El Projecte Dona per Tota la Vida resoldrà el problema. El Don, amb una síndrome d’Asperger no diagnosticada que el converteix en una persona molt organitzada i sistemàtica, però incapaç de tenir relacions socials normals, ha dissenyat un qüestionari de setze pàgines per trobar la parella perfecta, que evidentment no serà ni cambrera, ni fumadora, ni bevedora, ni impuntual.
La ROSIE és tot això. I també és impetuosa, intel·ligent i guapíssima. I està intentant descobrir qui és el seu pare biològic. En això sí que el Don, professor de genètica, segurament la podrà ajudar.
El Projecte Dona per Tota la Vida li ensenya al Don unes quantes coses que no s’esperava. Per què la llargada del lòbul de l’orella no serveix com a indicador de l’atracció sexual. Per què a Nova York els gelats tenen un altre gust. Per què no ha aconseguit mai tenir una segona cita amb ningú. I per què, per molts esforços científics que facis, no trobes mai l’amor. És l’amor qui et troba a tu.
L’escriptor John Boyne ha comentat de la novel·la ‘El Projecte Rosie és una seriosa reflexió sobre la necessitat que tenim de trobar companyia i una identitat pròpia”.
Us oferim el primer capítol de la novel·la
Em sembla que he trobat una solució al Problema Dona per Tota la Vida. Com passa amb molts dels grans avenços de la ciència, vist amb perspectiva, la resposta era òbvia.
Però si no hagués sigut per tot un seguit de fets imprevistos, és poc probable que l’hagués arribat a trobar mai.
Aquesta successió de fets va començar el dia que el Gene em va insistir que donés una conferència sobre la síndrome d’Asperger que s’havia compromès a fer ell. L’horari era summament inoportú. El procés de preparació de la conferència podia coincidir cronològicament amb la ingesta del dinar, però, aquella tarda en concret, tenia programats noranta-quatre minuts per fer neteja del lavabo. Havia de triar entre tres opcions, cap de les tres satisfactòria.
1. Fer el lavabo després de la conferència, cosa que comportava pèrdua de son i consegüentment una reducció del rendiment físic i mental.
2. Reprogramar la neteja per al dimarts següent, cosa que comportava un període de vuit dies d’higiene deficitària del lavabo, amb el consegüent risc de malaltia.
3. Negar-me a donar la conferència, amb el consegüent perjudici de la meva amistat amb el Gene.
Li vaig plantejar el meu dilema al Gene i, com sempre, va trobar una solució alternativa.
–Don, ja et pagaré jo algú perquè et netegi el lavabo. Vaig explicar-li –per enèsima vegada– que totes les dones de la neteja, excepte potser l’hongaresa de les minifaldilles, cometien errors. Però aquesta dona de fer feines minifaldillera, que havia treballat per al Gene, havia desaparegut per culpa d’algun problema amb el Gene i la Claudia.
–Ja et donaré el mòbil de l’Eva. Però no esmentis el meu nom.
–¿I si m’ho pregunta? ¿Com vols que respongui sense esmentar el teu nom?
–Tu digue-li que li truques perquè és l’única senyora de la neteja que treballa com Déu mana. I si m’esmenta a mi, tu calles.
Era una solució excel·lent, i il·lustrava molt bé l’habilitat del Gene per resoldre problemes socials. L’Eva estaria contenta de veure que se li reconeixia la feina ben feta, i fins i tot podia resultar idònia per exercir aquesta funció de manera permanent, cosa que alliberaria una mitjana de tres-cents seixanta minuts setmanals del meu horari.
El problema de la conferència del Gene havia sorgit perquè se li havia presentat l’oportunitat de tenir relacions sexuals amb una professora universitària xilena que era a Melbourne per assistir a una conferència. El Gene té un projecte: tenir relacions amb dones de tantes nacionalitats
diferents com sigui possible. Com a professor de psicologia, està interessadíssim per l’atracció sexual entre humans, que segons ell està molt determinada genèticament.
