El periodista i escriptor publica ‘Mata a tus ídolos’ (Catedral) on recull anècdotes viscudes amb les celebrities del cinema.
La seva passió pel cinema va començar molt aviat gràcies a un videoclub al costat de casa. Era l’any 1983 i els seus pares acabaven de comprar un aparell de vídeo. En aquells moments els seus pares ni tampoc el jove Toni podien arribar a imaginar-se que acabaria entrevistant a les grans estrelles del cinema i assistir als millors festivals del món. Gràcies a pel·lícules com “Conan el Bárbaro” o el “Coloso en llamas” van despertar el seu interès vers al cinema. Només una dada, entre 1983 i 1996 va llogar més de 8.000 pel·lícules.
Es va estrenar al Festival de Sant Sebastià l’any 1997 i avui ja passeja amb la seva acreditació corresponent per les catifes vermelles de festivals com Venècia, Cannes, Toronto o Berlín.
Ha treballat en mitjans com el Wall Street Journal, Travel & Leisure, El País, Fotogramas, Icon, Vogue, RAC1, TV3, Esquire, Tapas, La Guía Repsol, El Mundo, Cinemanía o Serializado. Amb Òscar Broc és el responsable del podcast Seriefobia.
Calcula que haurà fet més de 3.000 entrevistes al llarg de la seva carrera a grans del cinema com Al Paccino, Jack Nicholson, Willem Dafoe David Lynch, Steven Soderbergh, Clint Eastwood o Scarlett Johansson per citar alguns exemples. No totes han suposat una gran experiència i més d’una ocasió el mite acaba caient.
“Mata a tus ídolos” és un llibre on el lector s’ho passarà molt bé gràcies a les anècdotes viscudes per Toni Garcia Ramon i per l’estil àgil, divertit i amè de la seva escriptura
descobrirem una relació ”particular’ amb les estrelles. Com Johnny Deep el va convidar a una cervesa, Tom Hanks li va regalar una maleta plena de ganivets o com Harrison Ford li va acabar robant el mòbil. En plena promoció de ‘Lost in translation’ va compartir un alka-Seltzer amb Bill Murray i Scarlett Johanson va deixar les respostes de la seva entrevista per preguntar-li que li havia agradat més: el seu cul o les calces.
Toni Garcia Ramon ens farà passar una bona estona però ens deixarà alguns efectes secundaris i possiblement no veurem amb els mateixos ulls a actors i actrius que adorem, però l’experiència val la pena.
No és literal, no vull acabar a un jutjat: la gent no està bé.
Podem afirmar que aquest llibre comença l’any 1983 quan els seus pares li compren un vídeo? Llavors tenia dotze anys....
I tant. Sense el vídeo, el videoclub i tots aquells nens fills de puta que m’amargaven la vida, jo no m’hagués quedat a casa a veure pel·lícules i no hi hauria llibre.
Encara conserva aquell vídeo?
No, no. Pesava més que l’iceberg que va enfonsar el Titanic.
En tretze anys va ser capaç de llogar al voltant de vuit mil pel·lícules. Lo seu és passió o obsessió?
Una mica de cada. Qualsevol passió acaba sent obsessió per definició. Mentre no acabis a un psiquiàtric, tot bé.
Tenia clar que voldria ser crític de cinema o va ser casualitat?
No he estat mai crític. Cronista, entrevistador, periodista especialitzat en cinema. Crític mai. Els crítics són una espècie diferent.
Podria haver escollit la carrera de director de cinema o actor de cinema
No tinc prou talent per ser director i ni prou interès per ser actor.
La seva mare no s’acaba de creure la seva feina però en canvi el seu pare sí que es mostrava interessat.
La meva mare creia que era impossible que a algú l’interessés tota aquesta merda dels famosos. I en certa manera tenia raó. I com que el cinema tampoc l’interessava… el meu pare era molt cinèfil, però per ell la part dels viatges era la part bona. Que jo viatges el feia feliç.
Algú li va dir un dia que ‘No es el tiempo el que mata si no la fama’. Frase que ens serveix com advertència del que ens trobarem en el seu llibre.
Sí, i tenia raó. La fama pot ser un assassí silenciós, però jo crec que és un amplificador: si ets un imbècil, ets més imbècil; si ets bona persona, segueixes sent-ho.
