Analitzem la novel·la ‘La memòria de l’aigua’ de Montse Barderi, l’obra guanyadora del Premi prudenci Bertrana 2019 de la mà de Martí Gironell.
“Diu Hannah Arendt que el dolor més gran és suportable per mitjà d’un relat, de comprendre una història”. És una de les frases que trobareu a ‘La memòria de l’aigua’ i que, de fet, no n’explica una, sinó tres, d’històries. Se n’encarrega de fer-ho Montse Barderi.
L’escriptora és la guanyadora de la 52a edició del premi Prudenci Bertrana de novel·la amb un relat sobre el destí de tres generacions de dones que reivindiquen el seu lloc al món.
L’acció transcórrer entre Bellparatge – que és Bellpuig- i Valdrà – Sabadell- que són entorns prou coneguts per l’autora que fa que pugui envernissar les descripcions, les converses i les amb el punt just d’autobiografia que en tot moment el lector es fa seva. Aquesta és la primera constatació. La segona és que amb la novel·la, Barderi sosté, argumenta i defensa que la literatura és salvadora. Que la ficció t’alleuja la duresa de la realitat. Una realitat que per les dones catalanes de classe baixa era molt dura. I sembla que l’ha patit l’àvia, la Clemència, ho hagi de suportar la mare, la Rosalia, i el sofriment acumulat arribi fins a la filla, la Núria. Aquesta és la tríada. Les seves vides són novel·les en potència. La Clemència sap qui és, qui vol ser i qui estima però no la deixen ser ni la deixen fer. Primer l’amo, després el mestre i més endavant, el capellà. Capbusseu-vos en la novel·la si voleu saber si se’n surt.
La Rosalia, atavellada per les conseqüències d’un matrimoni no desitjat, ha de fugir a la ciutat per mirar de trobar el seu lloc. Us convido a submergir-vos en el seu relat, fred, fosc i rigorós com les de les aigües d’una gorga. I la Núria que es refugia en la literatura, entre d’altres, en la poesia de Lorca: ” vendran las iguanas vivas a morder a los hombres que no sueñan” per reivindicar-se i, sobretot, desempallegar-se de la memòria de l’aigua.
Aquella suposada capacitat de l’aigua de retenir una “memòria” de les substàncies que prèviament s’hi han dissolt. És a dir que no pots començar de zero, perquè arrossegues els dolors de les generacions passades que condicionen la teva vida. La Núria és filla de les circumstàncies que l’han precedida- les de la seva mare Rosalia i les de l’àvia Clemència- però se’n desempallega, d’aquesta memòria, d’aquest pòsit. Té prou força per trair-la, aquesta memòria, i la Núria pot fluir lliurement, per triar fer la seva vida sense cap llast que l’ancori a un passat nociu. Llegim que “La memòria de l’aigua et feia seguir bevent de les aigües estancades”.
Llanceu-vos de cap a conèixer la seva història de superació i de reconeixement, orgullosa, de la seva pròpia marca d’aigua. A parer meu, Barderi ha aconseguit trenar, de manera magistral, tres històries en una. I ho fa d’una forma absorbent. Molt ben escrita. No us perdeu tampoc les cartes que escriu i que rep la Núria.
Amb un llenguatge suggerent, acurat i pròxim, que homenatja les generacions passades. Sobretot generacions de dones amb vides aigualides. Dones que han patit un dolor tan gran que les ha transformat per sempre i que, sovint els ha impedit estimar. Així com l’aigua sempre acaba recordant i trobant el camí per tornar al mar, les dones de la novel·la de Barderi tenen la mateixa força i determinació per trobar la manera de lluitar per fer la seva vida i que res ni ningú els l’aigualeixi.
Martí Gironell
Setembre 2019
