El que busca refugi. S’aixopluga. Troba un lloc on descansar, on començar de nou després d’un sotrac; d’una fugida. De l’horror.
Refugi. Refugiat. Són paraules amb connotacions amables. Plenes d’esperança. No cal dir, però, que aquestes connotacions s’han diluït en la sense raó d’un món desproveït de refugi per als qui en cerquen desesperadament.
La paraula refugiat s’ha convertit en sinònim d’empestat. Potser perquè, en el fons , tots nosaltres tenim por de contagiar-nos d’aquesta pesta horrible de l’exili forçós, la soledat; el desarrelament.
El problema no és nou malgrat que , en aquest moment, tinguem motius més que evidents per tornar a patir-lo amb força. Els meus avis també van ser refugiats. Com tants d’altres que van haver de deixar terra i família el 1939.
El meu avi va passar Le Perthus el febrer del 1939 , sense saber què l’esperava, ni on parava la seva família, dona i tres criatures.
L’esperaven camps de refugiats, al principi, sense res més on refugiar-se que la sorra humida de la platja: Argelers, Adge…Un llarg i dolorós pelegrinatge, amb la mort com a companya, la que va veure propera i la dels que morien cada dia, a grapats. I , com a tot equipatge, l’ esperança de retrobar la família, de tornar a casa.
El meu avi ho va aconseguir. Va retrobar la família, va tornar a Barcelona al cap de quatre anys. Es van reunir. Van recomençar.
No és una història desconeguda per als qui encara en servem record. Però sí que ho és pels més joves.
Anant per escoles i instituts per parlar amb els estudiants del meu llibre El perfum de les llimones en què explico l’exili de la meva família, m’he trobat amb preguntes com: “Però això és veritat? Va passar?” “D’on ho has tret”, “En què t’has inspirat?” .
Respondre aquestes preguntes, poder explicar la història dels nostres refugiats, preservar la memòria d’aquella desgràcia tan llunyana i tan propera, em fa sentir-me útil. Perquè com el meu avi escrivia al final de les seves memòries d’exili:
“Això ho he escrit perquè ni els meus fills, ni els meus néts hagin de passar per una cosa com aquesta”.
I malgrat tot, els refugiats sense refugi segueixen caminant silenciosament pel món.