L’associació d’editorials independents “Llegir en català” publica el Llibre de la Marató de TV3 amb la participació de Margarida Aritzeta, l’avi (Lluís Recasens), Joan Benesiu, Sebastià Bennasar, Esperança Camps, Roser Capdevila, Antònia Carré-Pons, Jordi Cervera, Cristina Curto, Anna Fando, Mercè Foradada, Martí Gironell, Teresa Juvé, Lyona (Marta Puig), Ferran Martín, Jordi Nopca, Bel Olid, Jesús M. Tibau, Joan Todó, Rafael Vallbona i Glòria Vives.
El llibre de La Marató se suma per vuitè any consecutiu al projecte solidari de La Marató de TV3, impulsat per la Fundació La Marató i TV3. Aquest any la Marató vol recaptar fons per investigar la diabetis i l’obesitat
Una de les novetats d’aquesta edició és que es pot adquirir en format audiollibre gràcies a la col·laboració de David Espuny, actor i doblador. Un format que permetrà que les persones amb dificultats per a la lectura el puguin escoltar.
Tots els autors han creat amb els seus relats i il·lustracions moments de la vida dels afectats per la diabetis i l’obesitat. Amb sensibilitat i amb un punt de tristor o de tendresa, d’humor o d’ironia, aconsegueixen fer-nos més propera la situació dels que afronten aquests greus trastorns de la salut. El llibre de la Marató vol potenciar els valors de La Marató: solidaritat, confiança, amistat, superació, convivència, respecte.
El Llibre de La Marató d’aquest any compta amb la col·laboració de les editorials Raig Verd, Editorial Alrevés, Edicions del Periscopi, Edicions Saldonar, Editorial Meteora, El Gall Editor, L’Avenç, Llibres del Delicte i Sembra Llibres.
Fragments del llibres:
Posta de sol
Jordi Nopca
Is it so hard to see?
I don’t want to be your friend
I just want to be a part of you.
Party, el perro del mar
L’Isaac va ser beneït pel vampir de la insulina poc després de fer trenta anys. El pessic de l’agulla a la panxa li va semblar tendre, fins i tot agradable. Mentre unes mans expertes li administraven la primera dosi de la seva vida l’observaven uns quants parells d’ulls ancians, curiosos, enfebrats. Eren a la sala de cinema de la residència, i a la pantalla, Béla Lugosi, amb els cabells repentinats i protegit rere una capa, s’acostava a la propera víctima. Dels llavis arrugats d’algun dels vells curiosos en floria el nom de la malaltia —diabetis— que el convertiria en una criatura que resplendiria amb una singularitat monstruosa i adorable, com a mínim per a la Berta. Berta, ulls de serp i serrell fúcsia. Estava massa marejat per detectar què se n’havia fet de la seva àvia. Potser aquelles passes ràpides de ratolí industriós, que tan aviat sonaven a una distància remota com saltironejaven per dins del seu cap, eren d’ella. Potser sí. L’àvia corria per allà a prop. Havia de ser així: el seu perímetre d’acció era limitat. Un equip de vigilants que mai no abaixava la guàrdia tenia cura que ningú no travessés la doble porta que separava els residents del món exterior. Aquesta certesa, acompanyada de la música de la pel·lícula i de la veu relaxant d’una infermera acostumada a tractar només amb relíquies octogenàries i nonagenàries, el van anar endormiscant. I l’Isaac va acabar caient fins a la seva adolescència, anys en què la seva convivència vampírica es limitava als estius, quan rellegia, hipnotitzat, el Dràcula de Bram Stoker. Els seus personatges preferits eren Renfield —el boig— i Lucy, la jove amiga de Mina Harker que patia les visites nocturnes del vampir. El comte li anava xuclant la sang a poc a poc, durant diverses escomeses secretes, sense que ni el seu promès aristocràtic ni el metge que la visitava sospitessin l’autèntica causa de l’estranya debilitat que pràcticament li feia impossible abandonar el llit.
Reconversió
Sebastià Bennasar
Si hi havia un lloc on se sentien còmodes era en aquella hamburgueseria. Pertanyia a una gran cadena i, a diferència d’altres establiments de la mateixa empresa que hi havia a la ciutat, ocupava un gran local a peu pla. Deien que abans havia estat un cinema i que fins i tot hi havia hagut un pla per convertir aquella fàbrica de somnis en una llibreria, però ja se sap que la ciutat expulsa del centre tot el que no dóna beneficis immediats, tot el que no sigui uniformitzador, tot el que pugui atorgar als ciutadans alguna petita possibilitat de sentir-se’n. Per això s’havia convertit en el restaurant on es trobaven primer un cop al mes, després un cop cada setmana i després quasi cada dia. Ningú no sabia qui ho havia proposat primer, però l’argument de pes els havia convençut: és l’únic lloc barat dels voltants. I com que els set estaven ben ofegats per la crisi, ni tan sols s’ho havien plantejat. Què hi feien allà, quasi cada dia, una estudiant de doctorat, dos periodistes sense feina, un escriptor fracassat i tres vídues jubilades? La veritat és que des de fora formaven un dels grups més eclèctics i estranys que hi havia al local, quasi sempre ple de turistes que anaven canviant a ritme frenètic, o d’estudiants molt joves o de pares amb nens que celebraven aniversaris i que juraven que mai més no hi tornarien però que sempre acabaven anant-hi a petar. Només tenien dues coses en comú: els agradava escriure i estaven grassos o molt grassos. I una tercera: fregaven la pobresa.
