Aquest cap de setmana (23/24 de febrer) s’estrena a la Sala dels Còdols de l’Alfolí de la Sal de L’Escala l’obra “Solitud 360º”, una experiència immersiva i interdisciplinar que reuneix música, interpretació, fotografia i noves tècniques de projecció per acostar l’espectador la novel·la cabdal de Víctor Català des de la mirada del segle XXI.
Per acostar-nos a aquest espectacle produït per Vila del Llibre i l’Ajuntament de L’Escala parlem amb dos dels seus principals artífexs, Coia Valls, directora i adaptadora de l’obra, i X. R. Trigo, autor de les fotografies que es fan servir durant les projeccions.
Com sorgeix la idea d’aquest projecte?
X. R. Trigo.: Durant l’estiu passat en una conversa d’aparença intranscendent. Passejava amb l’Enric Bono, director de les Viles del Llibre de Catalunya, pels paisatges de Bellprat. Parlàvem de les darreres viles -Montblanc, Cervera- i de fotografia, de la meva tendència al blanc i negre, de la seva capacitat per transmetre emocions, molt superior, a parer meu, a la de la fotografia en color. De sobte, en Bono, un home sempre ple d’idees i que sap veure la manera de relacionar les arts que l’importen, em va dir que havíem d’agafar les meves imatges com a punt de partença per muntar un espectacle. Aleshores ja es pensava que L’Escala s’afegiria a la xarxa de les Viles del Llibre i la possibilitat d’adaptar “Solitud”, de Víctor Català, ja no ens va abandonar fins que s’ha fet realitat.
Coia Valls.: Jo vaig tenir el privilegi de viure la transformació d’aquesta idea primigènia en un projecte viu, que anava agafant diferents formes. No me’n vaig saber estar de formar part de les tertúlies on cada creador s’apropava a Solitud d’una manera molt personal. En proposar-me l’adaptació de l’obra i la direcció de l’espectacle, el desafiament estava servit! Superar les visions fragmentades i dinamitar fronteres entre disciplines era tot un repte. He viscut aquesta tasca com un regal, admiro profundament l’autora, reconec el seu mestratge i, rellegir-la, amb un objectiu tan concret, ha estat un gaudi immens i m’ha proporcionat moltes oportunitats per seguir aprenent.
A més de vosaltres, hi ha més artistes implicats.
X. R. T.: És clar que sí. “Solitud 360º” és un projecte multidisciplinar. Es va pensar d’aquesta manera des del primer moment. El propòsit era una conjunció d’arts que reflectissin la capacitat d’interactuar que existeix dins el món de l’escena i que, per sort, cada cop es fa més present. La música era imprescindible i vam buscar un dels músics més creatius del panorama català, Conrad Setó. Ell ha escrit una sèrie de peces originals que conformen la seva idea del llibre i ens les ofereix en directe. També volíem que hi hagués interpretació i l’actriu Lîla Urbano, per la seva versatilitat, va ser la primera opció. Ella és la narradora d’aquest espectacle, una narradora implicada que, de vegades, no pot evitar prendre l’esperit de la Mila, la protagonista de “Solitud”, de Víctor Català. Per últim, es va comptar amb la ja tradicional intervenció del mapping i les projeccions dins les Viles del Llibre. Era tot un desafiament per a una disciplina que està més avesada a expressar-se sobre grans superfícies. El treball d’Emiliano Castro i Marc Homar està resultant fonamental en aquest aspecte per portar el projecte a bon terme.
Coia Valls: Quan formes part d’un equip són molt important les relacions de respecte i col·laboració que s’estableixen. Estic envoltada de grans professionals i persones excel·lents, res no pot anar malament.
S’ha definit l’espectacle com el camí emocional de “Solitud” de Víctor Català. Per què? Com és aquest camí?
Coia Valls: Aristòtil ja ens deia que la literatura es un bon vehicle per tal que l’home recondueixi, entengui i s’alliberi de molts dels seus conflictes vitals. Les accions sempre estan dirigides, orientades i motivades per les emocions. En l’obra que ens convoca s’hi apleguen totes elles. Hem volgut identificar-les i treballar col·lectivament per connectar l’espectador a una proposta estètica que hem fet créixer entre tots.
X. R. T.: Qualsevol obra de ficció, si vol impactar realment en l’espectador i/o lector, ha de tenir en compte el factor emocional. En aquest sentit, la novel·la “Solitud” és emoció en estat pur i la seva adaptació no seria tal sense l’intent de reflectir-ho. La Mila es juga molt en aquest recorregut que viu a la novel·la, es juga la raó de tota una vida, ha d’escollir el futur i les seves conseqüències. El que es troba a la muntanya xoca amb les seves conviccions i desigs, però aquestes també són conclusions que se li van presentant a poc a poc, són tot un camí emocional que ha de recórrer en presència de l’espectador i/o lector.
Vol ser un acte reivindicatiu?
