L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Amsterdam us ofereix un tastet amb el primer capítol de La mirada dels àngels, el vuitè lliurament de la sèrie protagonitzada per Erica Falck i Patrik Hedströme de Camilla Läckberg.
Argument:
Després de mort accidental del seu fill petit , Ebba i Mårten es traslladen a l’illa de Valö per refer la seva vida per instal·lar-se en una granja on va viure la família d’ella.
Novament la tragèdia apareix quan la granja pateix un incendi provocat que farà tornar els fantasmes del passat i més concretament trenta anys enrere, quan tota la família d’Ebba va desaparèixer sense deixar rastre i sense signes de violència. Només Ebba, que llavors tenia un any, es va salvar i misteriosament rep cada any una felicitació el dia del seu aniversari signada amb una simple G.
Patrick s’encarrega del cas i Ericka començarà una investigació pel seu compte i sospita que l’intent d’assassinat té alguna relació amb el passat.
Primer capítol
Se’ls havia acudit que fer reformes els ajudaria a distreure’s. Cap dels dos no estava gaire convençut que fos bona idea, però o en tenien cap de millor, i l’alternativa era passar-se el dia al llit, o al sofà, i que la tristesa els acabés consumint.
L’Ebba passava la rasqueta per la paret de la façana. La pintura saltava de seguida; ja estava mig escrostonada i, per poc que s’hi escarrassés, queia a terra formant una pileta. El sol de juliol picava de mala manera i el serrell se li havia enganxat al front xop de suor; després de tres dies seguits fent aquell moviment tan monòton, el braç li feia mal. Però l’Ebba gairebé agraïa el dolor físic; com més fort era, més li semblava que el dolor que li encongia el cor minvava.
Es va girar un moment i es va mirar en Mårten, que serrava taulons a la gespa del jardí. Devia notar que ella l’observava, perquè tot d’una va aixecar la vista i la va saludar amb la mà, com si l’Ebba fos algun conegut amb qui s’acabés de topar pel carrer. Aleshores ella li va tornar la salutació amb el mateix aire desmanyotat.
Tot i que ja feia més de sis mesos del daltabaix, encara no sabien ben bé com s’havien de tractar. Cada vespre es ficaven tots dos al llit de matrimoni, esquena contra esquena, amb la por que un gest o un fregament involuntari pogués provocar alguna reacció o situació a la qual cap dels dos hauria pogut fer front. Era com si tot aquell dolor els hagués omplert per dins i ja no els quedés lloc per a cap altre sentiment, ja fos amor, calidesa, o compassió.
No en parlaven mai, però la culpa surava en l’aire. Potser tot hauria estat més fàcil si haguessin pogut posar-li nom, o determinar exactament qui tenia la culpa de què. Però aquell sentiment rebotava de l’una a l’altre i anava canviant d’intensitat i de forma, assaltant-los pels racons a cada moment.
Es va tornar a girar i va continuar passant la rasqueta per la paret. Les escates de pintura blanca queien sense parar, i deixaven la fusta al descobert. Va passar la mà que tenia lliure pels taulons de la façana; en certa manera, la casa tenia una ànima, i aquell era el primer cop que la intuïa. La petita casa adossada que ella i en Mårten havien comprat junts, en canvi, era pràcticament nova de trinca. En aquella època, li havia agradat veure-ho tot tan lluent, impecable. Ara, però, aquella casa tan nova no feia més que recordar-li un passat que mai més no tornaria, i trobava que la casa vella i tronada s’adeia molt més amb el seu estat d’ànim. En certa manera, l’Ebba es reconeixia en el sostre ple de goteres, en la caldera —que no s’encenia fins que algú no li etzibava unes quantes puntades de peu—, o en aquelles finestres que no acabaven de tancar bé —no hi havia manera de deixar ni una espelma sota un ampit sense que s’apagués al cap d’un moment. L’ànima de l’Ebba també era plena de goteres i de corrents d’aire, i les espelmes que mirava d’encendre-hi també s’apagaven de seguida.
