després i la novel·la narra 50 anys de la vida dels  dos joves  nascuts l’any 1961.

Llegeix el primer capítol:

Les panxes deuen semblar dunes
No hi ha cap mar tan blau com aquest, diu l’Elvira. Les dues noies jeuen a la sorra en aquella hora que la platja sembla que es fongui. Els contorns s’esborren, les veles dimi­nutes tremolen, els núvols de tarda es desplacen lentament.

—Vols dir el Mediterrani?

La Roser s’incorpora una mica i, sostenint-se en els col­zes, mira a banda i banda. Ja no queda pràcticament ningú, només una dona gran amb banyador blau marí que llegeix, asseguda damunt de la franja de sorra més fosca, arran d’onada, i un grup d’adolescents que juguen a pilota i deixen anar petits xisclets, riures que suren.

—No, no —l’Elvira no es mou, asseguda, fent visera amb una mà damunt dels ulls—, no dic el Mediterrani, dic aquest mar, el nostre! —Es deixa caure enrere i tanca els ulls, els braços a sota del clatell.

El seu bocí de mar, aquesta cala petita i rodona com una lluna, la platja que els seus ulls han vist des que van comen­çar a mirar. La Roser fa que sí amb el cap i tot d’una deixa anar una rialleta:

—Quin efecte devem fer, si algú ens mira de costat, aja­gut com estem nosaltres? Les panxes deuen semblar dunes…

Estan embarassades. Panxes com dunes daurades, rodo­nes, damunt de les tovalloles de colors vius. L’Elvira obre els ulls, s’incorpora i queda asseguda, amb les cames obertes i les mans damunt dels genolls. Es desfà la cua de cavall i una cabellera fosca li cau damunt de les espatlles. Amb un gest ràpid —el gest que ha fet desenes de vegades cada dia du­rant molts anys—, es torna a recollir el cabell amb una goma. Primer la passa una vegada, una altra i finalment una terce­ra que lliga el cabell en un recollit desordenat.

—Fem un últim bany? —i ja s’ha alçat, amb penes i tre­balls, aixecant la pesada càrrega, i ofereix una mà a la seva amiga.

La Roser l’accepta, es deixa estirar, l’Elvira trontolla i perd l’equilibri, xisclen totes dues i aconsegueixen evitar la caiguda. Riuen, s’espolsen el cul, caminen cap a l’aigua. Les panxes sobresurten immenses, com la proa d’un vai­xell, dos perfils amb una corba enorme. L’aigua les acull i les panxes desapareixen momentàniament. Les dues noies salten, enjogassades, s’esquitxen, es capbussen. La dona gran amb banyador blau marí ha deixat de llegir. Reposa el llibre damunt de la falda i les contempla, amb un gran somriure.

—Fem el mort?

El mar és pla, només avancen, de tant en tant, unes ona­des petites i dolces que es desfan tímidament damunt de la sorra. Les panxes suren com dues boies. La Roser i l’Elvira es deixen gronxar una estona. A l’aigua les criatures no pe­sen. Se senten ingràvides dins de la seva gravidesa. Quan tornen a la sorra, el sol ja no escalfa tant i les noies s’esgarri­fen una mica. La Roser s’abriga amb la tovallola groga i l’Elvira s’eixuga la pell, suaument, quan passa per la panxa. S’asseuen i miren el mar.

—És un blau molt blau, tens raó.

Els rostres relaxats, els somriures lleument dibuixats, la mirada perduda fins on es pot perdre. No hi ha res que per­torbi la visió.

—Ja falta poquet —diu l’Elvira, amb les dues mans repo­sant damunt de la panxa.

—A mi un parell de setmanes més —puntualitza la Ro­ser, somrient.

—Aniran junts a la llar d’infants, i a l’escola, i a l’institut. T’ho imagines?

—Si són dues nenes seran molt amigues…

—I si són dos nois també, jugaran al mateix equip!

—I si són nen i nena?

