El guardià invisible (Columna/Destino) és el fenomen de la temporada literària.
L’escriptora Dolores Rendondo publica la segona novel·la i ho fa per la porta gran amb una adaptació cinematogràfica d’El guardià invisible i la traducció a 13 llengües.
Gairebé vint-i-quatre hores després del descobriment del cos nu d’un adolescent sinistrament col·locat al marge del riu Baztan, s’estableix la connexió amb l’assassinat d’una altra noia un mes abans. La inspectora d’homicidis, Amaia Salazar, dirigirà una investigació que la portarà als escenaris on va néixer, d’on sempre havia volgut escapar, i haurà de lluitar en dos fronts: trobar l’assassí que està espantant tot el poble i resoldre els seus temors personals i familiars.
Un fragment d’El guardià invisible.
L’Ainhoa Elizasu va ser la segona víctima del basajaun, tot i que aleshores la premsa encara no li deia així. Va ser una mica més endavant, quan es va saber que al voltant dels cadàvers apareixien pèls d’animal, restes de pell i rastres dubtosament humans, així com una mena de cerimònia fúnebre de purificació. Era com si una força maligna, tel·lúrica i ancestral hagués marcat els cossos d’aquelles quasi nenes amb la roba estripada, el pèl púbic rasurat i les mans col·locades en actitud virginal.
Quan l’avisaven de matinada perquè anés a l’escenari d’un crim, la inspectora Amaia Salazar seguia sempre el mateix ritual: apagava el despertador perquè no molestés en James, agafava la roba i el telèfon fent-ne una pila i baixava molt a poc a poc les escales fins a la cuina. Es vestia mentre es prenia un cafè amb llet i deixava una nota per al marit, després es ficava al cotxe i conduïa absorta en pensaments buits, un soroll blanc que sempre li omplia el cap quan es despertava abans que sortís el sol i que l’acompanyava com les restes d’una vigília inacaba- da, encara que conduís durant més d’una hora des de Pamplona fins a l’escenari on l’esperava una víctima. Va agafar un revolt massa tancat i el xerric de les rodes va fer que s’adonés que anava molt distreta; aleshores es va obligar a parar atenció a la sinuosa carretera ascendent que s’endinsava en els boscos espessos que rodejaven Elizondo.
Al cap de cinc minuts, va aturar el cotxe a tocar d’una balisa i va reconèixer l’esportiu del doctor Jorge San Martín i el tot terreny de la jutgessa Estébanez. Va baixar del vehicle i va anar cap a la part del darrere, d’on va treure unes botes d’aigua que es va calçar repenjada al maleter. Mentrestant, se li van acostar el sotsinspector Jonan Etxaide i l’inspector Montes.
—Fa mala pinta, és una criatura. —En Jonan va consultar les notes que havia pres—. Dotze o tretze anys. Els pares han denunciat que la noia no havia arribat a casa a les onze de la nit.
—Una mica aviat per presentar una denúncia per desaparició
—va opinar l’Amaia.
—Sí. Pel que es veu, va trucar al mòbil del germà gran cap a les vuit i deu per dir-li que havia perdut l’autobús d’Arizkun.
—I el germà no va dir res fins a les onze?
—Ja se sap: «Els aitas et mataran. Sisplau, no els diguis res. A veure si em pot portar el pare d’alguna amiga». Total, que va callar i es va posar a jugar a la PlayStation. A les onze, quan va veure que la germana no arribava i sa mare es començava a posar histèrica, els va dir que l’Ainhoa havia trucat. Els pares es van presentar a la comissaria d’Elizondo i van insistir que a la seva filla li havia passat alguna cosa. No contestava al mòbil i ja havien parlat amb totes les seves amigues. L’ha trobat una patrulla.
En arribar al revolt, els agents han vist les sabates de lanoia al marge de la carretera —va dir en Jonan, assenyalant amb la llanterna cap al punt, a tocar de l’asfalt, on unes sabates de xarol negre i taló mitjà brillaven perfectament alineades. L’Amaia es va ajupir per mirar-les.
—Estan com col·locades expressament. Les ha tocat algú? —va preguntar. En Jonan va tornar a consultar les notes. L’Amaia va pensar que l’eficiència del jove sotsinspector, i a més antropòleg i arqueòleg, era un regal en casos tan durs com el que es preveia.
—No. Estaven així, alineades i apuntant a la carretera.
—Digues als d’empremtes que vinguin, quan acabin, i que mirin a l’interior de les sabates. Per col·locar-les així, cal posar els dits a dintre.
L’inspector Montes, que s’havia quedat en silenci mirant- se les punteres dels mocassins italians de firma que duia, va aixecar el cap bruscament, com si s’acabés de despertar d’un son profund.
—Salazar —va murmurar a tall de salutació. I va començar a allunyar-se cap al marge del camí, sense esperar- la. L’Amaia va fer un gest de perplexitat i es va tombar cap a en Jonan.
—I a aquest què li passa?
—No ho sé, però hem vingut en el mateix cotxe des de Pamplona i no ha badat boca. Jo diria que ha begut una mica
Sí, ella també ho creia. Des del divorci, l’inspector Montes havia anat de mal borràs, i no tan sols per aquella afició recent a les sabates italianes i les corbates acolorides.
Les darreres setmanes el notava especialment distret, absort en el seu món interior, fred i impenetrable, quasi autista.
—On és la noia?
—Al costat del riu. S’ha de baixar pel vessant —va diren Jonan, assenyalant el barranc i fent un gest de disculpa, com si ell fos responsable que el cos fos allà.
Mentre baixava pel pendent, que el riu mil·lenari arrapava a la roca, va veure de lluny els focus i les cintes que delimitaven el perímetre d’acció dels agents. A uncostat, la jutgessa Estébanez parlava en veu baixa amb el secretari judicial mentre mirava de reüll l’indret on hi havia el cos. Al voltant del cadàver, dos fotògrafs de la policia científica feien ploure flaixos des de tots els angles.