S’havien conegut tots al club de lectura que dirigia l’escriptor en una biblioteca del centre de la ciutat, a tocar de l’hamburgueseria. De fet, quan algú havia proposat anar a fer una cervesa just després de la sessió —aquell mes havien llegit una novel·la de Roberto Bolaño que els havia agradat molt però que consideraven molt dura, una espècie de consol tenint en compte com de malament s’ho passaven ells mateixos—, hi havien estat d’acord sempre que fos en un lloc barat. Llavors, aquell local s’havia erigit en el seu primer refugi. Ara era el cau on sojornaven habitualment perquè era l’únic lloc on podien menjar per realment pocs diners i on ningú no els destorbava. S’havien fet amics perquè després dels clubs de lectura havien convençut l’escriptor perquè els donés uns quants consells per poder escriure, i així havien començat a passar les hores, i cada dia cap al tard s’hi deixaven caure. Potser un no hi anava o faltava l’altre, però a poc a poc s’havien anat convertint en una família, perquè la quarta característica que unia tots els membres del grup, excepte una de les vídues, era que estaven absolutament sols en aquest món i sense cap mena d’aspiració a subvertir aquesta situació.
Dues herències
Joan Benesiu
Pere, 12.17 / 105
Em semblava inevitable pensar per quina raó en aquella biblioteca, que acumulava bastants volums de literatura, només hi havia llibres de filosofia de David Hume i de Martin Heidegger, dos filòsofs d’altra banda tan summament diferents entre si. I era estrany perquè no n’hi havia un o dos, sinó un bon nombre de les obres tant del filòsof escocés com de l’alemany. Com que les seues filosofies eren oposades —Hume era un antecedent del positivisme i Heidegger, un explorador de l’univers del llenguatge i de la metafísica—, no acabava de comprendre per quins set sous eren l’un al costat de l’altre. Era evident que la justificació, el lligam que jo buscava, era més que probablement un pont absurd i inexistent, o que existiria en tot cas com a necessitat meua de donar un ordre al món. D’una manera o altra el cas és que aquella habitació sepultada per la pols i farcida de llibres m’acollia amb un silenci ple de la frescor de les cases tancades. Vaig continuar regirant els llibres, la major part obres literàries menors i seleccions de revistes antigues potser ja avui sense més interès que un llunyà vernís antropològic. Un diccionari de francés, algunes obretes religioses moralitzants, que són aquelles que pitjor han resistit el pas del temps, una antologia de temps exhaurits, en fi, un catàleg abundant i dispers de llibres oblidats. Entre els exemplars interessants, però, una edició de Pigmalion, l’obra de Bernard Shaw, i una altra de Molloy, de Samuel Beckett.
En eixir al carrer camine lentament intentant trobar un fil conductor que explique com, entre tanta ruïna, hi ha obres dels autors que he anomenat. Després d’alguns intents decebedors trobe una pista agafada per l’extrem quasi inexistent de la insignificança: tant Beckett com Shaw són escriptors prims. El rostre de Beckett és inconfusible, amb aquells solcs llaurats amb eficiència sobre el seu rostre irlandés. De Bernard Shaw es conta una anècdota amb el seu amic G. K. Chesterton, el gegant i obés escriptor anglés. Shaw li va dir que si algun dia arribava a ser tan gros com era ell, es penjaria; a la qual cosa sembla que Chesterton va respondre que si alguna vegada ho feia, ho faria emprant-lo a ell com a soga. I em ve al cap això exactament perquè Hume i Heidegger són dos filòsofs que han estat prop de l’obesitat, filòsofs grossos que s’han engreixat mitjançant apetits diferents, Hume arrodonint-se els sentits amb carns i viandes franceses i Heidegger amb el farcit metafísic de les seues paraules untuoses. Em pregunte si han sigut grossos els filòsofs i prims els literats i em dic que no, perquè ací hi ha el cas de Chesterton o del mateix Balzac. En algun lloc he llegit a algú dir que calia desconfiar dels escriptors prims perquè l’escriptura era una feina que es feia assegut, pensant llargues i amb freqüència tedioses hores a vora taula, intentant lligar dues paraules que no han fet encara coneixença, i aquesta feina sedentària implicava així poc múscul i molt de teixit adipós. Pense inútilment i tracte de rastrejar en la memòria les imatges que conservava dels mons de la filosofia i la literatura. Wittgenstein, prim, Pardo Bazán, no, Ribeyro, transparent, Léon Bloy, no. Prims i grossos, grossos i prims, en un encadenament de circumstàncies vitals que no em porten llum sobre els únics llibres interessants de la prestatgeria de la casa que acabe d’heretar de forma sorprenent i inesperada.
