“Mira que de vegades el dimoni ens enganya amb la veritat, i ens du la perdició embolcallada de regals que semblen innocents” deia Macbeth, el personatge de Shakespeare.
La literatura pot ser tramposa alhora que emotiva, ambiciosa, escrupolosa, amena, emocionant, sotragadora… És lletra escrita per éssers humans, reflecteix el conscient i inconscient del qui escriu.
Recordo l’emoció juvenil que em provocava la lectura de l’Odissea i les gestes del gran Odisseu. Astut com una rabosa, coratjós com el mateix Heracles… Així l’havia jo estigmatitzat en el meu inconscient fins que vaig llegir molts anys després “La dialèctica de la Il·lustració” de Max Horckheimer i Theodor Adorno. L’excursus a Odisseu, més concretament. Els brillants pensadors de l’Escola de Frankfurt desmitificaven el mite. Odisseu es presentava al brillant assaig com un patró egòlatra i trampós amb els seus mariners (treballadors). Es feu lligar al pal de messana de la seva nau per delectar-se amb el cant de les sirenes sense córrer així cap perill mentre els remers suaven per arribar a Ítaca amb taps a les oïdes. El patró emocionant-se amb els cants sensuals de les sirenes i els remers fent força amb taps a les oïdes, privats del plaer…
Sotragant aquesta desmitificació dels dos pensadors d’un passatge que jo tenia idealitzat en el meu fur intern.
Aquí vaig aprendre per primer cop i de forma contundent l’art de la sospita literària. “¡Al loro!” que diuen els castellans. Des d’aleshores, cada nou text que em queia a les mans el llegia amb una òptica més crítica, menys pueril. Assumia el clam del vell sacerdot troià Laoocont, quan va veure el cavall de fusta, regal dels grecs, a les portes de la ciutat: “Timeo danaos et dona ferentes” (no me’n refio dels grecs ni quan fan regals).
Hauríem d’anar amb compte amb com (no, què) llegim. Les paraules son sagetes que fan blanc sempre al subconscient i duen una intencionalitat explícita o subtil. Shakespeare, quant a mi un dels més grans psicodramàtics i terapeutes de la literatura, un analista minuciós de la condició humana, ens ho adverteix a Hamlet: “Abans que res, ser verídic quant a tu mateix”.
La literatura és poderosa. Tant, que Jesús explicava faules als seus deixebles perquè sabia que el seu missatge calava més subtilment que un decret, perquè a més, la majoria d’aquells deixebles eren gent de poca lletra.
Tot es pot llegir, és ridícul censurar lectures. Llegir és un acte de llibertat. La mateixa llibertat per decidir que fer verídic del que llegeixes quant a tu mateix, com deia Hamlet. La llibertat amb la que pots veure Odisseu com l’heroi mític del Peloponès o el trampós patró d’uns abnegats remers. Escollir entre Homer o Horckheimer i Adorno, discernir, alimentar consciència…
Us adoneu? És fantàstic!
Miquel Esteve