Aquesta tesi és coherent amb la seva formació com a genetista. Seixanta-vuit dies després de contractar-me com a investigador postdoctoral, el van ascendir a cap del Departament de Psicologia, un nomenament summament polèmic que se suposava que havia de convertir la universitat en capdavantera en psicologia evolutiva i augmentar el seu prestigi.
Durant la temporada que vam treballar plegats al Departament de Genètica vam tenir discussions interessants, i, encara que ara tingui un altre càrrec, això no ha canviat.
Només per això, jo ja m’hauria sentit satisfet amb la nostra relació, però el Gene a sobre em va convidar a sopar a casa seva i va dur a terme altres rituals propis d’una relació d’amistat, cosa que va donar lloc a una relació social. La seva dona, la Claudia, que és psicòloga clínica, ara també és amiga meva. Per tant, en total tinc dos amics.
Durant un temps, el Gene i la Claudia van intentar assessorar-me amb el Problema Dona per Tota la Vida. Per desgràcia, el seu punt de vista es basava en el paradigma clàssic de sortir, que jo prèviament ja havia descartat, perquè les probabilitats d’èxit no justificaven ni l’esforç que
requeria ni les experiències negatives que se’n derivaven.
Tinc trenta-nou anys, sóc alt, intel·ligent, estic en forma, tinc un estatus relativament alt i uns ingressos en tant que professor adjunt per sobre de la mitjana. Per lògica, hauria de resultar atractiu a un ampli ventall de dones. Al regne animal, no tindria problemes per reproduir-me.
El que passa és que tinc alguna cosa que a les dones els sembla poc atractiva. Sempre m’ha costat molt fer amics, i pel que es veu les deficiències que em causen aquest problema també han condicionat molt les meves temptatives d’iniciar una relació sentimental. El Desastre del Gelat
d’Albercoc n’és un bon exemple.
La Claudia m’havia presentat una de les seves nombroses amigues. L’Elizabeth era una enginyera informàtica summament intel·ligent i amb un problema de visió, tot i que corregit amb ulleres. Dic això de les ulleres perquè la Claudia me’n va ensenyar una foto i em va preguntar si em
semblaven bé. Quina pregunta! I més venint d’una psicòloga!
A l’hora d’avaluar la idoneïtat de l’Elizabeth en tant que parella potencial –una persona que t’ha d’estimular intel·lectualment, amb qui has de compartir activitats i potser fins i tot procrear–, la primera preocupació de la Claudia era com reaccionaria jo al veure-li les ulleres, que
molt probablement ni tan sols eren una tria estrictament seva, sinó resultat dels consells d’un optometrista. En quin món he de viure! A més en acabat em va dir, com si fos un problema:
–Té les idees molt clares.
–¿Però estan basades en fets objectius?
–Suposo que sí –va dir la Claudia.
Perfecte. Era com si m’estigués descrivint a mi mateix.
Ens vam trobar en un restaurant tailandès. Per als socialment ineptes, els restaurants són un camp de mines; i jo, com sempre en aquesta mena de situacions, estava molt nerviós. Vam començar molt bé arribant tots dos a les 19.00 clavades, com havíem quedat. La manca de sincronització comporta una enorme pèrdua de temps.
Vam sobreviure al sopar sense que em retragués cap error social. Costa molt portar una conversa sense saber mai si estàs mirant la part del cos correcta, i em vaig concentrar només en els seus ulls amb correcció òptica, com m’havia recomanat el Gene. Això va provocar certes imprecisions en el procés d’ingestió, que aparentment ella no va advertir. Al contrari, vam tenir una discussió molt productiva sobre simulacions d’algoritmes. Era una noia molt interessant! Fins i tot em veia amb cor de plantejar-me una relació estable amb ella.
El cambrer va portar la carta de postres i l’Elizabeth va dir:
–No m’agraden les postres asiàtiques.
Era més que probable que fos una generalització poc justificada i basada en una experiència pràctica limitada, i potser ja m’hauria hagut de posar en alerta. Però em va donar peu a fer un suggeriment imaginatiu:
–Podríem comprar un gelat a l’altra banda del carrer.
–Molt bona idea. Suposant que en tinguin d’albercoc.
