L’escriptor i periodista analitza la novel·la “Un país amb el teu nom” d’Alejandro Palomas.
“Un país amb el teu nom” (Columna /Destino) d’Alejandro Palomas és una novel·la que es llegeix com un mapa per interpretar les nostres emocions. I que parla de la maternitat, des del punt de vista de l’Edith, que, de fet, és el seu, el de l’Alejandro. De les relacions mare-filla, amb la Violeta, la filla de l’Edith, que és molt com l’Alejandro, orfena de somnis.
De l’orfandat, que pateix el mateix autor. De l’amistat i de l’amistat traïda que pateix la Susi, l’elefanta; i de la soledat, que sent la Suzume, una nena que va al zoo d’en Jon per poder parlar amb la seva germana, Yuk; i de la malaltia, que s’emporta l’Andrea, la parella de l’Edith; i de la vellesa, que pot ser una etapa plena per fer realitat els somnis.
I dels animals. Uns animals que ens ajuden a fer crèixer parts de nosaltres que desconeixíem. Perquè en realitat, tal com sosté Palomas a través d’un dels personatges amb qui es desdobla, el cuidador d’elefants del zoo, en Jon, nosaltres soms animals. “Patim com qualsevol altre animal perquè sentim i reaccionem al que sentim com qualsevol altre animal: por, confiança, dolor, compassió, lleialtat… Ferits, el llenguatge que ens habita és el mateix.”
I la Susi, l’elefanta omnipresent en aquesta novel·la se sent traïda perquè creu que aquell amb qui havia començat una relació personal d’amistat, l’ha venuda. I té por de viure un malson. Quan, de fet, el que protagonitzarà és el somni de l’Edith, aquesta vídua que té onze gats i que com en Jon són els únics habitants d’un poble on no hi passa mai res fins que passa. I aquest és el resultat de l’hora trèmula o crèdula. És aquella hora en què passen les coses que ningú ha de veure? I sovint passen a les vides d’aquelles persones que, com deia l’avi d’en Jon, l’Ismael, tenen vides en què no passa res, fins que un dia passa tot.
Palomas ens convida amb la seva prosa envernissada d’una poesia magnètica i quotidiana “una intensa olor de primavera madura impregnava l’aire” a fer un viatge. Un viatge cap a un país en què porta el nom que li vulgui posar cada lector. I que per tant pot portar el teu, el meu o el de qualsevol altra persona. Depèn de qui ho llegeixi. I això és així perquè Palomas ens commina a fer realitat els nostres somnis. Només així, fent-los realitat no només imaginant-los, podrem rebatre la cita amb la qual l’autor ens rep abans d’emprendre el periple: “Som sobretot la suma de les nostres renúncies.”
“Els somnis i els amics són el que justifica una vida”, diu l’Edith.”… Ens passem la vida avergonyint-nos dels somnis i quan deixem de perseguir-los és el somni que ens persegueix. Això, però només ho sabem quan ens passa.” I doncs perquè no ens passi què ens cal fer? “L’error és imaginar i no actuar. L’error és no creure que allò que imaginem, que somniem, pot ser real. No ens en recordem que tenim el dret innat que els somnis es convertissin en realitats aconseguides”
“Somiàvem de nit, adormits. De dia, ningú recordava el que havia viscut mentre dormia. Calia viure, no somiar. Somiar és fàcil i surt gratis. Les dificultats venen després, quan cal treballar de valent per fer realitat el somni”. Crec que quan torneu d’aquest país que s’ha inventat l’Alejandro Palomas us veureu amb cor de tirar endavant els vostres somnis.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i l’àlbum il·lustrat “Un talp al meu jardí”.
