Després de guanyar el Premi Ramon Llull amb L’últim patriarca, Najat El Hachmi publicarà el 4 d’abril La caçadora de cossos” L’illa dels llibres us ofereix un avançament de la novel·la.
La protagonista de la nova novel·la és una dona que viu a una capital de comarca catalana fa el relat de la seva col·lecció d’amants. Una col·lecció gens glamourosa, formada per homes d’indrets geogràfics dispars: Extremadura, País Basc, Ghana, Líban… És una narració amb un fort component sensorial, on ella recorda, sobretot, les olors de cadascun d’aquests amants i les experiències viscudes amb ells.
A la segona part de la novel·la la protagonista ha trobat feina de dona de la neteja a casa d’un escriptor. I per primera vegada algú no la mirarà amb desig ni la tractarà com a objecte sexual.
Fragment de la novel·la:
Recordo l’Eteri. L’Eteri era un noi. Sí, encara noi, diria, que caminava per una pujada molt a prop meu.
Aquella pujada que vam compartir una bona estona. Fins que vaig adonar-me que anàvem al mateix lloc, jo a netejar i ell a estar-s’hi. Ara no sabria dir quines coses em van atrapar d’ell per passar-hi tot aquell temps. Però no va ser gaire temps, de fet, va ser un temps interromput i trobant-nos tan de tant en tant que mai no va acabar de convertir-se en una relació. Què deu ser una relació? On deu començar? Jo no tinc nòvies, em va dir, jo només tinc amigues. No li vaig preguntar llavors que si a les nòvies els deia amigues com en deia de les amigues ni si totes les seves amigues eren mig nòvies, que no volia dir altra cosa que anar-se’n al llit amb elles quan els vingués de gust. Quan et penses que les persones no et deixaran records, aquestes coses te les calles. Deia que no sé què em va atrapar de l’Eteri, els ulls sense fons, potser, o l’expressió que se li aturava com si algú premés pausa en una pel·lícula. Trigava a reaccionar davant de preguntes que la gent sol contestar sense pensar-s’hi gaire. Això després, quan la història ja s’acabava, em molestava molt.
L’Eteri em va convidar a dinar a casa seva i tots dos sabíem que tot aniria com va acabar anant, però més a poc a poc del que jo m’hauria imaginat. Sí que va estar bé asseure’ns al balcó a prendre l’escalforeta d’un sol de febrer i parlar de les nostres vides prenent un te on no va deixar que em posés sucre perquè estava aromatitzat amb anís i l’anís ja és prou dolç. Jo a cada glopada contenia el fàstic del líquid insípid i calent. Vam trobar coincidències entre la seva vida i la meva. Tots dos havíem estat nens mitjanament feliços amb famílies mitjanament convencionals, no havíem destacat ni poc ni molt entre els companys de classe i havíem decidit deixar els estudis només perquè no teníem clar cap a on tirar. Establir aquests punts en comú en les línies paral·leles dels nostres passats ens va fer enfilar d’eufòria, cosa que facilitaria força el que va venir després. Com si l’univers ens hagués condemnat a trobar-nos. Ben mirat, però, aquelles coincidències es podrien haver produït amb qualsevol altra persona. El que és evident a hores d’ara és que no vam parlar gaire de com aquelles línies havien començat a divergir a partir d’un moment de la conversa, aquell en el qual ell em va explicar que havia marxat al Canadà amb divuit anys i jo no vaig atrevir-me a objectar que amb prou feines havia sortit de la meva ciutat. O quan em va parlar del seu retorn als estudis passat l’any sabàtic per aprendre a guarir cossos espatllats. Uns estudis que es veu que valien una bona picossada i el van portar fins allà.�
Podeu llegir més en aquest enllaç