X. R. T.: En aquesta pregunta tractaria dos aspectes. D’una banda, no sempre que es porta a terme un treball on intervenen diverses disciplines artístiques es posa en valor de manera suficient cada una d’elles. S’ha intentat que sigui així, que la música, la fotografia, la interpretació, les projeccions tinguin, des de la voluntat immersiva, un paper definit. Per altra banda, vivim una època en que la cultura clàssica, sigui del segle XIX o del segle I, és contínuament fagocitada sense que quedi molt clar d’on prové l’impuls necessari per a la posada en escena. Passa en teatre i, encara en major mesura, en cinema. Víctor Català, o Caterina Albert, segons es prefereixi, és la nostra novel·lista per excel·lència en un moment històric en què la literatura catalana va començar a despertar l’atenció internacional. S’ha de reivindicar sempre la seva obra i, des del meu punt de vista, per damunt de tot, aquesta novel·la increïble que és “Solitud”. Les circumstàncies han fet que tinguem la sort de fer-ho a la seva pàtria, L’Escala, i és un motiu d’orgull, a més d’una gran responsabilitat.
Coia Valls: Subscrivint les paraules d’en Xulio, afegiria que crear un marc des d’on poder desenvolupar plantejaments i tenir l’oportunitat de reflexionar sempre esdevé un acte reivindicatiu. En aquest cas, també, és clar.
Què es el que hi podrem veure?
Coia Valls: Podem formar part d’un espai d’escolta des d’on assajar noves mirades i nous models de relació. El missatge que l’espectador rebrà no sempre estarà sostingut per la paraula. Incorporant nous, i trencadors, llenguatges hem volgut convidar, també, a una percepció sensorial particular i intransferible.
X. R. T.: De fa temps que una de les meves dèries es posar imatges a obres literàries. Ho he fet amb Gerard Vergès, Àngels Moreno, Dolores Redondo i molts d’altres. Sempre en blanc i negre i, sobretot, treballant des d’un punt de vista que accentuï el simbolisme del que se’ns ha ofert amb l’escriptura. No tindria sentit buscar la imatge exacta d’un determinar indret, entre altres coses perquè la pròpia mirada del fotògraf ja la transforma. Es tracta d’una recerca a través de les emocions, dels conceptes que ens transmeten els escriptors, de les idees que neixen davant el text escrit. En aquest cas, la meva incursió a “Solitud” ha estat molt intensa, la novel·la et porta a reflexionar sobre molts aspectes de l’ésser humà i jo volia que tinguessin una traducció en imatges. Vull parlar de silenci, d’immensitat, de vida quotidiana i, entre altres, és clar, de solitud. Ara, però, és l’espectador qui ha de dir la seva i aprovar o no el treball fet.
Què en destacaríeu de l’obra “Solitud” de Víctor Català?
X. R. T.: En primer lloc la seva actualitat. De vegades les obres que ens parlen d’espais limitats, que accentuen la introspecció dels seus protagonistes, tenen una gran vàlua. El motiu és que condensen dins les seves propostes totes aquelles raons de vida que es presenten més difuses amb grans escenaris o múltiples personatges. A “Solitud” hi ha un compendi d’actituds humanes i de maneres d’enfrontar-se a la por, a la incomprensió, a la violència. També l’actualitat dels seus temes, que no sempre tenen respostes tan profundes en la literatura actual. La Mila ens descobreix una forma de situar-se al món i de lluitar per allò que vol i creu que és just, encara que, de vegades, ho faci des del dubte o la tristesa. L’evolució del seu personatge és admirable, i una lliçó de vida.
Coia Valls: Jo voldria posar l’accent en l’escriptura. La força i precisió en els diàlegs fan evident una gran influència de l’art dramàtic. La manera en que posa en joc els colors, la llum i els clarobscurs en les meravelloses descripcions de natura, té molt a veure amb l’experiència directa de la seva obra pictòrica.
Tanmateix parlar de l’obra de Caterina Albert és parlar d’una manera de transmetre les sensacions des del cos d’una dona i, en aquest sentit, crea un llenguatge específic amb el propòsit d’apropar-nos al seu desig de maternitat, al seu dolor en prendre consciència de totes les limitacions, de la ferotge lluita interna per conquerir la llibertat.
Continua vigent encara l’obra de Català?
X. R. T.: Penso que continua vigent pels motius que he exposat anteriorment; no obstant això, tal com passa amb altres obres importants de l’època, ha passat a ser una lectura d’especialistes i em fa l’efecte que a les noves generacions les costa enfrontar-se a aquest tipus de novel·la. Tan de bo m’equivoqui, però d’alguna manera sembla que s’ha trencat la idea segons la qual s’ha de conèixer la pròpia tradició literària abans d’escriure o d’opinar sobre la literatura actual. No llegir “Solitud” és com si un francès no llegeix “Madame Bovary”, de Flaubert, o un anglès les novel·les de les germanes Brönte. Si l’espectacle que s’estrena a L’Escala anima algun lector o lectora a llegir l’obra original jo em donaria per satisfet.
Coia Valls.: Si no fos així, hauríem de parlar d’una mala salut de la societat en la que vivim. D’altra banda, malgrat formar part d’una societat altament tecnològica, on les distàncies semblen desaparèixer per la immediatesa amb la que ens podem contactar, potser relacionar, la solitud és punyent. Solituds contigües, parcel·lades…
L’espectacle només es podrà veure a L’Escala?
Coia Valls: Romandrà a L’Escala durant un temps. Però tenim la pretensió d’exportar-lo arreu del nostre país i adaptar-lo a diferents espais. El repte continua!
Xulio Ricardo Trigo és escriptor i fotògraf. La seva darrera obra, “L’homenatge” (Columna Edicions), va rebre el premi Nèstor Luján de novel·la històrica.
Coia Valls és escriptora i actriu. Acaba de publicar la novel·la “Els camins de la llum” (Rosa dels vents) que també ha portat a escena, com totes les seves obres anteriors.
