Gironell analitza la novel·la ‘La fugitiva’ de Blanca Busquets
“Quins pensaments, Aniol, t’estàs tornant poeta. Em miro la Fineta que condueix, tan concentrada, i penso que, al capdavall, tot es deu encomanar. Ara només falta que torni la Mireia”.
Aquest petit fragment que reprodueixo és el final de ‘Jardí a l’obaga’ de Blanca Busquets que Proa va publicar el gener de 2016.
Una novel·la que sobretot destaca per mantenir aquesta connexió amb l’anterior però que el lector la pot llegir independentment que no conegui la llum del jardí de les ombres al qual ens va convidar a entrar la Blanca, ara fa dos anys.
L’exercici té molt de mèrit i és gràcies a l’habilitat que ja ha demostrat sobradament la Blanca des d”El jersei’ (Rosa dels Vents, 2006) fins ara per teixir històries sense cap perill que ens entortolliguem. Al contrari, ho deixa tan ben lligat, tan ben cosit que cap serrell es desfila i no et perds en cap moment.
Capbussar-se en aquesta nova novel·la vol dir tornar a La Carena, aquest indret creat per Busquets a l’estil del Macondo de Garcia Márquez però amb la diferència que aquest lloc no té res de màgic ans al contrari.
La Carena traspua una olor de vida- o hauria de dir pudor- extraordinària. La vida embruta, taca, no et deixa indiferent i la Mireia, que ja té més de noranta anys, torna a través dels records a aquella Carena d’on en va haver de fugir per no morir asfixiada per l’olor de fusta.
Agafin aire, respirin i preparin-se per escoltar el relat d’uns fets que podrien passar al costat de casa seva.
Martí Gironell
Premi Ramon Llull 2018