La I i la O
Esperança Camps
Cada persona té un dia a la vida destinat a buidar la casa dels pares. L’únic que no saps és quan serà i com seràs. A mi m’ha tocat avui. Supòs que tots fem el mateix: agafar objectes per olorar-los, per abraçar-nos-hi tot esperant trobar-hi rastres dels absents. És un sotrac perquè totes les nostàlgies s’han donat per convocades i m’han negat de melangia. He dormit a la meua habitació, la que dóna al jardí i des d’on es veu la mar. El jardí està descurat, és clar. I la mar està, com sempre, expectant. Tota la nit he tingut visites. Esperava els fantasmes, però no els imaginava amb aquesta capacitat de seducció. Quan ha sortit el sol ja feia hores que feinejava i el camió que s’ha d’endur els mobles i la resta d’andròmines a la planta de reciclatge ja està mig ple. El piano me’l vaig emportar fa anys. Avui només he salvat els àlbums de fotos, un parell de llençols amb les inicials dels pares i unes quantes carpetes amb papers. Papers dels pares i quaderns meus. Sempre he tingut la mania d’escriure-ho tot, com ara, que escric que estic buidant la casa. I sempre he deixat els quaderns abandonats, com si, una volta abocat el que em fa mal, ja no me n’hagués de preocupar mai més. Al garatge n’hi havia una capsa plena. Ara els llegesc amb avarícia per intentar una arqueologia impossible entre les pàgines que són miralls trencats:
2 de juny del 1977
El poltre és molt alt, però l’he pogut saltar. Encara no sé com m’ha sortit tan bé. M’he concentrat molt. He corregut sense mirar gaire per on anava i quan he arribat al trampolí he agafat impuls i he botat molt amunt molt amunt, i quan me n’he adonat, ja era a l’altra banda. És cert que els peus no m’han quedat junts, però això ara m’és igual. Al primer intent l’he passat. Na Rosa, la meua amiga, m’ha fet un senyal amb el dit polze cap amunt. No podem parlar a la classe de gimnàstica perquè la professora s’enfada amb nosaltres. S’enfada sempre. Tant si cridam perquè ens ho passam bé com si ens queixam perquè l’exercici és molt difícil. Jo en realitat no m’ho pas mai bé, a classe de gimnàstica. Na Rosa sí. Ella és molt flexible. Al vestidor m’ha dit que em concentrés. Ella ho fa. Tot ho soluciona amb concentració, na Rosa. Sa mare, que és cosina de la meua, és hippy i fa una cosa que es diu meditació transcendental, i jo no sé què és però diu que per a la gimnàstica m’aniria bé. Quan he passat per damunt del poltre sense fer cap endemesa i sense donar motius a la professora perquè em renyés, m’han agafat unes ganes fortíssimes de plorar, com quan la mare pela ceba per fer un sofregit i em diu, Helena, surt de la cuina que plorarem. I jo no voldria sortir de la cuina perquè allà hi ha la ràdio i hi posen Abba i Sandro Giacobbe a la llista d’èxits, però al final sí que me’n vaig de la cuina perquè acabam plorant totes dues. La mare diu que és per la ceba, però a vegades em pens que la ceba és una excusa per plorar per les seues coses, perquè jo som així, i perquè ella està molt sola perquè el pare arriba a les tantes amb el vestit que fa pudor de tabac i li diu que és perquè la reunió del partit ha acabat molt tard i la mare li respon que ja n’està farta, del partit i del sindicat i de la democràcia i de tenir la casa com un quarter amb tantes revistes i pasquins i pancartes. A mi m’agrada, perquè sempre em du clauers o bolis o adhesius. Al gimnàs de l’escola no hi ha ceba, però ara estic a punt de plorar perquè després del poltre ve la barra d’equilibris. És molt estreta. I molt alta. Massa alta perquè jo, encara que sigui amb l’ajuda del trampolí, hi pugui pujar d’un bot i quedar ben quieta ben quieta amb la cama esquerra estirada i la cama dreta arrufada. I somrient, que la mestra sempre ens diu que hem de somriure quan fem els exercicis.
