L’escriptor analiza l’obra i l’èxit de Dolores Redondo
Recomanar-los-en la lectura, si és que no ho han fet ja, i elogiar la manera que té d’escriure. Treure’m el barret davant de la forma que té de narrar, de capbussar-se en l’interior dels seus personatges- la seva psicología- sense que això afecti el desenvolupament de la trama i arrosegar-nos-hi als lectors gairebé sense respirar i sense dormir! Una història que et manté atent i aferrat a les pàgines del llibre a través d’un fil que va teixint i descabdellant gràcies a un ric imaginari popular però també a una maduresa personal i narrativa com pocs autors aconsegueixen amb tan poc temps i amb tan poques obres. Fruit també de mirar i observar no només el seu entorn sinó també el seu cor, les seves emocions.
Malgrat que la trilogía del Baztan i Et donaré tot això són diferents hi ha dos punts de connexió que et fan entendre i no voler sortir de l’univers Redondo.
D’una banda aquesta aspror dels paisatges per on transcorre l’acció tant al País Basc com a la Ribeira Sacra gallega. Indrets que es converteixen en un personatge clau de la història i que són rudes, feréstecs, abruptes, esquerps. Uns trets que marquen la personalitat dels que els habiten generació rere generació i , de retruc, els habitants de les seves novel.les.
I de l’altra, aquesta oda a l’heroïsme qüotidià personalitzat per dos perfils a priori diferents però que ara un cop llegides les seves històries semblen fins i tot ànimes bessones. Em refereixo a l’Amaia Salazar i en Manuel Ortigosa els protagonistes de les novel.les, les dues estrelles que et permeten entrar a l’orbita no del planeta sino de l’univers Redondo.
Martí Gironell