L’illa dels llibres us ofereix cinc tastets del nou llibre de l’escriptora Iolanda Batallé.
Iolanda Batallé ens oferix un recull on predominen històries que parlen de les relacions i del comportament humà. L’univers Batallé tal i com ja va demostrar a La memòria de les formigues està format per aquestes històries que en molt ocasions conviden a l’optimisme.
La felicitat té el límit exacte dels nostres cossos. Les persones tenim un poder il·limitat, només l’hem de conèixer.
Us convidem a fer un tastet per les pàgines d’aquest llibre…..
El dependent de l’adrogueria armènia
Un dia, molt al principi, quan amb el Boy encara estàvem enamorats, vaig veure com ens espiava darrere d’una bossa de cuscús. Jo estava encastada contra la nevera dels iogurts amb la faldilla apujada i el Boy em tocava els pits. Aleshores vaig descobrir aquells ulls rodons que em miraven. No em va fer res, ja que amb el Boy sempre ens grapejàvem en llocs públics i era normal que ens espiessin.
De vegades, quan fa molta calor, el dependent porta la camisa oberta; m’adono que no té pèls al pit. Em vigila i quan veu que l’he descobert ajunta els morros i se’ls llepa. Després riu. Té les dents negres, d’aquelles que han pres massa antibiò-tic de petit, o massa aigua amb gas.
El que diuen les plantes després de regar-les
Les plantes sempre parlen, només cal escoltar-les. Mentre parlen, els homes i les dones juguen; juguen a fet i amagar. Després les plantes expliquen la història d’aquests homes i dones que juguen i també viuen.
Els cactus parlen menys perquè no se’ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d’una llarga reflexió.
Hi ha dones que poden sentir allò que diuen les plantes, f ins i tot els cactus. Alguns homes també.
El consolador, la Mari i el coix
Llegeix els anuncis de les pàgines de contactes i els envia una nota on sempre diu el mateix: Yo también soy mujer.
La Mari no s’ha masturbat mai a la vida. O gairebé mai. De molt petita sí, amb l’ós de peluix. Un ós amb la cara de peluix i el cos de roba que penjava feia anys d’una de les portes de vidre del menjador.
L’ós portava penjat a la porta el mateix temps que feia que vivien al damunt del supermercat Orangutan. La Mari treballa a la sabateria del poble.
Amb aquell ós sí que s’havia masturbat de petita: se’l po-sava entre les cames i l’estrenyia molt fort. També s’imagina-va que ella era un forat on es pixaven tots aquells homes grisos que visitaven la mare. Ho imaginava i estrenyia l’ós encara més fort amb l’entrecuix.
Quan no podia més, anava al lavabo i feia un pipí molt llarg. Mai havia entès la relació que existia entre el pipí i l’ós de peluix. Això li havia passat de molt petita i des de llavors mai més. Aquella sensació de f iblada als ovaris, aquella escalfor tan forta que l’estremia tota i la feia gemegar pertanyien al passat.
……..El coix va aparèixer de la mateixa manera que el vibrador.
—Voldria una sabata.
—Algun parell en concret?
—Aquell mocassí vermell de l’aparador.
Va ser en sortir a fora a mirar els mocassins vermells de l’aparador, quan la Mari es va adonar que l’home era coix. Va pensar en el que havia dit: «una sabata».
—Li hauré de vendre tots dos peus, sap? —va explicar.
—Però jo només vull el peu dret, que no ho entén?
—Sí que l’entenc, però a les sabateries les sabates es venen per parells. Ja s’hi deu haver trobat abans, suposo.
—Li sembla bé si m’espero aquí f ins que arribi un altre coix? Un coix de l’altre peu, i ens les comprem a mitges.
—Em sembla bé. Però vostè suposa que a l’altre coix li agradarà el mateix model que a vostè, i això és molta suposició! Primer cal que vingui un coix, després que sigui coix de l’altre peu, i f inalment que li agradi el mocassí vermell.
—S’ha oblidat vostè d’un altre paràmetre: hem de tenir el mateix número… En sóc conscient, sé que és difícil, però no impossible. I si a vostè no li importa, m’esperaré aquí.
La lectora i l’home gegant
Ja feia més de dos anys que cada dijous al vespre la lectora li llegia contes a l’home gegant. La lectora va arribar al poble tres anys enrere, l’home gegant hi portava més de trenta anys, era pintor i s’estava quedant cec.
Ella va arribar al poble fugint d’una altra vida. Tenia marit i f ills, una nena i un nen preciosos. Aleshores vivien en una casa amb jardí i piscina a la part alta de la ciutat. L’home treballava molt, feia molts diners i no hi era mai, i ella criava els f ills i cuinava pastissos. Una tarda, quan els nens encara eren a l’escola, va treure del forn el pastís de poma que acabava de preparar i el va deixar a la taula de la cuina amb una nota: que sigueu feliços, us estimo, sempre us estimaré, però no aguanto més aquesta vida.
Va canviar de nom, va cancel·lar targetes, telèfons, comptes bancaris, tot i va desaparèixer. No és fàcil desaparèixer avui dia, t’hi has d’esforçar molt. Va marxar a un poble d’alta muntanya, el poble de Més Amunt. I allà es va presentar com la lectora. Va penjar cartells al bar del poble que també era quiosc. Li agradava escoltar el Josep (el quiosquer de Més Amunt) quan parlava de la gent de la ciutat.
—Sí, es construeixen cases immenses, veritables palaus, per venir-hi deu dies l’any… Els altres deu han d’anar de viatge on sigui (lluny, sobretot ben lluny, tant hi fa on, però que sigui ben lluny) i els deu que queden a la casa de la platja i sempre tot amb presses. Són robots. Jo obro el bar a les vuit del matí cada dia i ja en tinc molts aquí fent cua. I cada dia a aquella hora em demanen el diari, i jo que els dic que el diari aquí a Més Amunt no arriba f ins les nou passades, que el camió no ens el serveix f ins les nou passades. I l’endemà a les vuit ja tornen a ser aquí i ja em tornen a demanar el diari…
La lectora escolta el Josep quiosquer i somriu, pensa en el seu marit i en la gent de ciutat.
La Capel Family
Entenc la vida com un riu humà: el que li passa a un pot immediatament passar-li a qualsevol altre. És només qüestió de temps, de sort, d’opcions. El temps fa justícia, tard o d’hora la fa. Ho crec profundament. Sóc una ingènua, potser? El temps si estàs viu, és clar. Compartir, estimar, tornar-se a trobar, això només ho permet el temps. Els que moren no tenen temps.
Els vius som uns privilegiats. Utilitzar massa hores del teu temps en coses que no t’agraden hauria d’estar prohibit. I en canvi, quanta gent ho fa? Quanta gent hi ha pel món que es medica perquè no suporten el seu dia a dia, però senten que ho han de fer, que han de pagar el lloguer, la hipoteca, l’escola dels nens, el cotxe, la segona residència, les pu-tes del dimecres al migdia, les putes del dissabte a la tarda, el menjar, i les vacunes del gos, les activitats extraescolars de la nena que vol ser actriu, la moto…
Els vius som uns privilegiats que ens compliquem la vida de mala manera.
Enllaços destacats: Entrevista amb Iolanda Batallé.
