L’escriptor i fotògraf Xulio R. Trigo mostra la seva visió sobre etls fets viscuts l’1 d’octubre a Catalunya i l’actuació policial.
Fa molts anys, en una reunió a Girona, vaig prendre consciència d’una paraula que fins aleshores no havia fet servir d’una manera habitual. Les paraules són així, de vegades t’assalten per quedar-se i ja mai més no et resulten alienes o llunyanes.
Sóc un d’aquells centenars de milers que, tot i haver nascut fora de Catalunya, després de 53 anys de viure-hi i de 40 anys desenvolupant la meva opció creativa en català, se sent plenament un ciutadà del nostre país. Em vaig fer molts propòsits el dia anterior al diumenge 1 d’octubre. Com a fotògraf, portava dues càmeres amb les quals volia fer una crònica en imatges de la jornada; com a escriptor, vaig agafar un petit quadern per prendre les notes que considerés necessàries; per a una futura crònica o, senzillament, com a consideracions personals.
Tots aquests propòsits es van veure de seguida superats pels esdeveniments. Més enllà de la impressió pel que estava passant, una paraula, urc, m’assaltava a través de tots els meus sentits.
Urc pels companys i companyes que m’acompanyaven pacíficament al col·legi on em vaig desplaçar per emetre el meu vot. Urc davant els éssers de negre que el van assaltar; amb extrema violència, equipats com si s’enfrontessin a terroristes o anessin a una guerra, completant lentament el seu equipament -guants, cascos, porres- als qui eren a punt d’atacar. La presència d’ànim de les persones, ciutadans de diferents condicions i, fins i tot, de la gent gran -un exemple admirable en tot aquest procés- i dels nens que ens acompanyaven, mereixen tot el meu agraïment i admiració.
Urc per tots els amics i amigues que he anat fent durant la meva trajectòria com a escriptor. Ciutadans dels pobles i ciutats de Catalunya, batlles i batllesses, bibliotecaris i bibliotecàries, professors i professores, lectors i lectores. Us sento més propers que mai, per la vostra determinació i la vostra valentia.
Urc davant les imatges d’un poble que no es va deixar arronsar. Capaç de treure tota la seva creativitat i imaginació en un moment tan difícil i, en qüestió de poques hores, reaccionant davant de la injustícia. Sé que no tinc totes les dades, però no se m’oblidaran mai les actituds d’indrets com Montroig del Camp, Sant Carles de la Ràpita o Sant Celoni.
Urc també per tots aquells ciutadans d’altres indrets de l’Estat, entre ells molts amics i amigues del meu poble natal, Galícia, que han reconegut la magnitud de la humiliació a la que s’ha volgut sotmetre a Catalunya i ens han manifestat el seu suport sense fissures.
Urc, en definitiva, perquè m’heu fet sentir una immensa felicitat per ser ciutadà d’aquest país al qual, fa molts anys, vaig decidir lliurar-me en cos i ànima.
Us estimo!
Xulio Ricardo Trigo