Potser en aquella illa, l’illa de Valö, l’ànima se li acabaria refent. No en conservava cap record, però era ben bé com si totes dues, la dona i l’illa, s’haguessin reconegut. Era just als afores de Fjällbacka.
Des del moll de Valö es veia com les casetes de la petita localitat s’estenien al llarg de la costa. N’hi havia de blanques, i també cabanes de fusta pintades de vermell, les típiques de la zona; resseguien la rosta paret de muntanya que s’abocava al mar, com un collaret de perles. La vista era tan bonica que gairebé li feia venir esgarrifances.
La suor li regalimava front avall, i li encetava els ulls. Se la va eixugar com va poder amb la samarreta i va afinar la vista, aclucant una mica els ulls sota el sol. Les gavines volaven en cercles una mica més amunt; bramaven i xisclaven, com si se les tinguessin les unes amb les altres, i el rebombori que feien es barrejava amb el brogit del motor de les embarcacions que navegaven per l’estret. Aleshores l’Ebba va tancar els ulls del tot, mirant de fugir de tot aquell soroll, de si mateixa, i de…
—Què? Parem una mica i anem a banyar-nos? La veu d’en Mårten va emergir tot d’una d’entremig de les bambolines de sons i l’Ebba va fer un bot. Primer va remenar el cap amb un gest indefinit, desconcertada, però al cap d’un moment va assentir.
—D’acord —va dir, baixant de la bastida. Els banyadors eren estesos darrere la casa, i l’Ebba es va treure la roba suada i es va posar un biquini. En Mårten s’havia canviat més de pressa i ja l’esperava, impacient.
—Au. Anem —va dir, avançant-se a la seva dona i enfilant el caminet que duia fins a la platja.
L’illa era força gran, i no tan pelada com la majoria de les illes més petites de l’arxipèlag de la província de Bohuslän. Arbres frondosos i herbes i matolls altíssims vorejaven el caminet a banda i banda; l’Ebba caminava decidida, però vigilant on posava els peus. Sempre li havien fet por les serps, però aquella por s’havia intensificat d’ençà que un bon dia, ara feia uns quants anys, havien ensopegat amb un escurçó que prenia el sol.
A mesura que s’acostaven a la platja, el pendent s’anava fent cada vegada més pronunciat, i aleshores l’Ebba no va poder evitar pensar en tots els peuets de criatura que devien haver trepitjat aquell caminet al llarg dels anys. Feia una eternitat que l’havien tancat, però tothom continuava anomenant aquell indret «la colònia infantil».
—Vés amb compte —li va dir en Mårten, assenyalant unes arrels que sobresortien una mica.
La preocupació del seu home, que l’hauria d’haver entendrit, va fer que se sentís més aviat ofegada, i aleshores es va rebel·lar a la seva manera, passant expressament per damunt de les arrels. Pocs metres més endavant, va notar la sorra aspra sota els peus. Les onades es desfeien damunt de la platja llarga. L’Ebba va llançar la tovallola a terra sense mirar-s’hi gaire i li va anar a parar dins l’aigua salada. Al cap d’un moment, les algues li fregaven les cames; l’aigua era tan freda que va haver de respirar fondo, però no va trigar gens a acostumar- s’hi, i aleshores va agrair la frescor. Va sentir que en Mårten la cridava, però va fer veure que no el sentia i va continuar avançant.
Quan ja no tocava fons es va posar a nedar, i només li van caldre un parell de braçades per arribar fins a una plataforma de fusta no gaire gran que hi havia una mica més enllà.
—Ebba! —va tornar a cridar en Mårten, des de la platja. Però ella va continuar fent com si sentís ploure. Després es va aferrar a les escaletes de la plataforma. Necessitava dedicar-se una estoneta, sense haver d’estar pendent de ningú més; tancar els ulls i fer el mort, imaginant-se que era un nàufrag a la deriva. Sola. Enmig del mar immens.
