L’escriptor alemany presenta una novel·la autobiogràfica protagonitzada per un nen de set anys que viu amb la seva família en un centre psiquiàtric.
Joachim Meyerhoff va viure la seva infància amb la seva família a l’hospital psiquiàtric de Schleswig Holstein situat al nord d’Alemanya, on el seu pare dirigia el centre. Meyerhoff va conviure amb els interns i va ser testimoni del dia a dia dels esdeveniments i fets que es produïen al centre psiquiàtric.
‘’Casa nostra es trobava al centre de les instal·lacions. Els fundadors del centre psiquiàtric havien situat deliberadament la casa del director al bell mig del complex. L’edifici sumptuós, representava alhora una demostració de poder i la confessió que el director no vivia pas al marge d’aquell món. I aquest és l’ambient en què vaig créixer. Enmig de mil cinc-cents malalts mentals i disminuïts físics i psíquics”
Fruit d’aquella experiència, Joachim Meyerhoff va decidir escriure una novel·la autobiogràfica a través del testimoni d’un nen de set anys, per oferir-nos un relat colpidor però amb dosis d’humor, més aviat negre.
‘Sempre em va sorprendre no veure gairebé mai pacients jugant els uns amb els altres. Hi havia un parc infantil, però solia estar desert. Potser això era el que cridava més l’atenció: malgrat que el complex estigués ple, ple a vessar, de fet, la majoria de pacients estaven completament entotsolats, capficats en si mateixos. Encara que anessin agafats de la mà d’un infermer, continuaven estant sols’’
Meyerhoff va començar a escriure amb 40 anys, després d’una vida professional com a actor. ‘Que tot sigui com no ha estat mai’ (Edicions 62/Seix Barral) és la segona novel·la que publica i forma part d’una trilogia iniciada amb ‘Amèrica’ (inèdita en castellà i català).
Va decidir escriure sobre la seva experiència biogràfica i la segona novel·la es centra en els anys que va conviure amb la seva família en un centre psiquiàtric situat en un petit poble del nord d’Alemanya, on serem testimonis dels personatges que habiten els pavellons on conviuen nens que pateixen diferents malalties psiquiàtriques.
‘’Els meus germans i jo donaven als pacients els noms més diversos. En dèiem, amb tota brutalitat, idiotes, boigs, trastocats. Però també imbècils, ximplets, curts, espàstics, babaus, estúpids i aturats. El malnom preferit del meu germà gran eren cervellets. Dir-ne així era normal per a nosaltres. Fins i tot els pares usaven sovint, quan estàvem entre nosaltres, alguna d’aquestes expressions’’.
‘Què tot sigui com no ha estat mai’ té moments emotius però al mateix temps durs i colpidors de la mà d’un nen de set anys que vol cridar l’atenció dels seus pares.
El record d’una infantessa viscuda en un centre psiquiàtric, escrit des de la vessant més personal, però afegint alguns elements inventats basats en els records. Potser per aquest motiu assegura a l’inici de la novel·la ‘’va ser per a mi una revelació increïblement alliberadora: inventar vol dir recordar’’.
