L’opinió d’Andreu González ‘Mala salut de ferro de la poesia i puixança dels festivals’

Andreu González Castro

A Sant Vicenç dels Horts (SVH) hi ha un festival de poesia que està francament bé. Es diu Festival Internacional Horts de Poesia i aquest any m’hi van convidar en qualitat de poeta de la comarca. No aquella habitada per hòbbits, sinó del Baix Llobregat. (I també, permeteu-me la confessió, perquè fa anys que conec el José Antonio Arcediano i el Jordi Boladeras, dos dels tres impulsors del festival: majoria absoluta. És més: el Jordi Boladeras ha estat treballant al mateix Servei Local de Català que jo des del setembre.)

El triumvirat rector de la festa poètica es completa amb el Josep Sacristà, però és obvi que no podria tirar endavant si no fos per l’aposta entusiasta del consistori i de la tècnica de Cultura per organitzar una cita de qualitat que aplega dues-centes persones un dissabte d’estiu al vespre.

Els objectius del festival, que enguany complia 5 anys de vida, són diversos. D’una banda, aconseguir que s’associï el nom de Sant Vicenç i del Baix Llobregat també a la cultura. D’uns anys ençà, els vicentins han estat posats en el mapa del país per un polític de tant pes com Oriol Junqueras, i els Horts de Poesia volen contribuir a aportar un granet de sorra a aquesta promoció de SVH, des d’un vessant cultural, però. D’una altra banda, el festival es diu internacional no per casualitat, sinó perquè està concebut amb la idea de fer conviure poetes en català (sobretot), amb poetes d’expressió castellana i en diverses llengües del món. En darrera instància, però, la iniciativa del festival té a veure amb la caparrudesa de tres amants de la poesia que l’atzar ha volgut ajuntar en aquell punt del curs Baix del Llobregat.

Val a dir que un dels trumfos del festival vicentí és la seva ubicació. El jardí de Can Comamala, a prop de la casa consistorial, és un racó de calma inesperada enmig del brogit d’una població populosa. A més a més, al costat hi ha un restaurant amb força encant, La Taska, on els poetes i el seu seguici van a sopar quan acaba la lectura. El cas és que els dos indrets són en un carrer que no podia dir-se sinó Jacint Verdaguer, així que el carrer se’n diu.

El festival va durar gairebé quatre hores que van transcórrer en un sospir. El primer lector va ser el veterà Jordi Pàmias. A continuació, va prendre la paraula la Bel Granya. Va cloure la primera part de l’acte Bàssem an-Nabrís. El poeta palestí va recitar en àrab i Jordi Boladeras va llegir les traduccions al català dels poemes. Després d’un recés de 15 minuts, Miquel-Lluís Muntané i jo mateix vam prendre la paraula.

La cloenda va ser musical, amb l’actuació de la cantant Sònia Serra Bao acompanyada per Carlitos Lage, guitarra i veu. Tot plegat va permetre escoltar (i potser sentir) diversos accents del català del país, diferents poètiques i distintes generacions de creadors.

Atenció! En aquest paràgraf parlo de mi, així que el lector pot saltar al darrer si ho creu convenient. Vaig començar llegint un poema d’en Ferran Anell perquè em va venir de gust i perquè, de fet, el primer llibre que em van publicar no era meu. Era un llibre bilingüe del poeta de Sants en què la traducció al castellà era meva. Com que a SVH vaig llegir almenys un poema de cada llibre que he escrit, em va semblar coherent començar un poema que no era meu, però que va escriure un poeta que em va influir fins a un punt que vaig trigar a descobrir. I és que la traducció poètica ja ho té, això, que fa que t’impregnis, sisplau per força, de la poètica del poeta traduït. Fi de l’espai d’autopropaganda.

Em consta que altres municipis del país, com ara Martorell, tenen molt present la fórmula de SVH com a model exportable. No ens hauria d’estranyar, doncs, que ben aviat una gernació de festivals poètics florissin pertot per fer companyia als que fa temps que estan en marxa.
(Cal que neixin festivals a cada instant!) Una constatació que torna a posar de manifest que la poesia en paper potser té la mateixa mala salut de ferro que sempre, però que els recitals poètics encara tenen corda per a estona.