La Roser deixa anar la tovallola i es posa una camisola blanca, es frega els braços, té la pell de gallina. L’Elvira co­mença a recollir coses i les fica a dins de la bossa: la crema bronzejadora, una ampolla buida d’aigua, la pinta.

—Si són nen i nena s’enamoraran, no? Riuen i s’aixequen per anar-se’n, però, abans de marxar, encara miren un cop més el mar, estès i tibant com un llen­çol acabat de posar. Les dues dones joves somriuen sense voler-ho perquè la visió de l’aigua i el cel és plàcida i rela­xant. No hi ha ni un núvol que destorbi el blau i les onades arriben a la vora com si ho fessin perquè sí, sense ímpetu ni desig.

Ni la Roser ni l’Elvira recorden, en aquest moment, haver vist aquell mateix mar en dies de tempesta. Saben, però ara no ho recorden, que la calma pot esberlar-se en qüestió de minuts i que allà on hi havia silenci i quietud hi pot néixer l’enrenou. Que les onades poden alçar-se amena­çadores i desplomar-se amb una força inclement i que l’ho­ritzó —ara inalterable— pot desdibuixar-se, cobert pel temporal, fins a desaparèixer.

Un dia o altre hi haurà tam­borinada, i llamps i trons i nuvolades plenes de foscor. Ho saben però no volen saber-ho, perquè avui són joves i estan plenes d’esperança i les seves panxes arrodoneixen tots els perfils i el mar és pla, i blau, i reposa.

L’Elvira va trencar aigües mentre feia classe de solfeig, amb gran esverament del seu joveníssim alumne, que va veure com regalimava líquid de la banqueta del piano i feia un petit bassal a terra. Era el dia u de juny i encara li faltaven deu dies per sortir de comptes. Va ser un part llarg i dolorós que la va deixar exhausta.

El seu fill va néixer amb la pell enrogida pel sofriment i un borrissol de pèl negre com el carbó. No era un nadó bonic. Ella ho va dir, quan l’hi van posar damunt del pit. Va dir: «Ja es farà guapo», i va somriu­re al seu home, que encara mantenia la mirada aterrida. Això era el primer dia d’un juny molt càlid, el de l’any 1961.

La Roser la va anar a veure l’endemà al matí. Va empè­nyer suaument la porta de l’habitació de la clínica i va mirar discretament cap a dins, sense acabar d’entrar. Va ser rebuda amb una gran rialla:

—Només et veig ulls i panxa!

Les dues amigues es van abraçar pel damunt del ventre prominent de la Roser. L’abraçada de l’Elvira era oberta, decidida, generosa. Era una abraçada que parlava i deia: tot anirà bé, no tinguis por, fa mal però no n’hi ha per tant. Després totes dues van contemplar el nadó que dor­mia pacíficament al bressol. Van seguir amb atenció la seva respiració compassada, van mirar-se i van tornar a mirar el nen.

—D’aquí a uns dies en tindràs un de teu —va dir l’Elvi­ra—. Te’n fas a la idea?

La Roser va moure el cap enèrgicament, fent que no. Com es podia fer a la idea que estava a punt de produir-se un miracle?

El miracle va arribar la nit de Sant Joan. Va ser una nena. Quan l’Elvira la va veure, rosada, rodona, sense cabells, va dir-li al seu fill, que li xuclava el pit amb desfici, que aquella criatura que acabava de néixer i que feia olor de pólvores de talc seria molt probablement la nena que faria de princesa quan ell fes de cavaller, l’adolescent que el distrauria dels estudis, la noia que el miraria amb desig, la dona que el completaria.
Abans que els seus homes els aixafessin la gui­tarra, les dues mares principiants es van avançar: «D’acord, hi ha moltes probabibilitats que els nostres plans s’esguer­rin. De fet, hi ha una probabibilitat entre mil que tot surti com voldríem. D’acord. Però ara, en aquest moment, tot és possible». El nen, tip i adormit, va deixar anar un sospir. La nena, en canvi, s’acabava de despertar i remugava.