Analitzem la novel·la ‘La dona efervescent’ (Univers) de Mar Bosch
“Parir és penedir-se d’haver nascut” Així amb aquesta cruesa, però també ironia, acidesa i un punt de surrealisme, d’anada de l’olla, d’humor, és el que ens proposa Mar Bosch a La dona efervescent (Univers).
Són eines per mirar de sobreviure a aquesta maternitat que afronta Eva Botet. La protagonista de Les generacions espontànies, (Ed. del Periscopi, 2016 i premi Setè Cel) l’anterior novel·la de Bosch, la vam conèixer en el seu viacrucis per buscar feina. I ara assistirem a una altra recerca.
Més surrealista però igualment real i que estic segur que moltes mares s’hi sentiran reflectides. Un llibre que critica els llibres que pretenen ajudar quan s’espera una criatura i per això trobo que s’acaba convertint en una autèntica novel·la d’autoajuda per qui es troba en aquesta situació i s’hi pot sentir retratada i, per tant, acompanyada. I no és cap parida, al contrari, està molt ben construïda. A saber. La Botet és la mare de dos bessons, un de negre i un de blanc- el detall del color de pell no és sobrer-.
La mare primerenca viu martiritzada per la Remei, la seva sogra que, un cop morta i com si fos la veu de la consciència s’ha instal·lat dins del cap de la Botet i l’alliçona, la critica i la menysté. Els diàlegs que mantenen les dues dones són sensacionals.
Les disquisicions que fa la sogra sobre les emocions, les sensacions de la maternitat quan descobrim que ella no ha estat mai mare en el sentit més estricta de la paraula, són memorables. Per dir-vos que quan la Botet aconsegueix treure’s la sogra del cap, trobes a faltar la mordacitat de la Remei. Però per si no en tingués prou, la nostra protagonista ha d’entomar tota sola aquesta experiència perquè el pare de les criatures, en Miquel Gris, l’ha abandonada. Davant d’aquest panorama tan poc galdós, la Botet decideix anar a la recerca d’ella mateixa. Surt a buscar la dona que era abans que fos mare perquè la maternitat l’ha dissolt com una aspirina efervescent dins un got d’aigua. I ho farà com cal.
Agafa el cotxet i se’n va a denunciar la seva desaparició als mossos. Però no pas a un agent qualsevol. Acudeix a un major, assenyalat pel destí amb una fletxa vermella, i que està segura que tindrà prou galons per ajudar-la a retrobar-se amb ella mateixa i amb tot allò que una dona com la Botet, necessita. Malgrat l’efervescència i l’obstinació per tornar a sentir-se una dona amb totes les lletres també hi trobareu moments per la tendresa que envernissen la maternitat: “Obre el balcó per veure millor la lluna, vol retenir la imatge sense el filtre d’un vidre ple de ditades petites”.
Mar Bosch ha parit una novel·la que, amb un somriure a la boca, ens fa pensar en com la nostra generació -i les que vindran- es planteja la maternitat. Un replantejament perquè no recaigui en les espatlles de la mare, perquè no es reprodueixin antics rols i patrons que han quedat obsolets. I mirar de lluitar perquè la figura de la dona no desaparegui quan es converteixi en mare i que en això, l’home hi ha de ser per un peu per ballar-la plegats aquesta dansa.
Cadascú ha de poder mantenir el seu espai però aquesta empresa que és la família i que també necessita un temps de gestació-com apunta la protagonista- l’han creada de comú acord. Ningú ha imposat res. Els fills són de tots dos. I assumim amb orgull la nova condició de coautors perquè ja se’ns reconeix com el pare o la mare d’aquelles criatures. I això no és una parida.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i ‘El pont dels jueus’.
