La novel·la ha obtingut el premi Prudenci Bertrana
Guanyadora del Premi Prudenci Bertrana, ‘Faré tot el que tu vulguis” retrata una dona de 43 anys, casada i amb dues filles, que mai ha estat infidel a la seva parella però que coneix en un avió un jove “molt atractiu”.
Iolanda Batallé és actualment la directora editorial de La Galera i va debutar com a novel·lista amb La memòria de les formigues (Amsterdam 2009) per després publicar el recull de relats ‘El límit exacte dels nostres cossos’ (Amsterdam 2011)
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Columna us oferix un tastet del primer capítol de la novel·la.
1
Abans que aquells homes construïssin la carretera que arribava al poble aïllat del món, les dones d’aquella terra es llançaven al mar amb un somriure i els cabells molt llargs per culpa de la soledat. L’hostessa els va recordar que s’havien de cordar, que començava l’aterratge. Amb els cinturons posats, ell li va dir que ara tothom estava lligat i ningú els veuria. La rondalla de les dones de melena llarga i somriure als ulls. Era una història que li explicava l’avi de petita. L’avió anava quasi buit.
Es deia Nacho i s’havien conegut a la terminal. Ell ara li pessigava els mugrons amb força. Ella feia vint-i-cinc anys que era fidel al seu marit. Amb la mà dreta li havia començat a acaronar els genolls i quan va pujar per sota la faldilla negra va descobrir que la Nora duia lligacames. D’aquells homes, alguns van embogir, i d’altres es van casar amb les noies del poble. La soledat provocava que les dones es llancessin al mar fins que aquells forasters van construir la carretera.
La Nora durant setmanes només recordaria aquell reposacaps blanc que cobria el seient del davant i British Airways escrit en vermell. El mal dels mugrons; ella li mossegava la mà amb força. També recordaria la frase del taxista que l’havia portat a Heathrow: Em dic Paul Smith Page, però d’aquests dos cognoms només un és de veritat. El Nacho era una barreja estranya de contenció i desig. La Nora no sabia a què atenir-se i això l’excitava.
El cap de l’hostessa va tornar a aparèixer: ara seguia una llauna de Coca-Cola que baixava rodolant pel passadís de l’avió. Es van incorporar. Aquella dona els va somriure (ja havia atrapat la Coca-Cola) i es va tornar a asseure a la seva cadira. Amb una certa tensió per si l’hostessa apareixia de nou, ella l’anava masturbant amb la mà dreta. Ell li mossegava els mugrons fins a fer-li mal. Morir d’un tret havia de ser terrible, però fer-ho d’un tret de pistola de mar al fons de l’oceà era la pitjor mort que podia imaginar.
S’estava a punt d’escórrer. El seu primer orgasme fora del matrimoni. No se sentia culpable. Ja havien aterrat i la seguia pessigant. A partir d’aquellmoment res tornaria a ser el mateix, només de pensar que ningú la tornaria a tocar d’aquella manera es moria.
No oblidava els turmells de l’home que l’havia portat a l’aeroport. Estàs segura que arribes?, li hauria preguntat aquell taxista. Cada vegada que sentim el mar, ens transporta a un temps antic.
El seu so i olor estan amagats a les parts més primitives del cervell: les que controlen la respiració i el moviment. Tornar al mar és tornar a casa. Fem el mateix que fan algunes tortugues: som espècies que tornem a l’aigua. Els mamífers surten d’un petit dinosaure pelut que va sobreviure. Les balenes, els dofins, tenen el mateix avantpassat que la vaca.
El dofí és fruit de la capacitat d’aturar l’evolució d’una mateixa espècie en un moment determinat. Això també l’hi havia explicat aquest Nacho, quan li havia preguntat si ella mirava cap enfora o cap endins i li havia dit que guardava un secret. La memòria del so i de l’olor del mar està amagada a les parts més primitives del nostre cervell.
Hi va haver una setmana de desembre que es va banyar al mar cada dia, estava trista i el mar i aquella gelor s’ho emportaven tot. Va ser una setmana de sol. Quan es capbussava, el cap li feia mal, però després d’uns minuts el cos s’acostumava al fred. Se sentia valenta: mai més tornaria a necessitar ningú.
Quan entres al mar de la cala dels Corbs al desembre la respiració se t’accelera, et capbusses i quan treus el cap o mig cos, aquest no sent fred, sent calor. Estires i arronses els dits, els braços, et sents invencible, notes els pits durs.
Aquella sensació era el més semblant a això de l’avió. Baixava a mar, es despullava, deixava la roba plegada al costat del cabàs, bussejava. Després sortia forta, segura, se sentia guapa, s’embolicava els cabells amb una tovallola, el cos amb una altra, s’asseia arran d’aigua i respirava.
El mar ho cura tot. La voluntat també. I ara què estava fent? Aquell home li havia embenat el cervell com a aquells bebès als quals emboliquen de cap a peus amb teles quan tenen còlics. Els havia vist en un vídeo, quan les nenes eren petites. Ho feien per calmar-los el dolor; la tela simulava encara l’úter matern i així els bebès es relaxaven i perdien la sensació d’agressió del món on havien aterrat. Va obrir la bossa amb presses, va agafar el tros de pneumàtic i el va ensumar.
Un matí de gener uns homes van podar els cinc plataners del passeig de davant de la casa de la platja. En van podar dos, un d’alt i fort, amb un tronc immens, i un altre de petit i jove, també fort, que hi havia al costat.
Els altres tres els van serrar de soca-rel. Ella ho veia des de la terrassa: el fort de tronc immens era l’avi, el petit i jove, també fort, era ella i els altres tres eren els pares i l’àvia. Aquell matí d’hivern la Nora no només havia perdut tres arbres. Va creuar el passeig i s’hi va acostar; dels tres troncs serrats només en quedaven les bases d’uns trenta centímetres d’alçada, s’hi va acostar i les va tocar, la fusta estava seca, transmetia escalfor i feia olor.
N’hi havia una de podrida, tenia un cercle negre al mig. Hi va enfonsar el dit índex de la mà dreta, estava tou, humit, va fer un soroll semblant a quan trepitges un bassal; per la mà li va pujar un cuc marró fosc, el cuc de l’arbre. Deixava anar una bava tèbia. Un dels tres troncs estava podrit, per això l’havien serrat, però i els altres dos? Olorava el tros de goma i avançava cap a la sortida de l’avió, el Nacho aquell la mirava.