Jo vaig pensar que estava progressant adequadament, i no se’m va acudir que la preferència per l’albercoc pogués ser un problema. M’equivocava. A la gelateria tenien una àmplia selecció de gustos, però havien exhaurit les existències de gelat d’albercoc. Jo en vaig demanar un de dos cons de xocolata amb xili i regalèssia i li vaig preguntar a l’Elizabeth quina era la seva segona preferència.
–Si no en tenen d’albercoc, no en vull.
No m’ho podia creure. Tots els gelats tenen bàsicament el mateix gust, a causa de la congelació de les papil·les gustatives. Sobretot els de fruita. Li vaig proposar mango.
–No gràcies. No em ve de gust.
Li vaig explicar la fisiologia del refredament de les papil·les gustatives una mica més extensament. Vaig aventurar que si li comprava un gelat de mango i un altre de préssec seria incapaç de diferenciar-los. I per extensió, el d’albercoc tampoc.
–No hi ha color –em va dir–. Si no ets capaç de diferenciar un mango d’un préssec, és que tens un problema.
Només era una simple discrepància objectiva que es podia resoldre ràpidament de manera empírica. Vaig demanar un gelat de la mida més petita de cadascun dels dos gustos. Però quan la persona que despatxava els va tenir preparats i em vaig girar per demanar-li a l’Elizabeth que
tanqués els ulls per fer la prova, ja se n’havia anat. I ni «mètode empíric» ni «enginyera» informàtica.
Després la Claudia em va dir que hauria hagut de deixar córrer l’experiment abans que l’Elizabeth marxés. Evidentment.
¿Però en quin moment? ¿Quan es va produir el senyal? Aquestes són la mena de subtileses que sóc incapaç de veure. Però també sóc incapaç de veure per què la hipersensibilitat sobre gustos de gelats ha de ser un prerequisit per ser parella d’algú. Sembla raonable suposar que hi deu haver dones que no la troben indispensable.
Per desgràcia, el procés per trobar-les és tremendament ineficaç. El Desastre del Gelat d’Albercoc m’havia costat una vetllada sencera de la meva vida, compensada només per la informació sobre simulacions d’algoritmes.
Amb dos dinars en vaig tenir prou per investigar sobre la síndrome d’Asperger i preparar-me la conferència; i, gràcies a l’accés a la Wi-Fi de la cafeteria de la biblioteca de medicina, sense que se’n ressentís la meva alimentació. No tenia coneixements previs sobre trastorns de l’espectre autista, perquè quedaven fora de la meva especialitat. Era un tema fascinant. Em va semblar pertinent centrar-me en els aspectes genètics de la síndrome, amb els quals el meu auditori probablement no estava familiaritzat. La majoria de trastorns tenen l’origen al nostre ADN, tot i que en molts casos encara l’hem de trobar. El meu treball se centra en la predisposició genètica a la cirrosi hepàtica. Em passo moltes
hores de feina emborratxant ratolins.
Naturalment, els llibres i treballs d’investigació descrivien els símptomes de la síndrome d’Asperger, i jo vaig arribar a la conclusió provisional que la majoria eren simple variacions de la funció cerebral humana i que havien sigut medicalitzades de manera improcedent perquè no encaixaven amb les normes socials. Unes normes socials artificials que reflectien els patrons humans més habituals, però no tot el ventall possible.
La conferència estava programada per a les 19.00 en una escola a tocar del centre. Vaig calcular que el trajecte en bicicleta durava dotze minuts, i me’n vaig guardar tres per engegar l’ordinador i connectar-lo al projector.
Hi vaig arribar a les 18.57, sobre l’horari previst, vint-i- set minuts després de deixar l’Eva, la dona de la neteja minifaldillera, a casa meva. Hi havia unes vint-i-cinc persones fent temps davant de la porta i a dins de la classe, però de seguida vaig reconèixer la Julie, l’organitzadora, per la descripció que me n’havia fet el Gene: «rossa i amb les tetes grosses». De fet, tenia uns pits que no devien superar en més de l’u i mig les variacions de la talla mitjana en persones amb cossos del seu mateix pes, i per tant difícilment se’ls podia considerar un tret distintiu. Era més aviat un tema d’elevació i exposició relacionat amb l’elecció del vestuari, que em va semblar molt pràctic per a una calorosa nit de gener.
