OPINIÓ ‘Tres obres d’art’ per Martí Gironell

L’escriptor i periodista analitza les novel·les Els vells amics de Sílvia Soler (Columna), Quan arriba la penombra de Jaume Cabré i La sorra vermella de J.N Santaeulàlia (Proa).

Aquests últims mesos m’he llegit tres llibres dels quals els en voldria parlar.

Els vells amics de Sílvia Soler (Columna), Quan arriba la penombra de Jaume Cabré i La sorra vermella de J.N Santaeulàlia (Proa). Si en els dos primers, l’art hi és molt present, en el tercer, el fresc que aconsegueix pintar en Pep Navarro adquireix dimensió d’obra d’art.

Tant en la novel.la de Soler com en la de Santaeulàlia, els conceptes de viatge i el d’amistat són intrínsecs en la trama que es desenvolupa a cavall de Catalunya i França en èpoques i en indrets ben diferents. El viatge que fan cinc estudiants d’art a París per visitar la gran exposició de Gauguin els marca de per vida no té res a veure amb el viatge que fan dos amics en Pedro i en Quilis de Barcelona a França per preservar la vida d’una nena.

En certa manera, Cabré també ens convida a fer un viatge igualment introspectiu: un viatge cap al cor de la condició humana que tenyeix tots els relats de Quan arriba a la penombra. Ni la lluminositat dels quadres que magistralment van connectar alguns dels relats i dels seus protagonistes aconsegueixen refer-nos del sotrac que rebem després de cada atzagaiada que ens dóna el destí que forma part de la vida. Igual com ho hauran d’entomar en Marc, la Lídia, en Mateu, l’Ada i en Santi, els cinc pinzells de la coberta que de manera molt elegant suggereix al lector que cada personatge és un pinzell damunt del llenç blanc a punt per compartir els colors de la vida.. El vermell i el negre-  el roig i el negre- també són els colors que comparteixen en Pedro, en Quilis, la Margaret, la tia Berta, en Rómulo, personatges que Santaeulàlia ens els situa ben a prop gràcies a la llengua que fa servir i a la destresa per capbussar-nos en una trama que ens situa en un moment cabdal de la seva història que és la nostra.

El negre i el vermell també són les tonalitats que pinten, que taquen les vides dels relats de Cabré que no només et deixen amb l’ai al cor sinó amb ganes de llegir-ne més. No en va ell mateix a l’epíleg admet que hi ha més relats que no han entrat en aquesta “convocatòria”. Dormen al calaix. Ja emergiran a la superfície. Ja entraran a formar part de les nostres vides com aquelles persones que els anys i els fets en els acaba convertint en amics.

Aquella condició entre el germà i l’amant que et genera una persona que saps que, si fos necessari, donaria la seva vida per la teva. Així són els vincles d’amistat que uneixen els personatges de Soler i Santaeulàlia.

En canvi, els de Cabré, et treuen l’alé pel seu poc respecte per la vida malgrat el de Matadepera te’ls faci terriblement interessants i una amistat potser no l’acabaries trabant però te n’aniries a fer una cervesa amb ells per fer-la petar i qui sap si aniríem a mirar plegats una pintura on hi hauria immortalitzats els nostres pensaments. Perquè al capdavall això, aquesta capacitat per connectar amb qui se les mira o les interpreta en qualsevol època de la vida, és el que fa que segons quines pintures, peces de teatre o novel.les es converteixin en obres d’art.

Martí Gironell