L’escriptor i periodista analitza la novel·la ‘La drecera’ de Miquel Martín publicada a Edicions del Periscopi.
La primera vegada que vaig llegir en Miquel Martin va ser l’any 2012 amb ‘Llegendes de mar de la Costa Brava’, publicat per edicions Sidillà. En aquell llibre en Miquel havia pescat les llegendes protagonitzades per mariners, mestres d’aixa, pirates, sirenes, entre d’altres.
Llegendes extretes de la memòria de la gent de la contrada o exhumades de publicacions antigues i que ajudaven a explicar i entendre aquella geografia que va des de Blanes a Portbou, una Costa que ha acabat esbravada.I ara l’he retrobat precisament a propòsit de ‘La drecera’, Edicions del Periscopi, on ens torna a portar per aquest territori que coneix tan bé perquè l’ha viscut.
I el text també té cert aire de llegenda perquè recula fins a un moment màgic.
‘La drecera’ és una novel·la de creixement i de descoberta i de literatura de la memòria, que permet recuperar una època, un parlar, un paisatge a través de les paraules viscudes i sentides en un racó de l’Empordà però que també trobaríem les seves corresponents ressonàncies en altres indrets, tant de costa com de muntanya, de les comarques de Girona.
El narrador de ‘La drecera’ és un nen que camina cap a l’adolescència i tot sovint fa drecera per anar a escola passant per mas Bou, una casa pairal on hi treballa en Pitu, més que un pagès un pal de paller per la trama de la novel·la. Ell que és la personificació de la consciència, el compromís, la dedicació, l’esforç i el sacrifici atresora Valors que costa de trobar avui en dia. Un pagès d’honestes conviccions, arrelat a la terra, que no només li ensenya al nostre jove narrador secrets de vida sinó que també hi acut quan necessita esbargir-se, desconnectar de la realitat que l’ofega a casa dels senyors de Barcelona dels quals els seus pares en són els masovers.
I en aquest trajecte vital hi ha des del neguit pel Barça del 80-81 amb els Migueli, Krankl, Simmonsen i el segrest d’en Quini mentre s’espera el fitxatge de Maradona a la constatació que la vida no és un camí de roses sinó un altre de ben diferent on a cada revolt tens més la sensació de pèrdua que no pas de guany.
Llegim: “Tenia la sensació que em passava com en aquell malson de la febrada i m’ho anaven prenent tot sense que jo hi pogués fer res: en Pitu, la Nelly, el temps i la confiança dels pares, la bassa dels ànecs, la drecera del mas Bou…”
Però justament el protagonista va fent camí cap a l’edat adulta sense dreceres, corriols ni caminois sinó fent el recorregut que per edat li toca de fer.I les descobertes, no sempre excitants, que li pertoca. Algunes sol, d’altres en companyia dels seus amics – el grau d’amistat també oscil·la tot depenent dels moments vitals- en Llenas, en Torrent i l’Escudero.
En Miquel ens agafa de bracet i fem junts un doble viatge. L’un per aquest Empordà que ja no existeix i l’altre pels records d’una etapa de la nostra vida que també ha desaparegut però que la tenim molt present.
Deixeu-me que us la recomani perquè val molt la pena que l’assaboriu com els arrossos que cada dijous la mare del protagonista els cuinava amb el mar a davant aprofitant el dia de festa. Perquè la lectura de La drecera és una festa pels sentits.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i ‘El pont dels jueus’. A finals d’agost publicarà ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’.
