L’illa dels llibres us ofereix el primer capítol de la nova novel·la del l’inspector Marc Sergiot, el personatge creat per Jordi de Manuel. La novel·la es publicarà la propera setmana.
Després de les novel·les L’olor de la pluja o El raptor de gnoms, l’escriptor Jordi de Manuel torna amb una nova novel·la protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot.
La mort del corredor de fons tracta dels conflictes relacionats amb la immigració i les noves màfies del crim organitzat.
Tot arrenca a Barcelona quan un metge jubilat troba el cadàver d’un jove immigrant marroquí i corredor de fons.
El jove mort és en Hakim i aviat anirem coneixent detalls sobre la seva vida, com la seva fugida de l’Àfrica, la seva arribada i adaptació a Catalunya i el moment culminant en què va estar a punt
Primer capítol de La mort del corredor de fons
El somni es feia realitat: de la sorra ardent del desert al tartan elàstic de l’estadi. La graderia estava gairebé buida —els Jocs Paralímpics tenen poc ressò—, però ell sentia que tot el món, i Déu, l’observaven. Feia més de cinquanta minuts que s’escalfava: rodatge, estiraments, esprints progressius i, de nou, més estiraments.
S’havia imaginat, concentrat, diferents moments de la final que d’aquí a no res havia de córrer.
Va sentir l’avís del jutge i es col·locà al seu lloc. Els altres set atletes també van fer-ho. Es palpà el monyó del braç esquerre amb la mà dreta, alçà els ulls cap al cel, va passar un dit per la cadeneta que duia al coll, va fer un petó al medalló i es va encomanar a Déu; flexionà un genoll al mateix temps que inclinava el cos i tensava tots els músculs. Un instant abans del tret de sortida, per la seva ment van transitar imatges de la infantesa al poble, de la mare, dels germans, de l’oncle; l’última fracció de segon va ser per al futur, per a un esdevenidor que ell augurava gloriós.
El tret el va impulsar com un ressort. Els primers dos-cents metres es van córrer més veloçment del que havia previst. Amb el cap ben alt i la gambada ampla va situar-se enmig del grup, sobre la línia que separava el primer i el segon carrer. Cent metres després es va obrir, tal com havia fet a la semifinal i li havia aconsellat que tornés a fer l’entrenador. Havia d’evitar quedar tancat dins del grup per poder maniobrar amb llibertat en els últims dos-cents metres.
En sonar la dringadissa de la campana que marcava l’inici de l’última volta tots els corredors encara continuaven apilats; ningú es decidia a estripar la cursa. Quan faltaven tres-cents metres, l’atleta irlandès —el que posseïa la millor marca— va iniciar l’atac decisiu. Només l’ucraïnès i ell van poder seguir-lo. A la meitat de la corba, de reüll, va percebre l’ombra del grup perseguidor a uns deu metres. Quan va enfilar la recta final tenia a l’abast, només uns quants passos davant seu, els dos corredors que encapçalaven la cursa. Es va obrir al segon carril per iniciar l’esprint: sentia volar les cames i l’ofec al pit creixia instant rere instant. Faltaven vint metres d’agonia per a la línia de meta, però ja els havia atrapat. Deu metres abans de l’arribada els va sobrepassar. Va alçar l’únic braç que tenia i va inclinar el cos endavant per entrar victoriós… i va ser en aquell precís moment que, tot d’una, va perdre l’equilibri i va caure just abans de l’arribada.
