Després d’El somni de Tàrraco, l’escriptor Xúlio R.Trigo ha publicat una novel·la histórica on s’endinsa en la Barcelona de finals del segle XV i la construcció del port de la ciutat.
Per poder participar heu de respondre a les següents preguntes:
Quina època històrica us hauria agradat viure i per què?
Els correus electrònics a info@illadelsllibres.com abans del dia 1 de desembre.
El port del nou món és una novel·la molt ben documentada sobre la construcció del port de Barcelona i que serà una de les apostes destacades en el panorama literari català d’aquesta tardor.
Per continuar prosperant, la ciutat de Barcelona calia emprendre unes obres monumentals i construir un port segur: el port de la Santa Creu, un port de 103 metres de llarg.
En aquest context real, El port del nou món compta com a protagonistes a l’enginyer Stassi d’Alessandria, que ha rebut l’encàrrecdel Consell de Cent per dur a terme les obres; la del jove Marcel, que tot i la seva delicada salut aconsegueix fer realitat el seu somni, i la de la Teresa, una noia decidida i valenta disposada a tot per salvar el seu germà.
Enllaços destacats:
Article sobre la novel·la
Primer capítol
Algunes respostes rebudes:
Viatjar en un vaixell de linea del s XVIII/XIX. sempre m han fascinat aquests velers .Pep Palau
M’hauria agradat viure el 1714 per poder lluitar pels ideals del meu païs, potser si poguessim tornar enrrera tots aquells que compartim la mateixa lluïta, l’história seria un altre. Xavier Anglès
Si pogués fer un viatge amb la màquina del temps me n’aniria a principis del segle XX, per conèixer com vivien els meus besavis. El seu record sempre m’ha arribat a través de les històries que m’explicava la meva àvia. La vida a la masia, les llargues caminades per anar a treballar o a mercat, les fredes nits d’hivern amb un totxo calent sota els llençols per escalfar el llit…M’encantaria no només veure-ho sinó també poder viure, per uns dies, amb els meus avantpassats. Magda Bartrolí
Jo triaria entre mitjans del segle XIX i principis del XX. És un moment de grans esclats obrers i de reorganització social que malauradament acabarà amb escenaris bèlics que no hauríem de reproduir mai més. També per la força creativa del moment, els invents, els somnis…. Rafael Haro
M’hauria en-can-tat viure l’era medieval, m’apassiona!
Sempre que podem anem a visitar Castells, i de Castell a Castell penso que m’agradaria tenir un comandament que m’hi transportés i pasejar i xafardejar… Inma Cabestany
Prehistòria, per viure com els personatges de Fills de la terra M Victòria Gironès
A mi m’hauria agradat viura en l’època del Far West, moltes oportunitats, feina per a tots, qui volia treballar ho feia i es podia guanyar la vida amb la suor del seu esforç, no hi havia ni impostos, ni taxes, ni polítics!! Òbviament hagués millorat la relació amb els indis i els haguès respectat intentant una entesa i no perjudicar els llocs de caça, etc. Imagineu: muntanyes, natura, cavalls, aire fresc, rius nets, viure del que cultives sense tirar menjar, venent l’excedent i canviant-lo per allò que fes falta. Un somni tot i que sabem que no tot eren flors i violes!! Meritxell Llòria Llauradó
M’hagués agradat viure a la Barcelona de finals del segle XV per poder comprovar si el que s’explica a El port del nou món és la realitat del dia a dia tal i com l’escriu el genial Xúlio R. Trigo. Jordi Llavoré
És fàcil somiar, però el que costa, sovint, és concretar la idea imaginada. Però en aquest cas, quan tanco els ulls i em transporto a l’època on vaig viure en l’imaginari, no m’és gens dificultós. Però hi ha un matís que crec que cal tenir present a l’hora de poder respondre certes qüestions. És tan important l’època que hom hagués desitjar conviure, com el paper que hi hagués desenvolupat. Perquè, al cap i a la fi, hi ha una relació directa entre un entorn més o menys agradable, i l’espai personal que s’ocupa en el moment determinat. En aquest sentit, el mestre d’obres veurà el moment diferent a com el veu el traginer de materials, o a l’administrador del tresor públic.
És en aquest context, que puc afirmar que, en una possible existència anterior, vaig compartir llunes i vents amb els habitants de l’Egipte faraònic. No va ser una vida fàcil, com mai ho serà per a les dones i homes, però si molt més planera que la que em toca viure actualment.
El raonament és senzill, parteix de la idea de que ens consideràvem una part més de la naturalesa. Els historiadors parlen de cultura d’integració, de repetició, on la cohesió social era una realitat. El sol, la lluna, el sastres, el desert, i sobretot el Nil, eren els que marcaven les pautes vitals. La necessitat de conviure en un espai privilegiat, ens va dur a crear l’estructura d’estat, una carcassa, actualment que en diem política, però que la vam crear per tal d’organitzar la vida, en base a un principi de creences, on la idea del cosmos endreçat, prevaldria sobre el perill del caos, el desordre, allò que no podíem controlar. El nostre imaginari era concret i molt diferent a l’actual, fins al punt de que el llenguatge no tenia res a veure amb les nostres estructures literàries contemporànies. El cel era un ésser femení i la terra un concepte masculí, i només calia entendre com funcionava l’univers, que observàvem cada vespre, per conèixer-ne l’astronomia, i preníem apunts de com havíem de representar-lo a casa nostra. Les funcions de cada habitant eren molt clares, i l’organigrama social estava molt ben definit. Jo era escriba, home de coneixement. No feia literatura, senzillament anotava el que els sacerdots explicaven, o el que els savis, els coneixedors de la cúpula celest, em comentaven. Gaudia de privilegis socials, no val obviar-ho, i gaudia d’escoltar com relliscava la canya que es desplaçava sobre el papir, que descargolava, amb pacient delicadesa, de dreta a esquerra.
Sento enyor d’aquells dies, de les llargues jornades on el temps quedava estàtic, aspectant, silenciós, a l’entrada del temple, mentre veia passar, en intervals descompassats, les veles obertes de les faluques baixant pel Nil. Miquel Santaeulàlia
L’època històrica que m’hauria agradat viure seria el segle XV a València ciutat. Això sí, formant part de les classes burgeses i cultes de la ciutat. Carles Lluch