Opinió – ‘Més enllà de la cirurgia estètica’ per Coia Valls
L'illa dels llibres
L’escriptora publica a L’Illa dels Llibres un article sobre Vila del Llibre de La Pobla de Segur amb fotografies de X. R. Trigo
Text: Coia Valls Fotografies: X. R. Trigo
Estic de ressaca, de ressaca de la bona!
Aquest cap de setmana he tingut l’enorme plaer de formar part d’un encanteri que porta el nom de Vila del llibre de la Pobla de Segur.
Sabeu quan, en evocar un record feliç, et queda cara de babau? Aquest és el meu estat post-Vila!
Per aquells que no vau ser partícips, us en faig cinc cèntims. Permeteu-me, però, que em remunti a deu dies enrere. Imagineu-vos una pel·lícula gravada amb time-lapse. De manera que, gràcies aaquesta tècnica, accelerem el moviment i som testimonis del que transcorre durant l’espai de temps que us proposo. Oi que sabeu de què us parlo? Segur que teniu l’experiència de contemplar els moviments dels núvols viatjant a gran velocitat o com, davant dels nostres ulls, s’obre una flor.
Viatgem, doncs, fins aquesta ciutat al centre del Pallars Jussà. Un grup d’homes i dones obren espais clausurats molts anys enrere i valoren la possibilitat de tornar-los a la vida. No és la primera visita que hi fan, només es tracta de pujar el darrer esgraó, de posar-se a la feina. Són l’Enric Bono i la Mireia Pla, directors d’aquest fantàstic projecte de Viles del Llibre de Catalunya. Els acompanya el seu equip, gent entusiasta, treballadora i compromesa. La Susagna Cabré, regidora de cultura, i també la Liber, tècnica d’aquest departament, també s’arremanguen, busquen complicitats i contacten amb els propietaris. L’Antoni Graell, regidor d’obres i serveis, s’encarrega de netejar i adequar els espais. Un maquillatge respectuós, per cert.
S’afegeixen al seguici un bon grapat de vilatans que expliquen històries pretèrites dels llocs candidats a l’operació de trasplantament. Un cor nou per un cos atrotinat, una nova oportunitat, un batec singular… És una proposició molt llaminera! La intervenció, però, no està exempta de perills ni tampoc de les complicacions inherents a una maniobra d’aquesta mena.
Sense gaire temps per al descans, ajudats per la brigada de l’ajuntament i una legió de voluntaris i voluntàries, es pugen persianes, grinyolen les frontisses dels porticons que van emmudir anys enrere i queden al descobert histories petites sobre cavallets de fusta, secrets en desús i làmpades guenyes sota un gran mantell de pols.
Us imagineu el trasbals, la il·lusió, el repte?
Jo hi vaig ser testimoni, del nou despertar.
Desafiant la pluja, gairebé una trentena d’editorials de casa nostra serpentejaven l’espai circular de la vila closa. Paradetes amb tendals oferien publicacions de tota mena. I, una a una, les cases amb més solera de la vila acollien tallers i presentacions. Casa Orteu, una de les més antigues de la ciutat; Casa Àurea, antiga peixateria; Casa Antònia “El retall”; Cal Guitarreta, llibreria fins a l’any 1934 i més tard botiga de queviures; Botiga del Daldo, comerç de tèxtils que va tancar l’any 1962 i Casa Motes, botiga de queviures i quincalleria abans de ser una oficina bancària. Van fer possible redescobrir el territori -a propis i forasters- en clau literària.
Les places i jardins van acollir recitals, espectacles, multitud de propostes per a tots els públics i, amb molt poc temps, la gent ho va anar omplint tot!
Si hagués de destacar el que més em va commoure, no seria ben bé la proposta literària i estètica, de qualitat innegable, ni la transformació dels espais o la nostàlgia ben entesa. Allò que em va sotragar va ser la implicació i la proximitat dels vilatans. La lluïssor dels seus ulls en fer-te saber que tot just al portal on tu presentaves havia passat gran part de la seva infantesa, que al balcó de sobre havia nascut la seva mare. Per afegir de seguida que la darrera vegada que havien trepitjat la botiga del taulell de marbre on ara els autors signàvem exemplars, ells encara anaven amb calça curta.
Aquest cap de setmana, a La Pobla de Segur, l’escalf no el va interrompre la pluja de diumenge al matí. Ja no era possible! Campava lliure per carrers i places, penetrava per les escletxes de vells i nous locals, s’enfilava per les orgulloses parets de nobles edificis i recorria les cicatrius dels més nafrats. L’escalf dels poblatans i poblatanes era una força encomanadissa.
El meu sincer agraïment a tots i totes els que ho vau fer possible, la meva sincera felicitació a habitants, governants, organitzadors i, també, a tots aquells que els vau fer confiança!
Gràcies per fer de la literatura un motiu de felicitat. Gràcies per apostar per la cultura i seguir fent bullir l’olla, ara més que mai.
