L’illa dels llibres us ofereix un tastet de la novel·la que inspirat la sèrie de televisió The Leftovers estrenada als canals HBO i CANAL+.
La desaparició de més de 140 milions de persones, al voltant de 2% de la població de la Terra, sense motiu ni avís, és el tema que Tom Perrota narra a la novel·la The Leftovers (Periscopi). Ningú sap perquè han desaparegut i on han anat a parar, però la novel·la i la sèrie de televisió no tracta de resoldre aquest misteri i es centra en com encaixen aquest fet els que ens queden a la terra. Alguns dels que queden comencen a buscar explicacions científiques, però els més fanàtics creuen que es tracta d’un esdeveniment religiós i proliferen tota mena de sectes fet que condueix al fanatisme entre una part de la població.
Damon Lindelof, conegut com a guionista de la sèrie Lost és l’encarregat de l’adaptació de la novel·la de i poc temps després de la seva estrena ja es perfila com una de les més destacades de la temporada televisiva.
The Leftovers compta de moment amb una temporada de 10 capítols amb un repartiment protagonitzat per Justin Theroux, Liv Tyler i Christopher Eccleston.
Tom Perrrota va publicar la novel·la The leftovers l’any 2011 però també és autor d’Election i Little Children adaptades al cinema i nominades als Oscars , Globus d’Or i premis Bafta com a millor guió adaptat.
Primeres pàgines
No havien educat la Laurie Harvey perquè cregués en el Rapte. No l’havien educada per creure en gaires coses, fora de l’absurd de creure en res.
«Nosaltres som agnòstics»,deia als seus fills quan eren petits i necessitaven una manera de definir-se davant dels seus amics catòlics, jueus i unitaristes. «Nosaltres no sabem si Déu existeix, i de fet no ho sap ningú. Encara que diguin que ho saben, no ho saben.»
La primera vegada que va sentir parlar del Rapte feia primer a la universitat i assistia a una classe d’introducció a les religions del món. Els fenòmens que el professor descrivia li semblaven una broma: una munió de cristians surant, abandonant la roba que portaven posada i enlairant-se a través del sostre de casa o del cotxe per anar-se a trobar amb Jesús al cel, i totes les altres persones plantades a terra amb la boca oberta, preguntant-se on havia anat tota la bona gent.
Aquella teologia li semblava tèrbola, fins i tot després d’haver llegit, a la secció sobre «Dispensacionalisme premil·lenarista» del llibre de text, totes aquelles falòrnies sobre Armageddon, l’Anticrist i els Quatre Genets de l’Apocalipsi.Tot allò li semblava kitsch religiós, tan carrincló com la pintura sobre vellut negre, la mena de fantasia que agradava a la gent que menjava molts fregits, pegava a les criatures i no posava objeccions a la teoria que el seu Déu amorós havia inventat la sida per castigar els gais.
De tant en tant, durant els anys següents, quan veia algú que llegia algun dels llibres de la sèrie Left Behind en un aeroport o al tren, sentia una fiblada de llàstima, i fins i tot una mica de tendresa, per aquell pobre desgraciat que no tenia res millor per llegir ni res millor per fer que matar el temps somiant amb la fi del món.
I llavors va passar. La profecia bíblica es va fer realitat o, si més no, en part.Va desaparèixer gent,milions de persones alhora, a tot el món.No es tractava d’un rumor antic —un mort que havia ressuscitat durant l’Imperi romà— ni d’una polsegosa llegenda casolana com la d’en Joseph Smith,que havia desenterrat unes taules d’or al nord de l’estat de Nova York gràcies a una conversa amb un àngel. Això era real. El Rapte havia passat al seu poble natal, a la filla de la seva millor amiga, entre d’altres, mentre la mateixa Laurie era a la casa.
