Hotel, sweet hotel!
No patiu, que la crònica l’he escrit en català.
Per a alguns privilegiats que vivim Sant Jordi com a autors, el dia començar a l’Hotel Regina. (Bé, en realitat comença abans, però ja se sap que un relat no pot començar amb un despertador que sona i el protagonista al llit.) Aquest any vaig ser el primer a arribar al Regina, de forma que vaig poder atacar amb llibertat l’esmorzar magnífic que hom ofereix. (Dic “hom” perquè allà ningú no sap qui paga, però s’hi apunta tot Cristo.)
Una de les primeres coses que vaig fer va ser atansar-me al Sr. Forns i preguntar-li si ja havia trobat la ela que el geminés. Va somriure i em va estendre la mà. (Fa uns tres milions d’anys, en uns premis a Granollers, Òmnium del Vallès Oriental ens van guardonar al Forns, a l’Esteve Plantada, al David Cot i a mi. El llibre que li van publicar mesos després a l’autor de Jambalaia es deia Busco ela que em gemini.) Vam parlar una mica de novel·la, del Jordi Benavente, de la creació i del fet de tenir família… Al cap de poc va arribar el meu sòsies d’enguany, el Jordi Calvís, i la conversa amb l’Albert va acabar de cop. Ja ho tenen, aquests actes socials: són un seguit de converses interrompudes. Ens vam ajuntar amb el David Martí i vam estar parlant d’això i d’allò altre. El Jordi Milian, de L’Illa dels Llibres, va arribar una mica més tard i em va presentar la Blanca Busquets, autora de la qual vaig ressenyar el seu Un jardí a l’obaga fa unes setmanes en aquest mateix mitjà.
Per cert, que aquest dissabte 23 vaig tenir el gust de conèixer finalment en persona en Bernat Puigtobella, del digital Núvol. Era a l’esmorzar acompanyant la Griselda Oliver, que té cura de l’Homo Fabra. No sé si els vaig explicar una de les anècdotes idiotes del dia: és el segon any que m’atanso al Toni Vall i li pregunto si és en Bernat Puigtobella. Per sort, en Toni Vall no recordava l’anterior cop que li ho havia preguntat. Crec que no ho tornaré a fer mai més, però tampoc no ho puc prometre: són coses de l’eufòria (“no n’hi ha prou amb la felicitat”) i expansió de la jornada.
A 2/4 d’11 va arribar el moment que explicava per què érem allà: la foto. Enguany es va fer a la part interior de la planta baixa, i no pas on se solia fer, al costat dels vidres de la façana principal. Amb el Calvís hi vam ocupar una posició central. Jo tenia davant l’Antoni Bolinches (no em tapava), a l’esquerra en Leopoldo Abadía i darrere, la Laura Tejada. També hi corria per allà el Roc Casagran (L’amor fora de mapa), que el Calvís s’havia trobat pel carrer i que era al nostre costat a l’hora dels flaixos. Ens van fer una pila de fotos, alguna autofoto com aquesta i… Apa, cap a les signatures!
FNAC
No sé si m’estiraran les orelles a l’editorial, però hi ha una cosa que s’ha de dir: anar a signar no vol dir que signis. Ho dic per consolar els autors que s’han frustrat per no haver signat cap llibre i advertir aquells que pensen publicar aviat. A vegades passa que comparteixes parada amb Boris Izaguirre, Mario Vaquerizo o un youtuber i ells s’inflen a signar mentre tu esperes debades que vingui algú. Més o menys és el que m’ha passat a mi amb tots els llibres que he portat a l’FNAC Arenas al matí. Els meus lectors (que també en tinc) no són fetitxistes. Si no els signo el llibre, els és igual. No tenen gaire interès a fer-se una foto amb mi i compartir-la a les xarxes, cosa que sí que passa amb els personatges esmentats més amunt. Així que no us frustreu si signeu poc o gens. Són gangues de l’ofici i, a més, no està directament relacionat amb com es pot estar venent en un altres lloc allò que has escrit. I ja tanco l’espai d’autoajuda.
Fàbrica Damm
Després de signar a l’FNAC Arenas, el Calvís i jo vam fer cap a la Fàbrica Damm. Sí, és cert: això no té res a veure amb les signatures. Però com que visc a Martorell i ell a les Borges Blanques (obro parèntesi: no li digueu que és de Lleida, perquè es posa fet una fúria), per a nosaltres anar a Barcelona és una excursió a món diferent. Per començar, a Barcelona hi ha molta més gent. Aquell 23-A, a més, a la Fàbrica hi havia dues coses molt importants: música i cervesa. El Jordi va fer un truc a l’Ana López, una experta en relacions públiques que ha estat a la filmació dels anuncis de la casa que ens va passar algun tiquet, i jo vaig trobar per allà el Quim Miró, de Martorell. (El món és molt gran, però segur que a Kinshasa també hi pots trobar martorellencs.)
Tres cerveses més tard, vam fer cap al dinar del grup de Cossetània i Angle, que es feia al carrer de Rosselló. Em vaig passar tot el camí dient-li al Calvís que com li anaven les coses per Lleida.