Devia trigar més del compte a verificar la seva identitat, perquè em mirava d’una manera estranya.
–Tu deus ser la Julie –li vaig dir.
–¿Que et puc ajudar en res?
Perfecte. Una persona pràctica.
–Sí, indica’m on és el cable VGA. Sisplau.
–Ah, tu deus ser el professor Tillman. M’alegro que hagis pogut venir.
Em va allargar la mà, però l’hi vaig rebutjar amb un gest.
–El cable VGA, sisplau. Són les 18.58.
–Relaxa’t una mica –em va dir–. No comencem mai abans de les 19.15. ¿Et ve de gust un cafè?
¿Com pot ser que la gent valori tan poc el temps dels altres? Ara hauríem de tenir la inevitable conversa banal.
Em podria haver quedat quinze minuts més a casa practicant aikido.
Fins aleshores només havia centrat l’atenció en la Julie i en la pantalla que hi havia al fons de la sala, però quan vaig mirar al meu voltant em vaig adonar que m’havien passat per alt dinou persones. Eren canalla, majoritàriament de sexe masculí, asseguts davant de les taules. Devien ser afectats per la síndrome d’Asperger. Gairebé tota la literatura se centra en nens.
Malgrat el problema que patien, estaven aprofitant molt millor el temps que els seus pares, que es dedicaven a petar la xerrada. La majoria estaven manipulant algun dispositiu informàtic portàtil. Vaig calcular que devien tenir entre vuit i tretze anys. Més valia que haguessin estat atents a classe de ciències, perquè el material que jo portava requeria uns coneixements bàsics de química orgànica i de l’estructura de l’ADN. Vaig caure que no havia respost satisfactòriament la pregunta del cafè.
–No.
Per desgràcia, a causa del retard, la Julie s’havia oblidat de la pregunta.
–Que no vull cafè –li vaig especificar–. A partir de les 15.48 no en prenc mai. M’afecta el son. La cafeïna té una vida mitjana de tres o quatre hores, i per tant és una irresponsabilitat servir cafè a les 19.00, si no és a algú que tingui previst estar llevat fins a la mitjanit tocada. Cosa que li impediria dormir les hores de son recomanades, suposant que tingui una feia convencional. Estava intentant aprofitar el temps d’espera donant un consell pràctic, però pel que es veia ella s’estimava més parlar de trivialitats.
–¿El Gene està bé? –va preguntar.
Òbviament era una variant de la interacció convencional més habitual, el «¿Com estàs?».
–Està molt bé, gràcies –vaig fer jo adaptant la resposta convencional a la tercera persona.
–Ah! Em pensava que estava malalt.
–El Gene està perfectament de salut, deixant de banda els sis quilos de sobrepès. Aquest matí hem sortit a córrer plegats. Aquesta nit té una cita, i si estigués malalt no podria sortir.
Em va semblar que aquesta última precisió no li feia gaire gràcia. Després, revisant la interacció, em vaig adonar que el Gene li devia haver dit una mentida sobre els motius de la seva absència. Presumiblement amb la intenció d’estalviar-li la sensació que no donava prou importància a la seva conferència i per justificar el fet d’enviar-hi com a substitut un ponent de menys prestigi. És gairebé impossible fer una anàlisi d’una situació tan complexa, que inclou mentides i conjectures sobre la resposta emocional d’una altra persona, i a continuació preparar ràpidament
una mentida plausible, i tot plegat mentre hi ha algú esperant que responguis a la pregunta que t’acaba de fer. Però la gent espera que siguis capaç de fer-ho!
Finalment vaig encendre l’ordinador i vam començar, divuit minuts tard. Hauria de parlar un quaranta-tres per cent més ràpid per acabar sobre l’horari previst, a les 20.00, un objectiu virtualment impossible. Acabaríem més tard del previst, i tota la meva programació pel que quedava
de dia se n’aniria a fer punyetes.