La intrusió de Déu a la seva vida no hauria estat més clara si se li hagués adreçat des d’una azalea en flames. Almenys això és el que hauria pensat qualsevol. Però ella s’ho va manegar per negar les evidències durant setmanes i mesos, aferrada als seus dubtes com si fossin un salvavides, repetint desesperadament les paraules dels científics, els entesos i els polítics que insistien que la causa del que ells anomenaven la Desaparició Sobtada era desconeguda, i prevenien la gent perquè evitessin arribar a conclusions precipitades fins que el comitè imparcial del govern que investigava el cas no publiqués l’informe oficial.
«És una tragèdia», repetien els experts una vegada i una altra.
«Es tracta d’un fenomen semblant al Rapte,però no sembla que hagi estat el Rapte.»
Era ben interessant que les veus que cridaven més fort esgrimint aquest argument fossin les dels mateixos cristians, que no podien evitar observar que molta de la gent que havia desaparegut el 14 d’octubre —hindús, budistes,musulmans, jueus, ateus, animistes, homosexuals, esquimals, mormons i zoroastristes, fossin què coi fossin— no havien acceptat Jesucrist com el seu salvador personal.
Pel que es veia es tractava d’una collita feta a l’atzar, i si una cosa no podia ser el Rapte era atzarós. L’objectiu era separar el gra de la palla: havia de ser una recompensa per als veritables creients i una advertència per a la resta. Un Rapte indiscriminat no era cap Rapte.
De manera que era fàcil sentir-se confós, posar-se les mans al cap i exclamar que no sabies què passava. Però la Laurie ho sabia.En el fons, en el mateix moment que va passar,ho va saber.
L’havien deixada de banda. A ella i a tots els altres.Tant se valia queDéu no hagués tingut en compte la religió en la Seva decisió —més aviat, això empitjorava les coses: convertia el Rapte en un rebuig personal—. Així i tot, ella preferia ignorar aquesta certesa,desterrar-la a un racó fosc de la seva ment —el soterrani on entaforava les coses en què no suportava pensar, el mateix lloc on amaguem la certesa que un dia hem de morir per poder viure sense haver d’estar deprimits cada minut de cada dia.
A més, va ser una època molt atrafegada, la dels primers mesos després del Rapte, amb l’escola de Mapleton tancada, la seva filla tot el dia a casa, i el seu fill, que havia tornat de la universitat. S’havia d’anar a comprar, i fer la bugada, com abans, i fer dinars i sopars i rentar plats.També havia d’assistir a funerals, compilar diapositives per a les sessions, eixugar llàgrimes, i tenir una pila de converses esgotadores.
Passava molt de temps amb la pobra Rosalie Sussman; la visitava gairebé cada matí per ajudar-la a superar un dolor insondable.De vegades parlaven de la seva difunta filla, la Jen —i que dolça que era, sempre somreia, etc.—, però gran part del temps el passaven assegudes de costat sense dir res.Aquell silenci el sentien profund i adequat, com si ni l’una ni l’altra no poguessin dir res que fos prou important per trencar-lo.
Els van començar a veure rondant pel poble la tardor següent, gent vestida de blanc que anava en parelles del mateix sexe, sempre fumant. La Laurie n’havia reconegut uns quants —la Barbara Stangelo, que tenia un fill que anava a la classe de la seva filla; en Marty Powers, que jugava a softbol amb el seu marit i la dona del qual havia desaparegut en el Rapte,o el que fos—.
Generalment t’ignoraven, però de vegades et seguien pertot arreu com si fossin detectius privats contractats per no deixar-te de petja. Si els saludaves t’adreçaven una mirada inexpressiva, però si els feies una pregunta més concreta, et donaven una targeta de presentació impresa per una cara amb aquest missatge: «Som membres del residu culpable. Hem fet un vot de silenci. Som davant teu com a recordatoris vivents del poder formidable de déu. El seu judici és imminent».
En lletra més petita, a l’altra cara de la targeta, hi havia una adreça d’internet que es podia consultar si es volia més informació: «www.residuculpable.com». Va ser una tardor estranya. Havia passat un any des de la catàstrofe; els supervivents havien assimilat el cop i havien descobert, amb gran esbalaïment, que encara s’aguantaven drets, tot i que alguns eren més inestables que d’altres. D’una manera vacil·lant, fràgil, les coses començaven a tornar a la normalitat.
