Analitzem la novel·la ‘Els impostors’ de Pilar Romera
Romera ens descriu amb sensibilitat, amb mala llet i amb detall les vides d’aquestes persones atrapades en una gran teranyina i de la qual no se’n poden desempallegar. Té la capacitat i l’habilitat que empatitzis amb tots i cadascun d’ells i ho aconsegueix perquè els fa propers, i perquè ens deixa que els entenguem des del cap i des del cor.
A més, la novel·la de Romera té una factura cinematogràfica extraordinària. I no només pels fragments de diàlegs molt encertats de Casablanca, la pel·lícula de Michael Curtiz, que acompanya i obre les quatre parts i l’epíleg d’Els impostors. Us convido a traçar paral·lelismes per trobar la Ilsa, en Laszlo, en Renault, l’Ugarte, en Rick i, fins i tot, en Sam, de la novel·la. No, no tan sols això que està molt ben aconseguit. Si no perquè entres en els ambients que descriu, tant de la freda i terrible platja d’Argelers, a la Barcelona en aparença grisa i esmorteïda de postguerra però que darrere la façana és viva i colorista.
Diàlegs vius, punyents, ràpids que et conviden a posar-te a la pell d’uns personatges que els veus literalment com es mouen, com respiren, com pateixen, com suen, com reneguen, com estimen, com menteixen i com, al capdavall, es desviuen per malgrat ser un frau mirar de no decebre i portar una vida que no et faci vergonya viure-la.
Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i ‘El pont dels jueus’.