“Redempció”, per Martí Gironell

El periodista i escriptor analitza a L’Illa dels Llibres la novel·la “Guilleries” (Males Herbes) de Ferran Garcia.

He tornat de fer un taller de novel·la històrica a El Guixarot, de Taradell, i abans de sortir de la llibreria he comprat l’últim exemplar que quedava de “Guilleries” de Ferran Garcia (Males Herbes). Us haig de dir que feia temps que li anava al darrere i ara que me l’he llegida només us puc escriure una cosa: llegiu-la.

L’he trobada brutal, en tota la dimensió de la paraula. I al mateix temps d’una força poètica i una delicadesa que et deixen sense alè. Sí ja sé que sembla una contradicció, però és que és d’una brutalitat que fa mal i malgrat que la violència i la virulència no te’n pots estar de llegir el què passa perquè està narrat de manera exquisida, preciosa i magnètica que es fa impossible no mirar. I per això com en Boi, el nen protagonista, seguim el rastre de sang, dolor i crueltat que persegueix la seva família i ho fem fins al final amb l’ai al cor.

L’acompanyarem tota l’estona per Taradell i els boscos de la plana de Vic, els escenaris d’aquesta història situada a finals del segle XIX durant la darrera guerra carlina. Emboscats o a cavall. Panteixant o sagnant. Per l’infern o pels indrets idíl·lics de les Guilleries. Paratges per on hi trasquegen una galeria de personatges que t’atrapen pel que fan, com ho fan i pel que pensen i com ho expressen.

L’àvia del nen que es fa dir Madame Laveau, que té remeis de bruixa i que sap entendre el llenguatge de la natura; el bandoler Joan Tur, un autèntic caragirat, una mena d’àngel de la guarda sui generis que creu que si algú fa mal és perquè algú altre li ha fet mal abans i per això conclou que sempre hi ha un monstre rere un monstre. La cara d’aquest monstre és la d’en Bonaplata, el mal en majúscules, sense escrúpols ni anima que ja fa massa temps que l’havia perduda. La força d’un passat que s’obstina a atrapar-nos malgrat que puguem pensar que el pas dels anys aconsegueixi allunyar o fer oblidar per sempre certs fets. Però com molt bé escriu Ferran Garcia, aquest passat: “de vegades, sembla una heura, que té arrels estranyes i sap reptar, s’aferra a les escorces dels arbres i l’arbre creix i creix, pensant-se que si creix prou de pressa, l’heura no l’atraparà. Però és un error. L’heura sempre t’atrapa”. La sentència, doncs, ja està escrita i dictada pràcticament en néixer. No en va només de començar l’autor de Guilleries ens recorda que tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. I com en una mena de pecat original es va a la recerca desesperada i inútil de la redempció.

Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’,  ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i l’àlbum il·lustrat “Un talp al meu jardí”.