Les escoles s’havien tornat a obrir i la majoria de gent havia tornat a la feina. Els caps de setmana la canalla jugava a futbol al parc; per Halloween fins i tot uns quants feien el Paga-o-plora.
Hi havia la sensació que es reconquerien els vells costums, que la vida recuperava la forma.
Però la Laurie no donava l’abast. A més de la preocupació per la Rosalie, patia molt pels seus fills. En Tom havia tornat a la universitat per al semestre de primavera, però havia caigut sota la influència d’un pelacanyes que s’autoanomenava profeta sanador a qui deien Sant Wayne, i no assistia a cap classe ni volia tornar a casa. Hi va trucar un parell de vegades durant l’estiu dient que tot anava bé, però no va voler dir on era ni què feia.
La Jill lluitava amb la depressió i amb l’estrès posttraumàtic —naturalment, la Jen Sussman havia estat la seva millor amiga des de preescolar—, però es negava a parlar-ne amb la Laurie o amb cap terapeuta. Mentrestant, el seu marit estava estranyament animat, semblava que totes li ponien. El negoci prosperava, feia bon temps, havia corregut nou quilòmetres i mig en menys d’una hora, oi que semblava increïble?
—I tu? —li preguntava en Kevin, gens cohibit amb les seves malles d’elastà, la cara lluent de bona salut i una fina capa de suor—. Què has fet, en tot el dia?
—Jo? He ajudat la Rosalie amb l’àlbum de retalls.
En Kevin va fer una ganyota de desaprovació barrejada amb contenció.
—Encara està amb això?
—No ho vol deixar.Avui hem fet un repàs de la carrera de la Jen com a nedadora.Se la veu créixer un any després de l’altre i com el cos li va canviant sota el banyador blau. Que trist.
—Ahà. —En Kevin es va omplir el got amb aigua glaçada de l’aixeta incorporada a la nevera. Ella veia que no escoltava, i sabia que ja feia mesos que havia perdut l’interès en el tema de
la Jen Sussman—. Què hi ha per sopar?
La Laurie no podia dir que s’hagués escandalitzat quan la Rosalie li va anunciar que s’unia al Residu Culpable.Aquella gent vestida de blanc havia fascinat la Rosalie des de la primera vegada que els havia vist, i sovint s’havia preguntat en veu alta si seria gaire difícil mantenir un vot de silenci, especialment si et trobes una vella amiga, algú a qui feia temps que no veies.
—Haurien de ser una mica flexibles en casos així, no trobes?
—No ho sé —va dir la Laurie—. Ho dubto. Són fanàtics. No els agrada fer excepcions.
—Ni en el cas que sigui el teu germà i faci vint anys que no el veus? No li podries dir ni hola?
—A mi no m’ho preguntis. Pregunta-ho a ells.
—Com els ho puc preguntar? No poden parlar.
—No ho sé. Mira la seva web.
Aquell hivern la Rosalie el va mirar molt, la web.Va desenvolupar una amistat íntima amb missatges instantanis —evidentment el vot de silenci no s’aplicava a la comunicació electrònica— amb la directora de la divulgació orientada al públic, una dona molt amable que li responia totes les preguntes i l’ajudava a superar els dubtes i les reserves.
—Es diu Connie. Abans era dermatòloga.
—Ah sí?
—Es va vendre la consulta i va donar els guanys a l’organització. Molta gent ho fa. No és barat mantenir una empresa com aquesta sense que faci aigües.
La Laurie havia llegit un article sobre el Residu Culpable al diari local, i per això sabia que hi havia seixanta persones pel cap baix vivint al «complex» de Ginkgo Street, un terreny amb deu cases cedit a l’organització pel mateix constructor, un home molt ric que es deia Troy Vincent i que ara hi vivia com un membre ordinari, sense cap privilegi especial.
—I tu què faràs? —li va preguntar la Laurie—. Et vendràs la casa?
—De moment no. Hi ha un temps de prova de sis mesos. No cal que prengui cap decisió fins llavors.
