L’escriptor analitza a L’Illa dels Llibres la novel·la ‘El Far’ de Maria Carme Roca.
“Som esclaus de les paraules i amos dels silencis”. Ho diu la Tònia una de les protagonistes d’El Far, la novel·la de Maria Carme Roca premiada amb el Prudenci Bertrana i publicada per Columna Edicions.
És una frase que serveix per explicar aquesta novel·la de secrets, de secrets familiars, profundament humana i durant la lectura de la qual ens hi sentirem molt identificats.
No costa gens saber perqué, ja que tots formem part d’una família i com molt bé deia Lleó Tolstoi a Anna Karenina “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Les diferències que han crescut i distanciat els Vidal i els Safont les anirem coneixent al llarg d’aquesta novel·la coral a través de les relacions dels diversos personatges que hi trobareu.
Personatges molt potents amb una psicologia molt ben descrita i que viuen la seva vida amb totes les contradiccions, virtuts i defectes.
Uns personatges que no gosarem culpar pel que fan o pel que diuen perquè són víctimes d’ells mateixos.
I ho fan en un entorn, el de l’Illa de Buda, un indret de les terres de l’Ebre molt propici per aquests secrets i per determinades actituds, sota l’atenta mirada de l’omnipresent far.
Lo gegant de ferro, com se’l coneix popularment, és una construcció que adquireix vida pròpia en la novel.la, ja que la trama gira al seu voltant. La imatge del far com a refugi, com a referent i com a portador de llum sobre les parts més fosques dels habitants de l’illa és molt present.
Per mi, la Maria Carme Roca fa un exercici excel.lent, ja que fa que veiem que a mesura que el far es va apagant, paradoxalment hi hagi més llum sobre diversos aspectes de la vida dels protagonistes que al pas dels anys s’havia encarregat d’amagar, d’ocultar. Assistim al declivi d’aquell far majestuós al mateix temps que veiem molt més clares i transparents les accions i actituds que han mantingut els personatges al llarg de la novel·la.
De totes maneres, qui ajuda al lector a desllorigar els secrets i a entendre com i per què fan el que fan alguns personatges és gràcies a la traça, habilitat i originalitat de Roca per fer parlar als morts.
Ells són els que ens donen el contrapunt per comprendre l’origen d’un malentès, el perquè d’un retret o l’arrel de la incomprensió que s’han enquistat en el temps malmetent les relacions familiars. No són fantasmes ni esperits. Són ànimes i així s’autodefineix un dels traspassats. I no és un matís qualsevol. L’ànima és el principi vital dels éssers vius. Seu de la intel·ligència, la voluntat i la sensibilitat. I Roca dota d’aquestes tres característiques als morts que intervenen en el relat i gràcies a la seva presència ens situen, contextualitzen i aclareixen uns fets que si fos pels vius, no hi hauria hagut manera.
És a dir, a través de l’ànima dels morts entenem l’actitud dels vius. Els haig de confessar que a mi, El Far, m’ha enlluernat, m’ha captivat.
M’ha despertat la curiositat des de l’inici quan Roca ens proposa descobrir els secrets que s’amaguen darrere un senzill gest o d’una mirada inquietant. Espero que els passi el mateix. Si estan disposats a fer un viatge cap al recambró dels malendreços familiars per ventilar-lo i perquè li toqui la llum, no se n’estiguin!.
I com diu el doctor Narcís Bardalet, forense retirat, “se’n farien creus del que m’han ensenyat els morts per entendre la vida”.
Martí Gironell i Gamero