Un altre hotel
A l’Evenia hi havia tot d’autors i persones del món del llibre que ens ajuden en el dia a dia i que són més invisibles. Hi havia el nostre editor (crec que fins ara no havia dit que el Calvís i jo estem presentant arreu del país Herois indepes, publicat per Cossetània), el Jordi Ferré, acompanyat de la seva dona, la Montse Ollé. Hi havia la Laura Fabregat i la Raquel Estrada, que ens ajuden molt amb temes de premsa i presentacions. La Sílvia Rodríguez, de Térmens (no de Lleida, alerta!), l’Anna-Priscila Magrinyà (reina del desert), en Mariano Veloy (sí, el nét del centrecampista de l’Espanyol i autor de 100 motius per ser perico), etc. Vaig seure al costat del Josep Maria Olivé, l’altre editor de Cossetània, i del Calvís. A un metre hi havia el Gabriel Rufián i, ben a la vora, qui l’ha entrevistat per a Angle, el flamant cap de Política de l’Ara, Maiol Roger. Al Rufián li vaig preguntar si Súmate sumava, però no recordo el que em va respondre, perquè ja havia pres un parell de copes de vi.
Va haver-hi converses interessants, rialles, bromes, algun parlament… Una mica abans de les 4 vam plegar veles. Sense fer postres ni cafè, vam marxar rabents cap a la parada de l’Assemblea, a la plaça de Catalunya cantonada amb rambla de Catalunya.
Assemblea
A la parada de l’Assemblea sí que hi va haver més moviment. Allò estava la mar d’animat i hi van passar el periodista Josep M. Ganyet amb la família. En Ganyet ens va fer aquesta foto tan bona que va piular amb un tuit exagerat: “La Santíssima Trinitat de l’Escriptura”. A la imatge hi sortíem el Calvís, en Maiol Roger i jo.
El Calvís va intercanviar llibres (Viatge a la Via Catalana) amb el Toni Strubell quan marxàvem de la parada de l’ANC.
Per cert, una confessió: mentre no s’inventi el teletransport, els autors sempre arriben tard arreu. Encara que surtin una mica abans de certa parada, és impossible que no triguin a desplaçar-se un temps X. A això cal sumar-hi la gentada de por i la manca de puntualitat que alguns porten/portem de sèrie. En altres paraules: vam arribar un quart d’hora tard a totes les parades. Què hi farem?
Cossetània 1 i 2
Les dues parades següents van ser de l’editorial. A la primera hi havia l’Ester (àlies @miestheriosa) i el Jordi Borràs, que són amics del Calvís. Es van fer un retrat tot riallers. En Joan Simón, d’Angle, em va ensenyar un cop el mòbil i em digué: “El Madrid empata amb el Rayo”. Al cap d’una estona me’l mostrà de nou i em deixà anar: “El Madrid ha remuntat”. Quan m’ensenyà la pantalla del mòbil per tercer cop, hi havia el mapa del temps: “La pluja ve cap aquí”. Tot eren males notícies.
Com que teníem una hora lliure abans d’anar a la segona parada, vam anar a fer un beuret amb el Calvís i l’Ester. El Calvís es va demanar un Havana amb cola i jo no estava disposat a ser menys que un paio de Lleida les Borges Blanques. Al cap d’una estona, quan ja plovia, vam fer cap a la darrera parada. Allà hi havia una parella de Terrassa esperant-nos. Els vam signar el llibre i, voilà!, cap al bar.
Barra lliure
Alguns anys he anat a les festes al Dry Martini o al Luz de Gas. Aquest any, però, ens vam quedar amb el Calvís en un bar proper a la rambla de Catalunya. Ens hi va venir a saludar la Betona Comín amb les dues canalles que té i, per una casualitat d’aquelles que a vegades ocorren, va passar pel bar en Ramón Cotarelo. El vam saludar efusivament i ens vam immortalitzar en aquesta foto que demostra la transversalitat del Procés™: la Betona, amb una indumentària irreprotxable; en Cotarelo, amb barret de Cocodril Dundee; en Calvís, amb caputxa cupaire; servidor, lluint un aspecte a mig camí entre Demòcrates de Catalunya i ERC versió diputat Joan Capdevila. (M’explico/justifico: l’americana me la vaig comprar el 20-D per a un casament d’una amiga i la vull amortitzar. Quant a la camisa, és la mateixa que té en Joan Capdevila, comprada al Garcia de Martorell, però feta a Mataró. Té la bandera dels quatre pals al coll.)
Al cap d’un estona també s’hi va arribar la meva amiga Laura Marí, amb qui vaig compartir 8 anys al CNL de l’Hospitalet i mil converses a l’hora del cafè. Encara van caure un parell de combinats més d’Havana amb cola (“Escolta, Calvís: que no has de tornar a Lleida?” El Calvís es porta les mans a la cara i bufa: “No m’ho puc creure. He creat un monstre”). Al cap d’una estona llarga vam tornar a casa mig sencers i amb la satisfacció del deure complert.
Així que qui no hagi viscut Sant Jordi com a autor ja es pot fer a la idea de per què ens agrada tant als autors. Tots els dies fossin com aquest!
