L’escriptor reflexiona al voltant de la novel·la ‘Un amor’ d’Alejandro Palomas
Això és el que fa Alejandro Palomas. Escriure sobre la vida a partir d’una vida en concret. Una vida que tots podem compartir. Hi amb la qual hi tenim molts punts en comú.
No hi ha ningú que es capbussi en la literatura de l’autor d’Un fill, Un gos, Una mare i ara Un amor que no digui que el que llegeix en les seves pàgines no cregui que no ho ha viscut, que no ho sent o ho ha sentit en la seva pròpia pell.
El que aconsegueix Palomas és que a través dels maldecaps i les il·lusions dels personatges d’aquesta família tan autèntica, encapçalades per l’Amàlia, hi projectem els nostres de somnis i frustracions. Perquè al capdavall fa bona aquella màxima de Lleó Tolstoi que diu que “totes les famílies felices s’assemblen i que cada família desgraciada és desgraciada a la seva manera”.
La soledat, la malaltia, les mentides, la vellesa, el dolor, l’amor, el desamor apareixen més tard o més d’hora en el sí de totes les famílies. Perquè com bé es pregunta l’àvia Esther- Alejandro, quin gran personatge i quines reflexions més encertades les que ens brinda aquesta venerable anciana- Què és viure? Es pregunta l’àvia d’en Fer, la Sílvia i l’Emma. I ens respon: ” la vida no és el que hem estat sinó el que no podem oblidar.Com menys records, menys ara. Com menys ara, menys aquí. Això és així”.
I segueix. “Al cap i a la fi, la vida no és gaire més que els llocs i les persones que freqüentem. Això i també les coincidències. Llàstima que quan ho entenem ja som massa vells i ens queda poc per freqüentar.” “Els llocs que freqüentem també ens fan ser qui som”. “Els vells vivim el que volem recordar. La vellesa és escollir els moments en què volem viure i adonar-nos que tots, tard o d’hora, escollim el que emociona. És això el que ens fa iguals. I humans.”
En això Palomas coincideix amb Gabriel Garcia Márquez i així ho va deixar escrit en el títol que recull les seves memòries.Vivir para contarla. Deia Garcia Márquez : “La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla».
I aquí rau el valor d’una vida.
I per això l’àvia Esther recordava als seus néts que “les coses tenen tants principis com siguem capaços d’inventar-nos”. I Fer- que no oblideu que treballa com a doblador de cinema i per tant és la veu de l’Alejandro- reconeix que “a mi m’agradaven els finals oberts, els “continuarà” que deixaven en l’aire múltiples possibilitats, en què durant els dies següents jo rumiava i que em permetien imaginar més vides, més aventures, més retrobaments”.
No dubto que després del premi Nadal que Palomas ha rebut per aquesta nova lliçó senzilla, honesta i generosa de vida necessita quedar amb ell mateix per continuar compartint amb nosaltres la seva manera de veure no una, en particular, sinó la vida.
Martí Gironell
