El periodista i editor d’Espai Literari Aureli Vázquez, ens presenta el llibre ‘Relatos de vinilo, cinta magnética y celuloide’ de Juan Pablo Caja.
Fa uns mesos va caure a les meves mans un recull de relats de l’escriptor Juan Pablo Caja. No va ser casual: l’havia conegut anys enrere en la seva faceta de publicista i sabia de les seves habilitats com a narrador. Així que, quan vaig iniciar la meva aventura com a editor a Espai Literari, immediatament vaig pensar en ell. Li vaig preguntar si tenia alguna cosa al calaix… I va respondre que sí.
Coneixent l’autor, m’esperava uns relats consistents. Però em va sorprendre comprovar que aquests relats eren molt més que això. Eren -i perdoneu la pedanteria- una manera d’entendre el món. Alguns eren contes a la manera tradicional: personatges interessants al servei d’una història amb plantejament, nus i desenllaç. D’altres, en canvi, eren microrelats; instants vitals. Fotografies. He tingut el plaer de recollir tots ells en un llibre extraordinari que porta per títol ‘Relatos de vinilo, cinta magnética y celuloide’.
Mentre llegia l’original, intercanviava mails amb l’autor, com és lògic. De vegades parlàvem sobre el llibre i jo li transmetia el meu entusiasme pels relats i els meus dubtes sobre segones lectures i interpresentacions. Ell tramitava amb educació -i una mica de perplexitat, crec- els meus comentaris entusiastes, i alhora em convidava a no anar massa més enllà en el sentit dels relats.
El cas és que els contes més clàssics em semblaven seductors, i els microrelats més recents em resultaven brillants. En conjunt, eren una recopilació un pèl eclèctica, units en molts casos pel fil conductor de la música, però també “d’aquesta cosa tan rara que en diem viure”, en paraules d’Emili Manzano.
Sé que quan Juan Pablo Caja llegeixi aquest article pensarà que són deliris d’editor, o senzillament una exageració. Però si llegiu els seus relats acabareu convençuts, com jo, que estem davant d’un gran narrador. Feu un cop d’ull, si podeu, a relats com ‘Un gato de largas uñas’, que obre el llibre,o ‘Portal silenciosa de Mallorca’, o ‘Al cielo se llega bajando’, entre d’altres. Personalment, tinc predilecció per un que es titula ‘Que se le vean las manos al pianista’.
Deia la meva admirada Edith Wharton que, a un relat, una de les obligacions d’un escriptor és donar un sentit immediat de seguretat al lector. “Cada frase ha de ser un pal indicador, i mai confondre’l, si no és intencionadament”. No sé com s’ho fa Juan Pablo Caja per transmetre aquesta seguretat -la de ser davant un escriptor segur de si mateix- i alhora generar tantes preguntes.
Perquè, si em pregunteu què és essencialment aquest recull de relats, us diré que és una sofisticada, sensible i delicada màquina de generar interrogants. I, per més vegades que els llegeixo, les respostes no sempre acaben d’arribar…
Aureli Vázquez, periodista i editor d’Espai Literari
