L’escriptora que s’incorpora a L’Illa dels Llibres amb un article d’opinió mensual reflexiona sobre el paper de la Literatura Infantil i Juvenil.
Són molts els tòpics i prejudicis que envolten la literatura infantil i juvenil i la converteixen en objecte de marginació i, de vegades, de menyspreu.
Jo, que tant escric per a adults com per a infants i joves, sovint em trobo amb una situació semblant a la que reprodueixo a continuació: acabo de conèixer a algú que quan s’assabenta que sóc escriptora deixa anar un “Ah” d’admiració. Continua la conversa i jo que li dic que no n’hi ha per a tant, que al capdavall és una feina com una altra, que sóc una “curranta” de les lletres i l’altre/a que sí, que sí, que té molt de mèrit això d’inventar-se històries. Sembla que hem entrat en un bucle quan de cop i volta es desfà en dir-li que també escric per a nens i joves. Aleshores deixa anar un altre “Ah”, un que és de decepció i de dubte (dubte de trobar-se davant d’una escriptora de veritat). Llavors és quan caic (millor dit, em llença) d’aquell pedestal virtual en el que m’havia enlairat.
Són circumstàncies que sempre em provoquen perplexitat. És com si partíssim de la base que el que mengen les criatures és d’inferior qualitat que el que mengen els adults. De literatura, com de l’alimentació, n’hi ha de bona i de dolenta.
Em dol que s’etiqueti en funció del destinatari, que aquest sigui jove no treu que la literatura sigui de qualitat (cal tenir el punt de vista de l’infant, això sí, però no escriure com si fos curt d’enteniment). Una bona història no té edat ni per aquell que la llegeix, ni pel temps que passa (recordem els clàssics), ni per l’autor que l’escriu. No podem oblidar que la literatura no la formen només els escriptors, ja que seran els lectors els que recordaran i valoraran aquelles obres que els van deixar petjada. Les històries que van forjar el nostre bressol literari no caduquen, ens acompanyaran tota la vida.
Cal dir que aquells que menystenen la LIJ, tal vegada ho fan perquè es van trobar amb unes lectures més pròximes a la pedagogia que a la literatura pròpiament dita on va pesar més l’educació que l’estètica del llenguatge. Quan un infant o un jove es topa amb un llibre alliçonador no només en fuig com de la pesta, sinó que li trenca un objectiu molt principal, el plaer de la lectura.
El repte dels adults és triar bones lectures per als fills, per als alumnes… La LIJ, sobretot la infantil, es troba amb el handicap que no s’adreça directament al lector, sinó que ho fa a través del preceptor, els pares o els mestres. Aquí podríem entrar en un debat molt llarg, en quin és el criteri adult que avala uns llibres o en proscriu uns altres (de vegades el criteri no és gens encertat, perquè priven massa els educatius en detriment dels literaris).
Cal ser autocrítics i acceptar que la LIJ té mancances que ens allunyen massa de països veïns que tenen cura de la literatura infantil i juvenil. Des la poca presència als mitjans de comunicació (Quants mitjans comenten obres de LIJ?, Quants autors o il·lustradors s’entrevisten?…) fins a la poca venda de llibre en català (pesen molt les traduccions) passant per l’excessiva dependència de la prescripció escolar. Ens cal més projecció exterior tant institucional (cal dir, però, i això anima, que darrerament s’ha donat un bon impuls), com comercial (les editorials compren molt i venen molt poc a fires com les de Bolonya o Frankfurt, i a les llibreries, en general, hi ha més presència de llibres de fora que nostrats). D’altra banda, aquestes mancances contrasten amb la important producció editorial de la LIJ en català.
I no és que no hi hagi prou interès, només cal que veiem les pàgines web (d’escriptors, d’editorials, de fundacions…), els blogs, els booktrailers …
Entre tots, començant per la família, podem (jo crec que devem) anar llimant tot allò que grinyola, perquè de bona matèria primera n’hi ha. Com sempre, però, caldrà destriar el gra de la palla ja sigui literatura per a adults, infants o joves.
