L’autora de “Les calces al sol”, guanyadora del 13è Premi L’Illa dels Llibres va oferir un emotiu discurs en l’acte de lliurament del guardó.
La novel·la ‘Les calces al sol’ de Regina Rodríguez Sirvent ha guanyat el XIII Premi L’Illa dels Llibres que s’atorga per votació popular amb la idea d’escollir el llibre l’any.
L’acte de lliurament del premi celebrat el 10 de setembre a la Setmana del Llibre en Català, va comptar amb la presència de l’escriptora Regina Rodríguez Sirvent i l’editor Joan Rimbau sota la presentació de Jordi Milian, director de L’Illa dels Llibres i lectura de textos a càrrec de l’actriu i escriptora Coia Valls.
L’Illa dels Llibres reprodueix íntegre el text de Regina Rodríguez Sirvent.
Gràcies a la família de l’Illa dels llibres per aquest premi fantàstic.
Gràcies als que m’heu votat, especialment als que m’heu votat des del mòbil i després des de l’ordinador i des del mòbil de la vostra iaia. Gràcies de tot cor.
Quan vaig saber que havia guanyat aquest premi, el primer que vaig pensar va ser: wow és el primer premi literari que guanyo a la vida. De fet, a la contra solapa del llibre, al final e tot, hi diu: l’autora no ha guanyat caps Jocs florals ni cap concurs literari. Em va fer il·lusió posar-ho, perquè publicar aquest llibre era el premi a la nena que cada any aplaudia a l’amiga que guanyava els jocs florals de l’escola. Vaig trigar molts anys a descobrir que volia ser escriptora, o que ho havia sigut sempre, però mentre aplaudia podia reconèixer que pujar a un escenari pel mèrit d’haver compartit un tros de qui eres a través de les paraules em semblava d’una bellesa profunda.
Avui fa un any passejava per aquests carrerons fets de llibres amb l’alegria específica de quan tot encara ha de passar i quan tot encara és possible. Em semblava increïble, fins i tot impossible, que aquella història que havia començat a escriure a la taula d’un bar a només dos minuts d’aquí, fos un llibre en carn i ossos.
De quan tot encara havia de passar, recordo una llibretera en especial. “Aquest llibre l’he escrit jo!” li vaig dir, amb un deix de sorpresa.
—Ah! Va cridar! ETS TU!
—Com?
—SÍ, —m’explicava— Acabo de vendre el primer!
—Com? -No m’ho podia creure.
—Sí! jo l’estava llegint, i com que reia en veu alta, una dona m’ha dit que li era igual el que fos que llegia, però que ella volia riure com jo. Acaba de marxar, a veure si la trobes! Em va dir.
Es deia Pili i va ser la primera.
La primera lectora que llegiria aquella història que havia viscut tants anys abans i que durant molt de temps, sense adonar-me’n, s’havia anat ordenant. La vaig escriure durant un temps poc determinat, desordenat, sense pressa ni filtres. Amb una llibertat de luxe que em donava el fet de pensar que, si ningú la volia publicar, com a mínim jo m’ho hauria passat bé escrivint-la. La Rita, la iaia, els Bookland, el John i la Six van créixer damunt de taules de bar, des de la Barceloneta a Tòkio, passant per Atlanta, París i Puigcerdà. La Pili comprava la història d’una desconeguda, comprava la meva vida, aquelles dues pàgines que havia escrit al mòbil pels carrers del Born, plorant, mentre plovia.
La Pili seria la primera d’aquest any estratosfèric. Un any que m’ha portat a conèixer les lectores i lectors que han estimat els personatges tan com jo. Que han pujat a l’avió del Frank Sinatra fins a un prat d’Alabama, que s’han assegut a la taula dels sopars superintel·lectuals dels Bookland, que s’han elevat amb les calces de la iaia assecant-se al terrat d’Alp. Que han plorat i han rigut als trens i als bars i han despertat a les seves parelles que intentaven agafar el son, però que comentar un porc de peluix amb penis extensible era més important que dormir.
Les lectores i lectors que quan han acabat les pàgines que vaig escriure pels carrers del Born mentre plovia, han tancat aquesta història i l’han abraçada fort. I després d’això han fet el que explica per què jo soc avui aquí, rebent aquest primer premi: recomanar Les calces al sol, cridar-les i estimar-les. Fins i tot he conegut lectores que després de l’última pàgina han decidit deixa-ho tot i marxar d’au-pair. O deixar la feina. O batejar la seva gossa amb el nom de Rita Racons.
Aquest premi és gràcies a totes aquestes lectores i lectors que han agafat de la mà aquella boja il·lusionada que un dia es va asseure a aquell bar a dos minuts d’aquí i va sentir-se lliure damunt del teclat.
I per acabar, voldria explicar-vos una anècdota que comença trista però acaba brillant. D’aquí a 4 dies farà tres mesos que visc entre la Barceloneta i la UCI de la Vall d’Hebron. Fa tres mesos vaig parir el meu fill a les 29 setmanes de gestació, dos mesos i mig abans del que tocava. Espòiler alerta: Està perfecte i com dèiem aquest matí amb els companys de Box “El Bruc ya huele a salida”.
Però us explico això, perquè durant els primers dies de vida del Bruc no vam saber si evolucionaria bé. I durant aquells dies vaig conèixer la por com mai l’havia conegut, vaig sentir que si queia en aquell pou potser no en podria sortir mai més. Tenir la família i els amics a prop han sigut les mans que ens han mantingut ferms, lluny de caure. Però al final d’aquells dies, quan ja tothom dormia i jo estava a l’habitació de l’hospital amb el meu fill deu plantes per sota meu, les mans que em van ajudar van ser les històries d’altres desconegudes. Les paraules escrites en forma de novel·la, de poesia o de guió de cine, que alguna boja plena d’il·lusió, en algun un bar, va començar a escriure un dia indeterminat. Històries que llegia i que em van fer riure i em van acompanyar. L’art em va salvar de caure al pou. L’art en forma de paraula. Llarga vida a la literatura i la literatura catalana.