El llibre són moments, instants viscuts al costat de grans actors i actrius del cinema explicats amb un to molt proper i amè. Un to molt diferent del que s’ha trobat amb molts dels seus entrevistats.
Sí, el món del cinema a nivell Hollywood pot ser un món extremadament verinós.
Calcula que haurà fet al voltant de 3000 entrevistes. Quan va decidir que ja era hora d’escriure el llibre?
De fet, la culpa és del meu editor, el Malcolm Otero. Jo no pensava escriure res, però ell és molt pesat.
Ha compartit una pastilla amb Bill Murray, una cervesa amb Johnny Deep, Harrison Ford li va robar el seu mòbil i Tom Hanks li va regalar un maletí ple de ganivets. No està gens malament.
No em queixo, no. Hi ha hagut moments fantàstics. També és veritat que només explico la part que val la pena.
Bona part de les situacions viscudes amb celebritats del món del cinema podrien ser arguments d’una sitcom. S’ho ha plantejat?
Si servís per escriure una sitcom ja l’hauria escrit. Si algú vol comprar-me els drets i pagar-me molts diners per ells no em negaré.
Hi ha molta idolatria envers els actors i les actrius. Un dels efectes secundaris de ‘Matar a tus ídolos’ podria crear certa frustració o desencís entre els cinèfils.
És una idolatria de cartró pedra. Jo crec que a partir de certa edat ja assumim que els ídols no són el que semblen. També n’hi ha que surten ben parats.
Suposo que parlar d’actors que pateixen flatulències o tenen algunes tendències cleptòmanes ens pot ajudar a desmitificar al personal.
No hi ha una tesi de fons al llibre, ni cap propòsit. És pur entreteniment. Dit això: les estrelles són humanes i algunes estan ben sonades.
Tommy Lee Jones i Anthony Hopkins no serien entrevistes per repetir.
No, no les repetiria. Són senyors molt particulars.
No guarda bon record de l’actriu Scarlett Johansson
No guardo bon record de l’última versió però de la primera sí: quan va començar era un gust treballar amb ella.
En canvi de George Clooney sí.
Una estrella de Hollywood. Un paio collonut, intel·ligent, divertit. El nostre Cary Grant.
No tot deuen ser decepcions, també haurà viscut sorpreses agradables.
Clar. Al llibre n’hi ha unes quantes.
Agafar un vol directe a Los Angeles pensant que entrevistarà a Nic Pizzolato i un cop aterra s’assabenta que finalment no haurà entrevista.
Sí, hi ha algunes vegades que aquesta feina és un esport de risc. No passa gaire un fet així, però quan passa te’n recordes dels seus avantpassats.
Amb quina cara es queda un quan el mateix Harrison Ford li agafa diguem que ‘prestat’ el seu mòbil?
Amb cara de gilipolles, òbviament.
A vegades les entrevistes s’han de fer amb un grup de periodistes, fet que a vegades poden provocar efectes secundaris catastròfics com comenta en el llibre. Amb Philip Seymour Hoffman o Macaulay Culkin va tenir bons exemples.
Com a qualsevol àmbit de la vida, hi ha gent al nostre voltant que no haurien de ser al nostre voltant. En el circ del cinema, les males companyies són perilloses. Lo dolent és que no pots escollir amb qui t’asseus.
A qui li agradaria entrevistar i encara no ho ha fet?
James Cameron. Un puto geni.
A qui no tornaria a entrevistar?
Anthony Hopkins.
-El primer festival va ser a Sitges l’any 1994 i des de llavors ha gaudit dels millors festivals de cinema del món. Com va ser aquella primera experiència?
Fabulós, Sitges és casa meva.
-Si fem una llista de festivals amb quins es quedaria?
Venècia. No té rival.
Professionalment, Toronto o Austin.
Per amor: Sitges o San Sebastian.
-En el llibre apuntes que Espanya està perdent pes en el món cinematogràfic.
Correcte. És un país que ja no té molt poca rellevància en la taquilla.
Com ha canviat la professió durant aquests anys?
Menys diners, menys accés, més burocràcia, Un moonwalk constant.
Segurament que moltes anècdotes o situacions viscudes han quedat fora. Tindran continuïtat?
Deu me’n lliuri.