L’escriptora recupera un conte de Mercè Rodoreda publicat a “Semblava de seda i altres contes”.
“Orleans, 3 quilòmetres”, assegura Pradas “no solament és un clar exemple del talent literari de l’autora, sinó el testimoni d’una època plena de dolor, de por i desesperança que la Rodoreda sap convertir en literatura”.
No és un secret per a tot aquell qui em coneix que el meu referent literari per excel·lència, la llum que ha il·luminat sempre la meva carrera literària és Mercè Rodoreda.
Cada paraula, totes i cadascuna de les imatges amb què basteix la seva obra són un exemple a seguir per a mi. Un exemple inabastable, és clar. I, alhora, proper. Per dir-ho com ella ho diria, un mirall trencat que reflecteix la realitat però, alhora la muda, la transforma. La deforma, potser.
He llegit amb devoció cadascuna de les seves obres buscant-hi no només històries, sinó l’evolució literària d’una dona intel·ligent i plena de talent que va escriure sota unes circumstàncies extraordinàriament dures.
M’agraden les seves novel·les, és clar. Però també m’agraden els articles de la seva època periodística i les narracions curtes. M’agrada especialment el recull “Semblava de seda i altres contes” on es troba el conte de què us vull parlar ara: Orleans, 3 quilòmetres, que no solament és un clar exemple del talent literari de l’autora, sinó el testimoni d’una època plena de dolor, de por i desesperança que la Rodoreda sap convertir en literatura:
“No es pot oblidar que tot escriptor es desdobla en un espectador que tot ho mira des de fora”, ens diu la pròpia autora. I aquest fenomen, a mi em fascina.
A “Orleans, 3 quilòmetres”, Mercè Rodoreda es desdobla literalment perquè converteix en literatura el seu èxode per les carreteres franceses fugint dels nazis que han entrat a París, mentre intenta arribar a Orleans per poder travessar el Loire i entrar en la zona lliure. Però Orleans ja ha estat cremada i els ponts volats. L’espectacle és dantesc. Un infern que la gran Rodoreda transforma en els colors del foc:
“La claror vermella nimbava Orleans; un halo palpitant llepava el cel i a intervals molt curts una llengua de foc s’enlairava ondulant, es dreçava com una espasa per sobre les teulades i desapareixia, misteriosa, al cor de la immensitat fornal. Aviat en naixia una altra més alta i més clara”.
Aquesta narració neix, com podeu veure, de l’experiència de la pròpia autora; d’un sentiment de desesperança que se suma tràgicament a d’altres desesperances que van apartar Rodoreda, com a tots els exiliats, dels seus camins naturals. L’eterna impossibilitat de recuperar la llibertat perduda.
La ficció, representada al conte per un matrimoni català que fuig de París es barreja amb els records del propi periple de l’autora. Records que sovint es concreten en una descripció de paisatges bellíssims, plens d’elements cromàtics. També hi són presents els records sensorials, olors i pudors, que donen vivor a la prosa. I, per sobre de tot, la presència de l’angoixa i de la mort.
“Orleans, 3 quilòmetres” és una narració d’exiliats escrita per una exiliada. “Era apocalíptic. Però us diré una cosa, era exaltant”.
Núria Pradas