Sovint us parlo de novetats que m’he acabat de llegir i que m’agrada. Aquesta vegada voldria compartir amb vosaltres una novel·la, que no és novetat, però que he recuperat perquè en el seu dia em va agradar. I ara està d’aniversari.
Us poso en antecedents. Naguib Mahfuz, considerat l’escrivà de l’època del faraó Nasser, no en va treballava com a director de censura al buró de les Arts als anys cinquanta, va rebre ara fa trenta anys el premi Nobel de literatura. I si ha passat a la història és perquè va ser la primera vegada que l’acadèmia noruega guardonava un autor àrab. Des de llavors, no hi ha hagut cap altre més autor d’aquells països que hagi rebut la més alta distinció de les lletres universals. Era l’any 1988, curiosament el mateix any que l’aiatol·là Khomeini va dictar la fàtua contra els Versicles satànics de Salman Rushdie.
Mahfuz també va patir la persecució dels islamistes radicals, sobretot per una novel·la Fills del nostre barri que Mahfuz va publicar per entregues a les pàgines del diari egipci editat a El Caire Al Ahram ara justament fa 60 anys. No fan falta efemèrides per recuperar la veu de Mahfuz però ara és un bon moment. Aquesta novel·la es va convertir en un llibre fantasma i va ser prohibit a Egipte fins al 2006. Durant tots aquells anys només va circular l’edició que se n’havia fet al Líban l’any 1967.
Malgrat tot, els entrebancs i el pas del temps, l’epopeia al·legòrica que té lloc al barri cairota de Gamaliya, és ben actual, d’una vigència extraordinària.
Mahfuz planteja, sota l’aparença d’un ingenu relat sobre la petita història d’aquest barri, el gran problema de la jerarquització social, del repartiment del poder, en definitiva, narra la història de la Humanitat.
Un pare autoritari i amb un aire d’eternitat, s’aïlla a la seva Casa Gran després de deixar unes terres als seus descendents que un dia va expulsar del seu esplèndid jardí. Un dels seus fills, Idrís, tempta al seu germà, Adham. I a partir d’aquí, la llavor d’ambdós es va estenent i es multiplica fins a donar forma a un barri d’El Caire dividit en dos grups: els que treballen per sortir-se’n i els que s’ho miren des de la seva poltrona de poder.
En aquest escenari apareixerà un idealista que mira d’alliberar als oprimits. És fàcil reconèixer les figures de Déu, Caïm i Abel, Moisés, Jesucrist i Mahoma, en la pell dels personatges que habiten aquest peculiar barri. La lectura del llibre és recomanable per qui no conegui profundament l’islam, el judaisme i el cristianisme, aprendre’n les bases i obrir-se de ment. Al llarg de tota l’obra es respira una gran tolerància i la intenció de l’autor per fer sentir al lector que més enllà de les religions tots som part d’una mateixa espècie i que tots compartim les mateixes inquietuds i preocupacions.
Mahfuz amb aquesta obra escrita ara fa seixanta anys va inaugurar una sèrie de novel·les basada en la narrativa de les idees sense deixar de mirar, de reflectir i d’interpretar la vida que generava aquestes novel·les. No en va, sense proposar-s’ho Mahfuz va fer el mateix recorregut que havien fet alguns dels insignes escribes que treballaven al servei del faraó per transcriure les seves ordres, la seva política, però després s’encarregaven de deixar constància de les peripècies vitals dels que habitaven en aquella època.
Una trajectòria semblant és la que ha tingut Ala Alaswani, escriptor egipci, autor entre d’altres de L’edifici Iaqubian o L’automòbil Club d’Egipte que podria merèixer el reconeixement de l’acadèmia sueca, com va passar ara fa trenta anys amb Mahfuz.
Distingir la literatura que es fa en llengua àrab i que manté el doble compromís, el de ser fidel a una tradició literària sense abdicar de fer una radiografia social molt acurada per prendre-li el pols, serviria per donar-li visibilitat i fer-la encara més potent.
Martí Gironell
Escriptor, Premi Ramon Llull 2018
