L’Opinió de Miquel Esteve: ‘Una interessant disputa de plomes ja extintes’

L’escriptor ens apropa a les disputes entre diversos escriptors com Umberto Eco i Pessoa o Miguel Delibes i Umbral.

Amb la investidura fallida del senyor Rajoy i amb la política de rabiosa actualitat, ens adonem de la importància de les paraules. Els polítics les han emprat com a vespes esvalotades, en general, per a resoldre els seus distints punts de vista. Però no parlaré de política, no n’entenc un borrall, i si d’escriptors, escriptors que resolen les seves diferències escrivint i de forma encoberta. Sembla ben estrany que així sigui, però els genis de la ploma troben en el paper el millor altar expiatori de les seves diferències.

Fa uns dies enrere vaig llegir una novel·la d’un tipus curiós anomenat Àlex Coen intitulada “L’esperma de Pessoa”, un thriller estrany i interessant que desvetlla un atac ferotge del gran mestre Umberto Eco, en pau descansi, cap a Fernando Pessoa, en pau descansi també, en la novel·la “El pèndol de Foucault”.

El professor Eco en els “files d’Abulàfia” de la novel·la fa estralls la figura del geni portuguès d’una forma velada. Per començar l’anomena Soapes (Pessoa a l’inrevés) i li dedica floretes del tipus: “obscur templer portuguès de vàries vides”, on fa referència al passat de maçó del portuguès i les vàries vides que son una al·legoria dels heterònims que va crear. L’atac és contundent, l’acusa d’escriure amb símbols (càbala), de fer alta alquímia (els diversos heterònims que va forjar i atorgar vida i ploma pròpies) i d’altres actes mistèrics…

Atenent a les investigacions d’Àlex Coen, Umberto Eco es llença a sobre de la memòria del poeta portuguès perquè Pessoa havia abandonat la maçoneria regular sota l’influx d’Aleister Crowley, “la bèstia 666”, gran mestre de l’Ordo Templo Orientalis (O.T.O) i pel que sembla al professor Eco aquesta deserció del geni no li havia fet gràcia –conten que els maçons son molt recelosos amb els dissidents- i molt menys el festeig amb el mag anglès i l’obscur afer a Boca do Inferno en la seva trobada amb la presència de la Puta Escarlata…

Tal vegada els interdits de “certa” polèmica que van tenir Antonio Tabucchi, en pau descansi, altre genial escriptor, i el seu compatriota Umberto Eco, venien adobats per la devoció messiànica que Tabucchi dispensava a Pessoa, cosa que disgustava al professor Eco.

Les disputes de ploma entre escriptors han estat immemorials, des de Quevedo i Góngora fins a Delibes i Umbral –Miguel Delibes deia de Paco Umbral: “escribe igual que mea” i segueixen i seguiran, però tal vegada m’hagi sobtat l’afer d’Eco i Pessoa, perquè a diferència dels esmentats, no son coetanis i d’altra banda perquè Eco ho articula de forma velada, a mode de cabalista, dels que paradoxalment en la seva novel·la caricaturitza