El periodista i escriptor analitza a L’Illa dels Llibres la novel·la “L’edat dels vius” de Mar Bosch
Una distopia, una realitat que, d’entrada, sembla molt allunyada del nostre dia a dia, però que s’acaba convertint en premonitòria. Arguments que sovint tenen lloc en escenaris de ciència-ficció i que funcionen com a retrat crític de la nostra societat actual i planteja o s’avança a esdeveniments futurs siguin pandèmies, descobertes tecnològiques o canvis estructurals.
“L’edat dels vius” de Mar Bosch, publicada Univers és una novel·la distòpica que ens convida a veure com serà el 2406. Una novel·la d’anticipació. De reflexió. Com bé diu Lionel Shriver: “Les trames ambientades en el futur tracten de les coses que espanten en el present. La novel·la de la Mar Bosch ens posa davant del mirall per fer-nos veure que el que passa és culpa nostra i de ningú més. Ni fa distopia amb causa política ni toca l’apocalipsi d’arrel climatològica. En la línia de la locució llatina homo homini lupus creada per Plaute, la Mar no assenyala ni cap virus ni el clima ni els de dalt, malgrat constatar que “totes les accions importen, però les dels governants importen més”. No. La responsabilitat és nostre, és de l’ésser humà en sí mateix com a germen de tot el cataclisme.
La protagonista és l’Elisa Neri, l’única supervivent d’una civilització que ha esborrat la vellesa del sistema. I ens diu que:“L’any 2306 es va inventar la cura. Érem una civilització que no li importa morir però sí fer-se vell.” És allò que hem sentit mil vegades que tothom vol arribar a viure molts anys, fer-se gran però sense fer-se vell. Allò del “jo ja hi firmo arribar a noranta o cent anys sense res que em faci mal”.
L’Elisa ens explica que:“La cura era arribar a aturar el temps dels nostres cossos. No ens faríem mai vells.” I els pares signaven un contracte pels fills amb La Fàbrica, que proveeix el necessari per viure cada dia i el lema de la qual és: “No era. Vaig ser. No soc. No importa”. Però a l’Elisa sí que l’importa la vida, i la mort. I precisament es rebel·la contra això. Llegim: “Feia temps que el passat- el de veritat- no ens interessava.” Una curiosa manera de pensar, igual com ho fan els aborígens australians. Ells creuen que els occidentals donem molta importància a preservar el passat. Per ells, no en té cap. No importa el pas del temps, sinó els coneixements, les essències. Els coneixements passen de pares a fills. L’Elisa va a la recerca d’aquest coneixement que no li han volgut donar a Ciutat Jardí.
Tal com li explica a la rata amb qui comparteix la barca amb qui se’n va a la recerca dels vells desapareguts, diu: “Nosaltres havíem expulsat la mort natural, lenta i indigna, havíem conquerit la vida. No tornaríem mai enrere. L’evolució no té coll per girar-se”. Però l’Elisa sí que té la necessitat de mirar enrere. I ho fa per buscar respostes i fer-ho recuperant aquells que l’han precedit i que han foragitat de la seva societat: els vells.
Ella que es pregunta i pregunta on són els vells i surt a buscar-los mar endins, mar enllà. Ella que es considera un habitant anormal de Ciutat Jardí: “Sentir-se especial està bé, però saber que ets anormal, una molèstia per als altres, ja és una altra cosa”. Ella s’hi sent d’anormal, però, veiem que aquesta anormalitat, aquesta nosa, també la pateixen els vells. I els trobarà a l’Illa de Sant Pere. Un indret gairebé paradisíac amb una galeria de personatges molt autèntics. Els animo a descobrir-los perquè no se’n penediran.
Mar enllà, doncs, l’Elisa hi troba que a la vida antiga on els vells salvatges fan la seva, al seu aire, al seu ritme. Li ensenyen que d’això, abans, se’n deia viure. “L’edat dels vius” es tracta d’una reivindicació de la vellesa o la senectut i de la vida, d’una manera de viure i entendre la vida que hem arraconat.
La novel·la de la Mar Bosch la llegireu amb un somriure als llavis constant perquè és una distopia molt ben feta que assenyala allò que no rutlla de la nostra societat i que potser encara podem canviar si és que realment sí que ens importa.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i l’àlbum il·lustrat “Un talp al meu jardí”.
