El periodista i escriptor assegura que l’actor sempre ha buscat textos que fossin eines emocionals i racionals pel públic, materials rics i diversos que ajudessin el ciutadà a entendre la societat en la que viu.
He sentit a la ràdio que l’actor Josep Maria Pou es planteja retirar-se a poc a poc dels escenaris per dedicar-se més temps a ell mateix. Pou diu que no serà una baixada de teló brusca, d’avui per demà, sinó que de mica en mica i sense fer soroll anirà fent passes cap al camerino.
Amb en Josep Maria Pou em passa el que em costa molt que em passi amb altres del seu ram. Ell és un d’aquells pocs actors, juntament amb Lluís Soler i Lluís Homar, que malgrat saps que es posa en la pell d’una altra persona, que interpreta la vida d’un altre personatge, te’l creus.
Té tan d’ofici i sensibilitat que te’l fa tan real tan versemblant que és com si el veiessis de veritat. Tant si és aquell servidor públic que volia ser Orson Welles, com un perseguit i menystingut Galileo Galiei o un immens retrat del desesperat rei Lear shakesperià. Però també en els plantejaments i dubtes que ha defensat en el cap i el cor 
Els mètodes d’ensenyament i d’educació quan va donar vida a Hèctor el professor excèntric però amb uns mètodes originals d’ Els nois d’història d’Alan Bennet
I al defensar les segones oportunitats en nom de Tom Sergeant l’inquietant personatge de Celobert de David Hare. Com a intèrpret però també com a director, Pou sempre ha buscat textos que fossin eines emocionals i racionals pel públic, materials rics i diversos que ajudessin el ciutadà a entendre la societat en la que viu. Socialitzar el coneixement a a través de l’art de la paraula.
Per això abans no pengi els hàbits els voldria recomanar que el vagin a veure en aquest exercici que el dirigeix Mario Gas i que suposo posar-se en la pell d’aquesta figura grega universal del pensament, Sòcrates.
Estic segur que els deixarà pensant i pensatius dues hores després que s’hagi acabat la funció.
Aquesta és la força de la convicció que donen els anys d’ofici. Malgrat que el descans no dubto que sigui merescut, en Pou ha fet setanta anys i vol més temps per ell, crec que encara no li toca fer el paper,el de jubilat.
Martí Gironell
escriptor i periodista