”La convivència de les lletres amb la intolerància totalitària mai ha resultat fàcil i en alguns casos del passat més recent va espedaçar existencialment el lletraferit que mirà de digerir-la o va intentar jugar a l’equidistància” assegura l’escriptor Miquel Esteve a l’article de L’Illa dels Llibres
Quan l’escriptor Francisco Ayala va aterrar a Espanya el 1960, després de gairebé vint anys d’exili, va escriure una carta al seu amic, també escriptor, Ricardo Gullón on li explicava les seves primeres impressions. Deia Ayala sobre l’Espanya de Franco: “… La República del Congo ofrece un modelo de lo que está preparando Franco para el día remotísimo en que Dios quiera acordarse de él”.
Els règims totalitaris no són gaire digeribles per la literatura i els escriptors d’ensunya. Tot i així, sempre hi ha gregaris del poder, en tots el àmbits de la vida, no únicament en l’art de la ploma, però la literatura i les humanitats en general reflecteixen una propensió marginal de rebuig a la manca de llibertat d’expressió per la seva mateixa essència creativa. Com s’entén que el procés creatiu s’encotilli per una censura ideològica? Com es poden emmordassar les muses en la seva gentil visita?
Mesos abans que Hitler estigués a punt d’assolir el poder a les eleccions de març del 1933, una bona nòmina d’escriptors alemanys de renom alertaven des de les seves talaies del crepuscle que li esperava a Alemanya. Els escriptors Bertolt Brecht, Feutchwanger, Heinrich Mann o Böll advertien sense impudícies del perill del nacionalsocialisme, del NSADP. D’altres autors s’havien confiat del discurs populista messiànic (propi i arquetípic dels totalitarismes) d’Adolf Hitler. El cas més flagrant el de l’escriptor i filòsof Martin Heiddeger, catedràtic d’ontologia a Friburg i un dels pensadors més importants de la història de la filosofia. Va militar al NSADP durant molt temps i se’n va desdir després de les atrocitats dels nazis i dels seus vincles, una ombra que encara plana avui sobre la seva tomba.
En els primers anys de Franco, la literatura genuïna de seguida va trobar el seu llogaret de resistència. Especialment vigoroses foren les lletres dels escriptors i pensadors Juan García Oliver, Germinal Egleas, Aurelio Fernández i la incombustible i coratjosa escriptora i activista comunista Federica Montseny. Les plomes més afilades de la resistència al feixisme, en els seus primers dies, duien la fragància del comunisme i del socialisme.
La mateixa fragància que s’escampava per França els anys posteriors a l’ocupació nazi, i un cop acabada la guerra. Els escriptors i humanistes, militants de la Resistència, es van conjurar per defensar les llibertats al voltant de diaris, com Le Combat, dirigit aquest per l’escriptor comunista Pierre Durrand (Pascal Pia). Hi col·laboraven entre d’altres el pare del surrealisme, André Breton, el càustic Maurice Saillet, el Nobel Albert Camús o Margueritte Duras. El títol del diari era prou eloqüent. La guerra s’havia acabat però el combat continuava. Per consolidar la llibertat i eradicar el feixisme. Un combat gairebé perenne.
La convivència de les lletres amb la intolerància totalitària mai ha resultat fàcil i en alguns casos del passat més recent va espedaçar existencialment el lletraferit que mirà de digerir-la o va intentar jugar a l’equidistància. La literatura genuïna no n’entén d’equidistàncies. Aquestes queden molt bé en l’ètica lògica aristotèlica, però la llibertat mai és equidistant. És o no és. Quan les muses flirtegen amb els rèptils inconscients de la supervivència, els resultats son projeccions grotesques atribolades per un existencialisme hiperbòlic. Un exemple, avui cinèfil i d’èxit, és el de don Miguel de Unamuno. La pel·lícula, de rabiosa actualitat, “Mientras dure la guerra” del director Alejandro Amenábar recrea la figura turmentada de l’escriptor i filòsof que des de la universitat de Salamanca havia de conviure i sobreviure amb l’ombra dels censors de la cultura franquista, la majoria falangistes.
Cas curiós aquest de la Falange que va aportar la nota de cultura i flaixos d’erudició al règim castrense i no gaire bibliòfil de Franco i rudes guerrers com Queipo de Llano o Millán Astray. Pervivia dins de Falange un entorn elitista que mirava de justificar culturalment els excessos del dictador i la seva cúria. L’historiador i arqueòleg Martínez Santaolalla, per exemple, el Director de Excavaciones del règim i amic del ministre, també falangista, José Arrese, va encapçalar la nova genealogia ària d’Espanya, refusant el legat arqueològic ibèric gairebé fins al punt de l’oblit. Santaolalla va potenciar els jaciments celtes, perquè els celtes, els aris del sud, agermanaven més Espanya amb l’Alemanya nazi del seu amic Heinrich Himmler amb qui va mantenir una relació epistolar animada i l’acompanyà en la visita del Reichsführer a Toledo i Madrid.
Però el totalitarisme no es disfressa únicament de feixisme. També ho fa de religions i comunisme hipertròfic (el de Stalin, Pol Pot o Mao). Especialment agressiu amb les lletres és el totalitarisme religiós. Tothom recordem l’exili vital de Salman Rushdie. No fa gaire, jo mateix em trobava amb la dictadura més antiga i no menys corrosiva del Tribunal del Santo Oficio, investigant la figura d’Enrique de Aragón, marqués de Villena, un erudit del segle XV que la Inquisició havia volgut esborrar del mapa humanístic, com a tants d’altres, perquè anaven més enllà del paraigua del Creador. Algunes de les seves obres, a priori incinerades per l’inquisidor fra Lope de Barrientos, van sobreviure miraculosament a les flames.
Pensava en tot això i d’altres bagatel·les relacionades, arrel de l’ascens de l’ultra dreta a Espanya, la vespra del recompte electoral. Escoltava una remor llunyana, el plany del meu avi Antoni, lletraferit i republicà de cap a peus, i el de l’admirat escriptor i memorialista riberenc Artur Bladé Desumvila, nascut a Benissanet, que va prodigar per força l’exili i va escriure molta obra des de l’enyorança de la seva terra llaurada pel feixisme.
Bladé va retornar de Mèxic l’any 1961, un any després que ho fes Francisco Ayala, l’escriptor que encapçala aquest article. També Bladé va conviure amb les desmesures i hipèrboles del Caudillo. Potser per aquest motiu, per la seva vocació de memorialista a l’exili, i l’escepticisme lacònic que li provocava la situació, deixà escrit en l’Edat d’Or: “Vaig començar a pensar que potser no hi ha res segur en aquest món, ni tan sols els programes de festa major.”
“Bladé va morir pensant que havíem perdut, els homes de lletres, de llibertat i progrés”. M’ho deia fa un parell d’anys enrere Ramon Marrugat, un llibreter cultíssim que el va conèixer molt bé i hi va xerrar moltes tardes en la seva ja tancada llibreria de la Rambla de Tarragona, una d’aquestes que quan tanquen el Parnàs es vesteix de dol durant uns jorns.
No m’agradaria que fos certa la temença del mestre riberenc. I de fet, no ho és. L’obra de Bladé està més viva que mai. I és bona per recordar-nos, com la dels escriptors que he citat aquí, que la literatura és llibertat i perviu i transcendeix els totalitarismes. La literatura genuïna. La única. La que no es doblega. La que no sap ser gregària dels qui volen encotillar les lletres. La que floreix sempre la llibertat i s’hi demora en el temps.
Miquel Esteve.
Móra la Nova 12-11-19