Al cap de no res va sentir braçades. Cada cop se sentien de més a la vora. La plataforma va trontollar una mica mentre en Mårten s’hi enfilava. L’Ebba va tancar els ulls encara més fort, intentant deixar-lo fora dels seus pensaments uns quants segons més. Li venia tan de gust estar sola! Però sola de debò, i no com solien estar sempre ella i en Mårten: sols, però acompanyats l’una de l’altre. Al final, però, no va tenir altre remei que obrir els ulls, de mala gana.
Se’ls havia acudit que fer reformes els ajudaria a distreure’s. Cap dels dos no estava gaire convençut que fos bona idea, però o en tenien cap de millor, i l’alternativa era passar-se el dia al llit, o al sofà, i que la tristesa els acabés consumint.
L’Ebba passava la rasqueta per la paret de la façana. La pintura saltava de seguida; ja estava mig escrostonada i, per poc que s’hi escarrassés, queia a terra formant una pileta. El sol de juliol picava de mala manera i el serrell se li havia enganxat al front xop de suor; després de tres dies seguits fent aquell moviment tan monòton, el braç li feia mal. Però l’Ebba gairebé agraïa el dolor físic; com més fort era, més li semblava que el dolor que li encongia el cor minvava.
Es va girar un moment i es va mirar en Mårten, que serrava taulons a la gespa del jardí. Devia notar que ella l’observava, perquè tot d’una va aixecar la vista i la va saludar amb la mà, com si l’Ebba fos algun conegut amb qui s’acabés de topar pel carrer. Aleshores ella li va tornar la salutació amb el mateix aire desmanyotat.
Tot i que ja feia més de sis mesos del daltabaix, encara no sabien ben bé com s’havien de tractar. Cada vespre es ficaven tots dos al llit de matrimoni, esquena contra esquena, amb la por que un gest o un fregament involuntari pogués provocar alguna reacció o situació a la qual cap dels dos hauria pogut fer front. Era com si tot aquell dolor els hagués omplert per dins i ja no els quedés lloc per a cap altre sentiment, ja fos amor, calidesa, o compassió.
No en parlaven mai, però la culpa surava en l’aire. Potser tot hauria estat més fàcil si haguessin pogut posar-li nom, o determinar exactament qui tenia la culpa de què. Però aquell sentiment rebotava de l’una a l’altre i anava canviant d’intensitat i de forma, assaltant-los pels racons a cada moment.
Es va tornar a girar i va continuar passant la rasqueta per la paret. Les escates de pintura blanca queien sense parar, i deixaven la fusta al descobert. Va passar la mà que tenia lliure pels taulons de la façana; en certa manera, la casa tenia una ànima, i aquell era el primer cop que la intuïa. La petita casa adossada que ella i en Mårten havien comprat junts, en canvi, era pràcticament nova de trinca. En aquella època, li havia agradat veure-ho tot tan lluent, impecable. Ara, però, aquella casa tan nova no feia més que recordar-li un passat que mai més no tornaria, i trobava que la casa vella i tronada s’adeia molt més amb el seu estat d’ànim. En certa manera, l’Ebba es reconeixia en el sostre ple de goteres, en la caldera —que no s’encenia fins que algú no li etzibava unes quantes puntades de peu—, o en aquelles finestres que no acabaven de tancar bé —no hi havia manera de deixar ni una espelma sota un ampit sense que s’apagués al cap d’un moment. L’ànima de l’Ebba també era plena de goteres i de corrents d’aire, i les espelmes que mirava d’encendre-hi també s’apagaven de seguida.
Potser en aquella illa, l’illa de Valö, l’ànima se li acabaria refent. No en conservava cap record, però era ben bé com si totes dues, la dona i l’illa, s’haguessin reconegut. Era just als afores de Fjällbacka.
Des del moll de Valö es veia com les casetes de la petita localitat s’estenien al llarg de la costa. N’hi havia de blanques, i també cabanes de fusta pintades de vermell, les típiques de la zona; resseguien la rosta paret de muntanya que s’abocava al mar, com un collaret de perles. La vista era tan bonica que gairebé li feia venir esgarrifances.
La suor li regalimava front avall, i li encetava els ulls. Se la va eixugar com va poder amb la samarreta i va afinar la vista, aclucant una mica els ulls sota el sol. Les gavines volaven en cercles una mica més amunt; bramaven i xisclaven, com si se les tinguessin les unes amb les altres, i el rebombori que feien es barrejava amb el brogit del motor de les embarcacions que navegaven per l’estret. Aleshores l’Ebba va tancar els ulls del tot, mirant de fugir de tot aquell soroll, de si mateixa, i de…
—Què? Parem una mica i anem a banyar-nos? La veu d’en Mårten va emergir tot d’una d’entremig de les bambolines de sons i l’Ebba va fer un bot. Primer va remenar el cap amb un gest indefinit, desconcertada, però al cap d’un moment va assentir.
—D’acord —va dir, baixant de la bastida. Els banyadors eren estesos darrere la casa, i l’Ebba es va treure la roba suada i es va posar un biquini. En Mårten s’havia canviat més de pressa i ja l’esperava, impacient.
—Au. Anem —va dir, avançant-se a la seva dona i enfilant el caminet que duia fins a la platja.
L’illa era força gran, i no tan pelada com la majoria de les illes més petites de l’arxipèlag de la província de Bohuslän. Arbres frondosos i herbes i matolls altíssims vorejaven el caminet a banda i banda; l’Ebba caminava decidida, però vigilant on posava els peus. Sempre li havien fet por les serps, però aquella por s’havia intensificat d’ençà que un bon dia, ara feia uns quants anys, havien ensopegat amb un escurçó que prenia el sol.
A mesura que s’acostaven a la platja, el pendent s’anava fent cada vegada més pronunciat, i aleshores l’Ebba no va poder evitar pensar en tots els peuets de criatura que devien haver trepitjat aquell caminet al llarg dels anys. Feia una eternitat que l’havien tancat, però tothom continuava anomenant aquell indret «la colònia infantil».
—Vés amb compte —li va dir en Mårten, assenyalant unes arrels que sobresortien una mica.
La preocupació del seu home, que l’hauria d’haver entendrit, va fer que se sentís més aviat ofegada, i aleshores es va rebel·lar a la seva manera, passant expressament per damunt de les arrels. Pocs metres més endavant, va notar la sorra aspra sota els peus. Les onades es desfeien damunt de la platja llarga. L’Ebba va llançar la tovallola a terra sense mirar-s’hi gaire i li va anar a parar dins l’aigua salada. Al cap d’un moment, les algues li fregaven les cames; l’aigua era tan freda que va haver de respirar fondo, però no va trigar gens a acostumar- s’hi, i aleshores va agrair la frescor. Va sentir que en Mårten la cridava, però va fer veure que no el sentia i va continuar avançant.
Quan ja no tocava fons es va posar a nedar, i només li van caldre un parell de braçades per arribar fins a una plataforma de fusta no gaire gran que hi havia una mica més enllà.
—Ebba! —va tornar a cridar en Mårten, des de la platja. Però ella va continuar fent com si sentís ploure. Després es va aferrar a les escaletes de la plataforma. Necessitava dedicar-se una estoneta, sense haver d’estar pendent de ningú més; tancar els ulls i fer el mort, imaginant-se que era un nàufrag a la deriva. Sola. Enmig del mar immens.
Al cap de no res va sentir braçades. Cada cop se sentien de més a la vora. La plataforma va trontollar una mica mentre en Mårten s’hi enfilava. L’Ebba va tancar els ulls encara més fort, intentant deixar-lo fora dels seus pensaments uns quants segons més. Li venia tan de gust estar sola! Però sola de debò, i no com solien estar sempre ella i en Mårten: sols, però acompanyats l’una de l’altre. Al final, però, no va tenir altre remei que obrir els ulls, de mala gana.
